Organització d'Esquerra Comunista

De Viquipèdia

Adhesiu amb anagrama de la OIC

Organització d'Esquerra Comunista va ser un partit polític d'Espanya fundat en 1974. En realitat va ser una continuació dels ja existents COC (Cercles Obrers Comunistes), les arrels dels quals, al seu torn, estaven en el FOC (Front Obrer de Catalunya), la versió catalana del FLP. A aquest tronc principal cal afegir diversos grups cristians obrers, com el cordovès GAB (Grups Anticapitalistas de Base), impulsat per treballadors procedents de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques, branca juvenil de les HOAC). Altre grup que també va confluir en OIC foren els NOC bascos (Nuclis Obrers Comunistes).

[edita] Ideologia

Originalment, va prendre el nom d' OICE (Organització d'Esquerra Comunista d'Espanya), perdent la seva última sigla en 1978 quan va passar a definir-se com a marxista-leninista. Fins a aquesta data s'havia mogut en el marc del marxisme revolucionari, oposat a l'estalinisme i inspirat en Rosa Luxemburg, Antonio Gramsci, György Lukács, Amadeo Bordiga, Karl Korsch, Anton Pannekoek i, en menor mesura, Lev Trotski. En un dels seus documents fundacionals, l' Anteproyecto (l'altre va ser el Documento de Vigo), arribava a afirmar-se que Lenin i Trotski havien dit sempre, en el fons, el mateix. En gran mesura, la seva organització històrica de referència era el POUM, d'ambigua filiació trotskista, o, més exactament el BOC (Bloc Obrer i Camperol) de Joaquim Maurín. En aquesta primera etapa, l'organització política espanyola més afí va ser AC (Acció Comunista) amb la qual va concórrer, juntament amb la LCR, a les eleccions generals espanyoles de 1977 en la coalició FUT (Front per la Unitat dels Treballadors) que no va obtenir cap parlamentari.

[edita] Treball de masses

En els seus inicis, no va tenir cap organització sindical de referència; més aviat va optar per una teorització anti-sindicats, proposant l'impuls de Consells Obrers en els centres de treball. No obstant això, va impulsar una organització para-sindical, que es prentenia de masses, les Plataformes Anticapitalistes, que, en alguns casos i segons pressupostos organitzatius una mica embullats, esdevenien Comissions Obreres Anticapitalistes (COA). Fracassat aquest projecte consellista, va propugnar una postura eclèctica respecte als sindicats existents, depenent de la situació laboral concreta dels seus militants. Així, no era estrany topar-se amb militants d'OIC treballant a UGT, USO i, en major mesura, a CCOO. Després de la seva fusió amb el Moviment Comunista, Comissions Obreres va passar a ser la seva referència sindical indiscutible.

[edita] Evolució

Amb el virage estalinista iniciat en 1976, el partit va renegar dels seus orígens luxemburguistes, i es va iniciar una caça de bruixes en el seu interior, on els sospitosos de sostenir les antigues bases ideològiques van ser titllats despectivament de circulistes, amb referència a les seves primitives sigles (COC). Les essències luxemburguistes orginals prenien base en els següents principis, radicalment incompatibles amb el marxisme-leninisme:

Els obrers no tenen pàtria. Escassa consideració per a les lluites d'alliberament nacional, més enllà de la defensa de llengües i cultures amenaçades per la barbàrie capitalista. Les seves organitzacions s'atenen al marc estatal preexistent, sense especial interès per modificar-lo.
Crítica al moviment sindical. La lluita obrera no pot ser només econòmica. Assemblees i Consells Obrers enfront de Sindicats.
El partit no vol ni pot ser de masses. Concepció del partit com una èlit educadora que no actua directament sobre la classe obrera. Només les organitzacions de masses desenvolupen activitat política.
Obrerisme. Només els obrers poden ser comunistes. Les files del partit estan vedades a camperols, professionals, funcionaris, etc.
Crítica a les estructures frontistes. L'aliança entre obrers, camperols i altres capes populars és utòpica. Aquestes capes seguiran o no a la classe obrera, per si mateixa no tenen personalitat política. No als fronts populars.
Negativa a dotar-se d'organització juvenil. Es veu com una mica típic del feixisme. No a la discriminació dels treballadors per raó d'edat. Qualsevol obrer de 16 o més anys pot aspirar a militar en el partit.
Rebuig del centralisme democràtic. Les organitzacions que quedin en minoria tenen dret a defensar, juntament amb la posició majoritària, les seves pròpies.

El seu primer secretari general va ser Dídac Fàbregas, que va utilitzar el "nom de guerra" de Jerónimo Hernández. Dídac Fàbregas va ser expulsat del partit a la fi de 1978, acusat de malversació econòmica en la comercialització de la revista Zona Abierta, controlada pel partit. Va Acabar integrant-se en el PSC-PSOE, després d'un frustrat intent d'afiliació al PSUC, arribant a ser director general de Política Autonòmica del govern d'Espanya, per un breu període. També va ser breument alt càrrec de la Junta de Castella-la Manxa. Després de veure's esquitxat pel affaire FILESA, s'ha dedicat en els últims anys al comerç amb Cuba. També se li ha vinculat a negocis impulsats o participats per Jordi Pujol Ferrusola, fill gran de l'expresident català, i amb la multinacional alemanya RWE. Estant en plena expansió l'escàndol FILESA, va arribar a declarar a la premsa que tot era una conspiració contra els empresaris d'èxit que havien combatut el franquisme.

Dídac Fàbregas és l'autor dels llibres següents:

La lucha política y económica enla formación de la conciencia de clase. OICE, ??
España en la encrucijada: evolución o involución. Textos del Bronce, 1997.
La democracia en la España del siglo XXI. Viena Edicions, 2007.
Ley de Inversión extranjera. Viena-Cincel, ??.

Va ser substituït per José Vicente Villaescusa, exdirector general de RTV Valenciana, i afiliat al Partit Popular, organització en la qual van ingressar altres militants de l'OIC del País Valencià. Villaescusa fou també assessor lingüístic de l'expresident de la Generalitat Valenciana i actual portaveu parlamentari a Madrid del PP, Eduardo Zaplana. En 1979 es va dissoldre al fusionar-se amb el Moviment Comunista. Aquest va ser la destinació de bona part de la seva militància; altra part va optar per desvincular-se del treball polític organitzat; una altra va integrar l'efímera TUM (Tendència d'Unificació Marxista); i altres, en fi es van integrar en el projecte de reactivació del POUM, que tampoc va tenir èxit. La seva rellevància política va ser escassa, encara que va tenir presència i influència en el moviment obrer del Vallès Oriental, Ford d'Almussafes i en la construcció de Madrid, Granada i Camp de Morvedre (València).

[edita] Joventuts

La seva branca juvenil va ser JIC (Joventuts d'Esquerra Comunista), un de que els seus militants, Iñaki Elicechea, va tenir certa rellevància al ser protagonista d'una campanya de l'organització per a la seva posada en llibertat, després de ser arrestat mentre complia el Servei Militar, per tinença de propaganda subversiva en la seva taquilla.

[edita] Simbologia

Quan encara es denominava COC, adoptava, al costat de les sigles, la silueta d'una falç amb el martell, compacta i alguna cosa rodona. Es desconeix el color d'aquesta silueta, que apareixia en negre per òbvies raons d'economia de mitjans. Més tard, convertida ja en OIC, va adoptar una imatge corporativa certament barroca, consistent en una estrella de cinc puntes amb una falç i martell i un puny tancat superperposats. Els colors d'aquests tres elements eren vacil·lants, amb la probable excepció del puny, que solia ser gairebé sempre blanc.

[edita] Publicacions

OCTUBRE ROJO
VALLÈS OBRERO
CUADERNOS ROJOS (teoria marxista, per a consum intern)
LA VOZ DE LOS TRABAJADORES
EL CARRER (País Valenciano)
LA VIDA DEL PARTIDO (butlletí intern)

[edita] Militants destacats

Montserrat Tura i Camafreita, consellera d'Interior i Justícia del govern català.
Dídac Fàbregas i Guillén.
Santiago Barreras Milla, sindicalista cristià català.
Vicent Álvarez i Rubio, advocat laboralista valencià. Membre del Consell Valencià de Cultura.
Enrique Pérez Cañamares, madrileny, exdirector de la Xarxa de Museus de la Diputació de València, amb l'administració del PP.
Pep Subirós i Puig, escriptor en català.
Joan Llinares i Gómez, valencià d'Alzira. Ex-Administrador de l'IVAM de València. Director del Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Julián Castellblanque Pérez, saguntí, antic obrer de la construcció; empresari del mateix ram en l'actualitat.
Miquel Pérez Crespí, escriptor mallorquí en català. Militant del PSM i col·laborador del diari El Mundo a Balears.
Antonio Lis Darder, ex-vicepresident de la Diputació de València i exdirector General del IMSERSO, ambdós càrrecs amb el PP.
José Vicente Villaescusa.
Alfonso Nieto Alcántara, obrer cordovès, d'origen cristià.
Antonio Gómez Romero, obrer de la construcció i malmès poeta cordovès.
Pedro Romero Martínez, advocat madrileny, sindicalista històric de CCOO a Correus.
Iñaki Elicechea.
José Luis Ramos Segarra, antic obrer valencià, advocat compromès amb la causa ecologista en l'actualitat.
Joan Martinez Monjo, narrador i poeta de Gandia, mort d'atac cardíac en 2007
Pilar Tormo Sainz, mestra i pedagoga valenciana.
Francisco Signes Martínez, dirigent del metall de CCOO. Antic obrer de MACOSA, a València.
Jaume Obrador Soler, mallorquí que es convertiria en 1979 en el primer regidor del PSM en Palma de Mallorca.