Discussió:Nacionalisme valencià
De Viquipèdia
Sota el terme de valencianisme, o nacionalisme valencià, en l'actualitat podrien encabir-s'hi un grup molt heterogeni de moviments que tenen com a àmbit d'actuació el País Valencià. Aquests poden demanar el reconeixement de les particularitats culturals o tradicionals valencianes, un major grau d'autonomia o, fins i tot, la independència.
El pensament nacional dels valencianismes és heterodox, hi ha qui enten el País Valencià en el context d'una única nació catalana en els Països Catalans, coneguts també com a catalanistes; o els qui l'entenen com a una nació estrictament valenciana , sense que això excloga possibles vies de cooperació política i cultural amb Andorra, Catalunya i les Illes Balears.
D'altra banda, també s'autoanomenen valencianistes diferents grups de tendències més o menys espanyolistes, que es caracteritzen majoritàriament pel seu blaverisme i anticatalanisme.
ORIGENS Els historiadors assenyalen al doctor Faustí Barberà com a pare del valencianisme i la lectura del seu discurs, "De regionalisme i valentinicultura", el 1902 com a simbòlica data de naixement per al nacionalisme valencià. La Renaixença cultural valenciana que precedí l'aparició del valencianisme no es destacà per tindre implicacions polítiques a l'estar protagonitzada per personatges com Teodoro Llorente que ho trobaren innecessari. Tot i això, ja des d'aquell periode sorgeixen alguns grupuscles valencianistes, sovint al caliu de Lo Rat Penat, entitat, no obstant, amb la que s'enfrontaren bona part d'este naixent valencianisme pel seus tibis , i sovint elitistes, posicionaments.
El primer grup organitzat, València Nova, convocà i celebrà el 1907 la Primera Assemblea Regionalista Valenciana, tractant d'aconseguir un pacte solidari valencià, inspirat en la Solidaritat Catalana. València Nova es convertí més tard en el Centre Regionalista Valencià que acollí a la Joventut Valencianista relacionada amb la Joventut Nacionalista de Castelló de la Plana i la Joventut Valencianista de Catalunya.
La primera generació de valencianistes publicaren diverses revistes, sent Pàtria Nova una de les més importants per la seua trascendència. Tot i que el fenòmen aparegué al cap-i-casal amb el temps anàren apareguent grupuscles valencianistes per altres localitats del país, especialment a les comarques centrals però també a les comarques del nord.
Un dels fets més destacats d'aquell incipient nacionalisme valencià fou la promulgació de la Declaració Valencianista de 1918, auspiciada principalment per la pròpia Joventut Valencianista. En esta declaració s'arreplegaven alguns dels posicionaments bàsics del moviment nacionalista valencià de l'època.
El pensament valencianista primigeni ja era heterogeni però en bona mesura partidari de la construcció nacional estrictament valenciana ,el manteniment de la unitat lingüística i l'establiment de relacions especials entre els territoris del seu domini lingüístic, això si, en un escenari no exempt del confusionisme propi d'un baix grau de desenvolupament de les ciències socials i la filologia.
Una excepció significativa la protagonitzà Josep Maria Bayarri, autor d'una normativa pròpia per al valencià, diferenciada del català, i del llibre "El perill català". No fou l'únic però si el més destacat precursor de l'ideari anticatalanista dins del nacionalisme valencià com a resposta a alguns plantejaments de signe contrari que arribaven des de Catalunya. Paradoxalment l'anticatalanisme era una de les claus del discurs republicà blasquista que sovint ho intrumentalitzava en contra del propi valencianisme als qui acusava de cómplices amb la burgesia catalana contemporànea.
L'influència de l'ideari pancatalanista proposat per una part del nacionalisme a Catalunya també troba cabuda al discurs valencianista de principis del segle XX. Si bé la catalanofilia era habitual, personatges com Miquel Duran i Tortajada, proposaren anar més enllà en la concepció d'un espai comú amb catalans i balears. Un testimoni que anys després recolliria Joan Fuster per desenvolupar el seu concepte de Països Catalans. La visió, fou minoritària i no agreujà les discrepàncies entre els valencianistes fins al trencament fusterià.
Durant la República reapareixen alguns partits de tall valencianista de diversa ideologia. Per l'esquerra, sovint com a escissions del blasquista PURA, trobarem el Partit Valencianista d'Esquerres, Esquerra Valenciana i Esquerra Republicana Valenciana. Tots tres partits defensors d'una nació valenciana i de la unitat lingüística tot i la normalitat amb la que feien servir el terme llengua valenciana, mai amb ànim secessionista. Les relacions amb els partits catalans d'ideologia afí eren fluides, així el diputat Vicent Marcos i Miranda ingressà com a diputat al grup polític d'ERC a l'estat.
La catalanofilia era més visible encara en alguns dels grups de dretes on Unió Valencianista, encapçalada pel banquer Ignasi Villalonga, qui mantenia molt fluides relacions amb la Lliga Regionalista de Cambó.
Tambén foren altres destacats grups valencianistes de dretes l'Acció Nacionalista Valenciana , o Acció Valenciana, grup catòlic sorgit d'escissions de la Dreta Regional Valenciana i l'Agrupació Valencianista de la Dreta.
Les reivindicacions autonomistes d'altres pobles de l'estat tingueren reflex al País valencià amb l'aparició de diverses propostes d'Estatut d'Autonomia. Així fou redactat el text d'un avantprojecte, publicat pel juliol del 1931, per iniciativa fonamentalment blasquista. La negativa de nuclis republicans d'Alacant i de Castelló de la Plana a secundar-lo impossibilità l'acord. La victòria del Front Popular al 36 revifà la qüestió autonomista i només l'esclat de la guerra civil espanyola deixà sense estatut al País Valencià.
LA DICTADURA I EL NOU VALENCIANISME FUSTERIÀ
Una vegada instaurat el règim dictatorial de Francisco Franco, el valencianisme experimentà una forta repressíó. El primers anys de dictadura, un reduit grup intel.lectual, mantindrà viu, però, el moviment nacionalista. En part, el grup de l' editorial La Torre, liderat per Miquel Adlert i Xavier Casp, es lliurà d'una major repressió del franquisme per la seua fe cristiana i el posicionament ideològic conservador que tots dos mantenien. També des de Lo Rat Penat, amb una intermitent tolerància per part del règim, treballaran alguns valencianistes.
El pensament nacional d'este grup , que també comptava amb la participació de joves com Eliseu Climent, Alfons Cucó i el propi Joan Fuster continuava sent valencià si bé guanyava terreny la concepció cultural de la "comunitat catalànica", terme encunyat per Adlert. L'evolució intel.lectual d'el jove Fuster,fou fonamental per entendre l'evolució del propi valencianisme i posterior ruptura en dos grans blocs.
Fuster, que havia nascut en una familia de tradició carlista i fins i tot havia tingut una xicoteta incursió en el falangisme, adoptà progressivament un posicionament més progressista, convergent amb algunes de les idees existents al pensament europeus. Els seus contactes amb el catlanisme, que també tenien la resta del grup, foren conseqüència o motivació , de la recuperació de l'ideari pancatalanista dins del valencianisme que amb els anys condensà en "Nosaltres els valencians".
El pensament nacionalista fusterià atorga a la llengua compartida amb catalans i balears un paper central en la concepció nacional. D'esta oncepció eminentment lingüística es deriva la proposta dels Països Catalans, conformada pels territoris catalanoparlants dels diversos països que havien conformat la Corona d'Aragó.
La modernitat del discurs fusterià, enfrontada al conservadurisme dels liders valencianistes del seu temps, li valgué un major protagonisme, especialment entre els grups més jóvens que hi veien en ell un clar referent antifranquista. Açò, junt al trencament intern que suposà la seua concepció nacional, derivà en un enfrontament amb el ratpenatisme, o valencianisme clàssic. En un primer moment , la resposta, que ben be podria representar un escrit publicat a la revista catalana Serra d'Or, no contingué cap símptoma anticatalanista i fins i tot fou signada per joves, com Alfons Cucó que després seguirien d'alguna manera el pensament fusterià. La resposta a Serra d'Or dels primers textos de Fuster, qüestionava el sentit d'atogar a la unitat lingüística i cultural un paper absolutament definitori en la concepció nacional. Fuster, però, no renuncià al nou pensament i l'exposà de manera detallada en "Nosaltres els valencians" publicat a l'any 1962.
Tot i que el llibre no tingué en un primer moment excessiva repercursió entre la societat valenciana - a diferència d'altres com la pol·lèmica guia "El País Valenciano"- el nou valencianisme, com el definí Fuster, es convertí en un referent destacat per a les noves generacions d'estudiants universitaris, que assimilaren la qüestió nacional com un element notori dins del discurs antifranquista.
L'èxit entre els adversaris al règim fou tal que la pràctica totalitat de l'esquerra assumí, tot i que només fora de manera estètica, el discurs valencianista, tal i com reflexa l'addició de les sigles PV als noms de grups i partits polítics de la clandestinitat.
La resposta del règim fou contundent. Ja ho havia sigut amb la publicació del llibre de viatges a l'aprofitar alguns dels seus passatges per oferir una caricatura antivalenciana i ofensiva de l'intel·lectual de Sueca. En aquell episodi, s'instà a les falles, controlades pel franquisme, a cremar un ninot de Joan Fuster i algunes pàgines d'El País Valenciano a una desfilada festiva al centre de la Ciutat de València.
LA BATALLA DE VALÈNCIA
El caire intel·lectual del discurs fusterià, si bé inspirà una instrospecció acadèmica sense precedents (l'estudi de les ciències socials,l'economia, la historiografia, la filogia..) no trobà adhesió entre sectors populars, sovint pròxims a la Ciutat de València, que professaven un valencianisme temperamental. Així, bona part del món festiu i cultural quedà en mans dels adeptes al règim primer, i de l'anticatalnisme després.
Precissament foren alguns sectors del valencianisme tradicional, encapçalats per Adlert i Casp, qui abjuraren de les seues idees catalanófiles i promoguèren una resposta lingüísticament secessionista per tal d'evitar, segons les seues intencions, les derivacions polítiques que el fusterianisme preconitzava. Aprofitant d'una banda l'herència anticatalanista del blasquisme republicà, i d'altra l'oposició del règim frannquista a l'ideari fusterià, Fuster i Adlert foren els precursors del "blaverisme". Un moviment populista de reacció, ideològicament heterogeni que convertí el particularisme valencià en fonament d'un discurs anticatalanista, i en la pràctica, conservador. Un moviment que pren el seu nom, de la senyera tricolor, originària de la Ciutat de València, que el fusterianisme no reconegué com a pròpia del país a diferència dels seus predecessors valencianistes.
L'enfrontament identitari entre "blavers" i "catalanistes" que tingué lloc durant la transició, ocultà en realitat un enfrontament entre dreta i esquerra estatal, sobretot quan la UCD adoptà una estratègia d'instrumentalització per tal de superar, precíssament la polarització en els termes clàsscs d'esquerra-dreta. Este periode, que fracturà defnitivament el valencianisme embrionari, és conegut com "Batalla de València".
Al terreny cultural, Lo Rat Penat quedà baix el control de l'anticatalanisme. No passà així amb altres associacions, com ara la Societat Coral el Micalet o amb la molt més recent Acció Cultural del País Valencià, d'Eliseu Climent, l'activista cultural i empresari més destacat entre el fusterianisme i que evolucionà des dels posicionaments socialcristians inicials a l'activitat cultural i empresarial en torn al nacionalisme.
A l'esquerra, generacions de jóvens universitaris com les que havien fundat, encara al franquisme, el Front Marxista Valencià o el Partit Socialista Valencià, crearien ara el Partit Socialista del Pais Valencià, integrat primer, i definitivament absorvit després pel PSOE. També destacaren el PSAN i el PCPV. No obstant a bona part de l'esquerra tingué lloc una assumpció programàtica de reivindicacions nacionalistes bàsiques que lligaven la democràcia amb el reconeixement del fet diferencial valencià i l'autonomia.
La dreta valencianista tingué més problemes per a trobar expressions polítiques per l'èxit del discurs anticatalanista entre els sectors socials més favorables al seu posicionament ideològic. No obstant destaca la Unió Democràtica del País Valencià, que defensà el valencianisme polític des de la democràcia cristiana. Membres de la UCD valenciana abandonaren el partit després de la deriva anticatalanista i l'estratègia "blavera". Així , Francesc de Paula Burguera amb la formació del Partit Nacionalista del País Valencià, fou protagonista d'un intent no reeixit per agrupar el nacionalisme valencià.
Millor sort tingué des de l'esquerra l'Unitat del Poble Valencià que suposà un primer intent seriós d'aglutinar el nacionalisme valencià d'esquerres i que, una vegada aprovat l'estatut valencià, es convertí en el referent nacionalista d'arrel fusteriana. Front a ell, Unió Valenciana acabà per consolidar-se com el referent únic del valencianisme blaver deixat arrere la Unió Regionalista Valenciana que s'havia refundat en Esquerra Nacionalista Valenciana. Amb Vicente Gonzàlez Lizondo al front, UV assolí representació parlamentària a les Corts Valencianes i una molt detaca presència municipal.
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços externs
Categoria: Política Categoria: País Valencià Categoria: Països Catalans --Penat 06:22, 22 nov 2005 (UTC)
- Perfecte! Tu mateix, afegeix-ho a l'article com a Història, potser caldria diferenciar diferents episodis (alguns suggeriments) -> Renaixement i principis del S.XX, República, Dictadura franquista, transició democràtica - Batalla de València, Democracia, actualitat. Toniher 13:07 6 set, 2005 (UTC)
Podeu posar la categoria Valencianisme?
[edita] No hi ha mes valencianismes???
Quina sorpresa al llegir que el valencianisme es dividix entre els que pensen que Valéncia és una regió dels Països Catalans, i els que pensen que Valéncia és una nació dels Països Catalans. Perdoneu-me que vos diga però esteu molt equivocats. La wiquipèdia en català està MOLT politisada i és una llàstima. Yo pense que el valencianisme realment és l'estima per la seua terra, valenciana, i crec que és incompatible en proyectes polítics que no siguen d'estricta obediència valenciana, tant espanyols com catalans. Qui pensa que Valéncia és part dels Països Catalans, ya com a regió o com a ¿nació? (quin sentit té que la nostra nació estiga dins d'una atra nació???) és catalaniste. Més clar, aigua. Crec que eixa frase de l'articul és molt desafortunada i deuria de ser canviada. Com a molt puc admetre que diga que valencianistes som els que pense men l'independència de la Nació Valenciana tant d'Espanya com de Catalunya, i que els que pensen que som part d'estes dos nacions son espanyolistes i/o catalanistes en una certa consciència regional, una certa "valenciania" (alguns ni això). Valencianisme-espanyolisme i valencianisme-catalanisme son relacions incompatibles. És com ser cego i poder vore, coses incompatibles.
En l'actualitat el sector valencianiste està representat en part del Bloc, part de la coalició electoral "Units per Valéncia" (opció nacionalista valenciana i esquerra nacionalista valenciana) i, m'agradaria creure que encara per part d'Unio Valenciana pero ho veig mal. Atres partits autodenominats valencianistes com Coalició Valenciana son simplement anticatalanistes.
Per favor, rectifiqueu i no feu un artícul bassat en les vostres opinions polítiques, sino en la realitat del nostre País Valencià
- Em sembla curiós que critiques la "politisasió" (sic) de la viquipèdia i després exposes les teues pròpies tesis polítiques. Aleshores hauries de dir que el que te molesta no és que estiga polititzada, sino que no ho estiga cap a la TEUA postura política. No? 81.202.65.157 17:57, 17 març 2007 (CET)
