Nicolas Chamfort
De Viquipèdia
Sébastien-Roch Nicolas, (Chamfort), (Clermont-Ferrand, 6 d'abril de 1741 - París, 13 d'abril de 1794). Moralista francès, lúcid i escèptic, va firmar els seus escrits amb el pseudònim de Nicolas de Chamfort. Va ser elegit membre de l'Acadèmia Francesa l'any 1782, i va ocupar la butaca núm. 6.
De pare desconegut, va realitzar els seus estudis, com a becari, en el col·legi dels Grassins, París, obtenint els primers premis de la Universitat. Va demostrar ser un alumne excel·lent, però fantasiador, fins al punt de protagonitzar una fuga durant la qual va pensar embarcar-se cap a Amèrica. Finalment en va ser perdonat i va poder acabar els seus estudis.
Taula de continguts |
[edita] Durant l'antic règim
Per a donar-se a conéixer com a escriptor va adoptar el nom de Chamfort, substituint-lo pel simple nom de Nicolas que havia portat fins llavors. Aviat va fer-se conegut arran de guanyar uns premis de poesia atorgats per l'Acadèmia Francesa. Va estrenar en la Comédie Française algunes obres que van tenir èxit i va decidir experimentar en diversos camps literaris. El príncep de Condé, atret per la seua reputació, el va nomenar el seu secretari perquè redactara els seus discursos i ordes.
L'any 1789 va ser lector de Mme Elisabeth, germana del rei. Abans de la Revolució Francesa va ser un dels escriptors més estimats en els salons parisencs, brillant i espiritual, va escriure diverses peces de teatre.
La seua carrera com a literat el va conduir a l'Acadèmia, però prompte va contraure una malaltia venèria de què no es va curar mai i el va conduir a un estat malaltís la resta de la seua vida. Va ingressar en l'Acadèmia Francesa en 1781.
[edita] Durant la Revolució
Va celebrar l'adveniment de la Revolució Francesa tot i condemnant els seus excessos, posant com a exemple la fraternitat d'Étéocle i de Polynice. De 1790 a 1791, va ser secretari del club dels Jacobins. Amic d'Honoré Gabriel Riqueti, orador del poble, li va escriure els seus discursos i els seus informes; va col·laborar en la redacció de diversos periòdics, en particular del Mercure. L'any 1792, Jean-Marie Rolland, el va nomenar director de la Biblioteca Nacional. El Comité de Seguretat General el va denunciar per la seua oposició al Terror (havia criticat els errors i la violència del partit revolucionari), empresonat, va intentar suïcidar-se, però es va salvar gràcies a una intervenció quirúrgica.
Es va recuperar prompte, però al cap d'algunes setmanes va morir a causa de les ferides que ell mateix s'havia produït.
L'obra de Sébastien Roch Nicolas Chamfort més cèlebre i l'única llegida en els nostres dies, va ser publicada l'any 1795 pel seu amic Pierre Louis Guinguené:
Maximes, caractères et anecdotes, extret de les notes manuscrites que Chamfort havia deixat en Maximes et Pensées i en Caractères et Anecdotes. L'amargor d'aquests escrits ja anuncia Ambrose Bierce o George Bernard Shaw. Sébastien Roch Nicolas Chamfort volia publicar-los amb el títol de Produits de la civilisation perfectionnée (Productes de la civilització perfeccionada).
[edita] Algunes cites
- En vivant et voyant els hommes, il faut que le coeur se brise o se bronze (Vivint i veient els homes, cal que el cor es trenque o s'endurisca)
- Si tu es soupçonné d’une faute que tes juges aient pu commettre, tu es un homme perdu (Si ets sospitós d'una falta que els teus jutges hagen pogut cometre, ets un home perdut).
- Quicontre détruit un préjugé, un seul préjugé, es un bienfaiteur du genre humain (Qualsevol que haja destruït un prejudici, un sol prejudici, és un benefactor de la humanitat)
[edita] Publicacions
Els seus escrits, els més apreciats segons Marie-Nicolas Bouillet són:
- Éloge de Moliére, couronné (1769)
- Éloge de La Fontaine (1774)
- La jeune Indienne
- Le Marchand de Smythe, comèdies
- Mustapha et Zéangir, tragèdia
Moltes de les seues obres estan perdudes, entre elles un Commentaire sur La Fontaine (de la que no ha aparegut més que una part en els Trois Fabulistes (1796). Les seues obres van ser recopilades per Pierre Louis Guinguené (1795, 4 vol. Im-8) M. Auguis (1824, 5 Vo. In-8). Chamfort va sobreeixir sobretot pel seu esperit; s'han recopilat les seues bones maneres en Clima-fortiana, 1800
