Otó I
De Viquipèdia
Otó I el Gran (23 de novembre 912 - 7 de maig 973), fill de Enric I l’Ocellaire, rei dels alemanys, i Matilde de Ringelheim, era Duc de Saxònia, Rei d’Alemanya i posiblement el primer Emperador romanogermànic [1] (Mentre que Carlemany havia estat coronat emperador en 800, el seu imperi es dividia entre els seus néts, i després de l'assassinat de Berenguer de Friul en 924, el títol imperial quedava vacant durant gairebé quaranta anys.)
Taula de continguts |
[edita] L'inici del regnat
Otó succeïa el seu pare com rei dels alemanys en 936. Disposà que la seva coronació fos en l'antiga capital de Carlemany, Aachen, on se l'ungia per part de l'arquebisbe de Magúncia, primat de l'església alemanya. Segons l'historiador saxó Widukind de Corvey, al seu banquet de coronació varen ser els altres quatre ducs de l'imperi: Franconia, Suàbia, Baviera i Lorena, actuant com els seus ajudants personals: Arnulf I de Baviera com oficial (o mariscal), Herman I, duc de Suàbia com encarregat del vi (l'equivalent modern del sommelier) (llatí pincerna o buticularius), Eberhard III de Franconia com mayordomo, i Gilbert de Lorraine com ajudant de cambra. Així, des del principi del seu regnat, indicava que era el successor de Carlemany, els últims hereus del qual havien desaparegut en 911, i que tenia l'església alemanya, amb els seus poderosos bisbes i abats, darrere ell. Otó pretenia dominar l'església i utilitzar-la com la única institució que unifiquès el territori alemany en un imperi teocràtic poderos. L'Església oferia riquesa, mà d'obra militar i el seu monopoli sobre alfabetització. Per la seva part l'Emperador oferia protecció contra els nobles, la promesa de donacions, i un cancilleria que es desenvolupava com la via d'enfortir l'administració central.
En 938, es descobreix una mina rica d'argent al Rammelsberg a Saxònia. Aquest cos de mena proporcionaria molt de l'argent, coure, i plom d'Europa als dos-cents propers anys, i aquest riquesa mineral mantenia els fons per a les activitats d'Otó durant el seu regnat.
El primer regnat d'Otó va estar marcat per una sèrie de rebel·lions ducals. En 938 Eberhard, el nou duc de Baviera, rebutjà retre homenatge a Otó. Quan Otó el deposà a favor del seu oncle Berthold, Eberhard de Franconia es revoltà, juntament amb uns quants nobles saxons, i intentà deposar Otó a favor del seu germanastre gran Thankmar (fill de la primera muller d'Enric Hatheburg). Encara que Otó va derrotar i matar Thankmar en 936, la rebel·lió continuà l'any següent en què Gilbert, el Duc de Lorraine, jurava fidelitat al Rei Lluís IV de França. Mentrestant, el germà més jove d'Otó, Enric I de Baviera, conspirava amb l'Arquebisbe de Magúncia per assassinar-lo. La rebel·lió acabava en 939 amb la victòria d'Otó a la Batalla d'Andernach, on morien els dos els ducs de Franconia i Lorena. Enric fugia a França, i Otó responia donant suport Hug el Gran en la seva campanya contra la corona francesa, però en 941 Otó i Enric es reconcilien a través dels esforços de la seva mare, i l'any següent Otó es retirava de França després que Lluís reconegués el seu protectorat sobre Lorena.
Per evitar altres rebel·lions, Otó prepara, per a tots els ducats importants del regne alemany, per a ser ocupats per membres familiars propers. Manté el ducat de Franconia, ara vacant, com a feu personal, mentre en 944 atorgava el ducat de Lorena a Conrad el Vermell, que més tard es va casar amb la seva filla Liutgard. Mentrestant, disposava que el seu fill Liutdolf es casés amb Ida, la filla del Duc Herman de Suàbia, i heretés aquell ducat quan Herman va morir en 947. Un arranjament similar portava a Enric a convertir-se en duc de Baviera en 949.
[edita] Campanyes a Itàlia i l'Europa oriental
Mentrestant, Itàlia havia caigut en un caos polític. A la mort (950), possiblement enverinat, de Lotari d'Arles, el tron italià va ser heretat per una dona, Adelaida d'Itàlia, respectivament filla, nora, i vídua dels tres últims reis d'Itàlia. Un noble local, Berenguer d'Ivrea, s'autodeclara rei d'Itàlia, segresta Adelaida, i prova de legitimar el seu regnat forçant Adelaida a casar-se amb el seu fill Adalbert. Tanmateix, Adelaida s'escapava a Canossa i demana la intervenció alemana. Luitdolf i Enric independentment envaïen Itàlia del nord per aprofitar-se de la situació, però en 951 Otó frustrà les ambicions del seu fill i el seu germà envaint Itàlia havent estat ell, qui obliga a Berenguer a jurar fidelitat, i com que era vidu des de 946, es va casar amb Adelaida.
Aquest matrimoni provocava una altra rebel·lió. Quan Adelaida te un fill, Liutdolf temia per la seva posició com l'hereu d'Otó, i en 953 es rebel·la en coalició amb Conrad el Vermell i l'Arquebisbe de Magúncia. Mentre que Otó tingué inicialment èxit reafirmant la seva autoritat a Lorena, el capturen quan atacà Magúncia, i l'any següent, la rebel·lió s'havia estès per tot el regne. No obstant, Conrad i Luitdolf es varen equivocar aliant-se amb els Magiars. Les extenses ratzies magiars al sud d'Alemanya en 954 obligà als nobles alemanys a unir-se i al Règim d'Auerstadt, Conrad i Luitdolf eren desposeits dels seus títols i l'autoritat d'Otó es reestablia. En 955, Otó consolidavala seva autoritat vencent les forces magiars a la Batalla de Lechfeld.
[edita] El sistema Otonià
Una part clau de la política nacional d'Otó era reforçar les autoritats eclesiàstiques, principalment bisbes i abats, a costa de la secular noblesa que amenaçava amb el seu propi poder. Per controlar les forces que l'Església representava, Otó havia recurregut a tres institucions de les quals feia un ús consistent. Una era la investidura reial dels bisbes i abats amb els símbols dels seus oficis, en sentit espiritual, perquè Otó era el Rei ungit dels alemanys, com en sentit temporal, ja que Otó s'assegurava als seus bisbes i abats com el seus vassalls mitjançant una cerimònia de distinció. "Sota aquestes condicions l'elecció clerical es convertia en una mera formalitat a l'Imperi Otonià, i el rei omplia les filesde l'episcopat amb els seus propis parents i amb els seus administratius lleials de la cancelleria, que també eren nomenats per a encapçalar els grans monestirs" (Cantor, 1994 p213). La segona institució es va establir de forma més segura als territoris Otonians, es tractava de la propietat de les esglésies. En el dret alemany, qualsevol estructura construïda en terra propietat d'un senyor pertanyia a aquell senyor, llevat que una carta hagués alliberat, molt específicament, aquells drets. Otó i la seva cancelleria reclamaven insistentment els drets de propietat sobre moltes esglésies i abadies. El tercer instrument de poder Otonià era el sistema del advocatus (advocat). L'advocatus era un director secular de propietats eclesiàstiques, que tenia dret a una certa porció dels productes agrícoles i uns altres ingressos i era responsable de la seguretat i bon ordre. Efectuaven les funcions similars a los bailli dels franc occidentals i mantenien la seva posició només per la voluntat continuada de l'emperador al que servien.
Otó dotà els bisbats i abadies amb grans extensions de terra, en les quals les autoritats seculars no tenien ni el poder de jurisdicció ni d'impostos. En un exemple extrem, quan Conrad el Vermell va ser esposeit del seu títol ducal a Lorena, Otó assignà al seu germà Bruno, Arquebisbe de Colònia, com el nou duc de Lorena. A les terres que Otó conqueria als Wends i altres Pobles eslaus, fundava nous bisbats a les seves fronteres orientals.
Donat que Otó personalment assignava els bisbes i abats, aquestes reformes reforçaven la seva autoritat central, i les posicions superiors de l'església alemanya funcionaven amb respecte com a braç de la burocràcia imperial. La conflictivitat d'aquests bisbats poderosos amb els successors d'Otó i el creixement del poder Papal durant la Reforma Gregoriana, portarà durant el segle XI a la Querella de les Investidures i la desaparició de l'autoritat central a Alemanya.
[edita] El Renaixement Otonià
Un limitat renaixement de les arts i l'arquitectura va dependre del patronatge de la cort d'Otó i els seus successors. El Renaixement Otonià era evident en algunes escoles de catedrals, com la de Bruno I, Arquebisbe de Colònia, i en la producció de manuscrits il·luminats, la major forma d'art essencial de l'èpocat, amb un grup d'scriptoria d'elit com ara Quedlinburg, fundada per Otó en 936. Les abadies Imperials i la cort Imperial es convertien en els centres de vida religiosa i espiritual, guiades per l'exemple de dones de la família reial. Otó estava escandalitzat per l'estat de la litúrgia a Roma, i va encarregar el primer Llibre Pontifical, un llibre litúrgic que contenia tant oracions com instruccions litúrgiques. La compilació del Pontifical Romanogermànic, com el varen anomenar, va ser supervisada per l'Arquebisbe Wilhelm de Magúncia.
[edita] Títol Imperial
Al voltant de 960, Itàlia era una altra vegada en una confusió política, i quan Berenguer ocupà els Estats papals del nord, el Papa Joan XII demanà ajut a Otó. Otó retornava a Itàlia i el 2 de febrer de 962, el papa el coronava emperador. (Translatio Imperii.) Deu dies més tard, el papa i l'emperador ratificaven el Diploma Ottonianum, en el qual l'emperador es convertia en l'avalador de la independència dels estats papals. Aquest era el primer poder eficaç garantit des de l'Imperi Carolingi. Després que Otó marxés de Roma i reconquerís els Estats Papals a Berenguer, Joan es va inquietar del poder de l'emperador i envià enviats als magiars i a l'Imperi Bizantí per formar una lliga contra Otó. El novembre de 963, Otó tornava a Roma i convocava un sínode de bisbes per deposar a Joan XII i coronar a Lleó VIII, un seglar, com papa. Quan l'emperador marxava de Roma, s'inicià una guerra civil a la ciutat entre els que donaven suport a l'emperador i els que donaven suport a Joan. Joan retornà al poder enmig de lluites encarnissades i excomulgà els que l'havien deposat, forçant a Otó a retornar a Roma una tercera vegada el juliol de 964 i deposar Papa Benet V (Ja que Joan havia mort dos mesos abans). En aquesta ocasió, Otó obtenia dels ciutadans de Roma la promesa de no elegir un papa sense aprovació imperial.
Otó en va fer campanyes infructuoses al sud d'Itàlia en diverses ocasions entre 966-972. En 967, donava el ducat de Spoleto a Pandulf Ironhead, príncep de Benevent i Capua, un aliat poderós en el Mezzogiorno. L'any (968) Otó deixà el setge de Bari a càrrec de Pandulf, però el duc aliat era capturat en la batalla de Bovino pels bizantins. En 972, l'emperador bizantí Joan I Tzimisces reconeix el títol imperial d'Otó i acceptà un matrimoni entre el fill d'Otó i hereu de la corona, Otó II, i la seva neboda Theophano. Pandulf va ser alliberat del seu captiveri.
Després de la seva mort en 973 va ser enterrat prop de la seva primera muller Edith de Wessex en el Catedral de Magdeburg.
[edita] Successió
Tot i que el seu regne passà a Otó II, emperador romanogermànic, cal destacar que la seva filla Luitgard es va casar amb el Duc Sàlic Conrad el Vermell de Lorena. El besnet d'aquets, Conrad II serà en el 1024 el successor al tron alemany d'Enric II, produint-se el relleu de la dinastia Otoniana per la dinastia Sàlica.
[edita] Notes
- ↑ "el primer dels germànics en anomenar-se Emperador d'Itàlia". Arnulf de Milà, Líber gestorum recentium, I.7.
[edita] References
- Norman E. Cantor, 1994. The Civilization of the Middle Ages
| Precedit per: Zuentiboldo |
Rei de Saxònia 900 - 911 |
Succeït per: Carles III de França |
| Precedit per: Berenguer de Friul Inter-regne |
Emperador d'Occident 962 - 973 |
Succeït per: Otó II |
| Precedit per: Enric l'Ocellaire |
Rei d'Alemanya Rei d'Itàlia 936 - 973 |
Succeït per: Otó II |
