[HOME PAGE] [STORES] [CLASSICISTRANIERI.COM] [FOTO] [YOUTUBE CHANNEL]

Miquel López - Viquipèdia

Miquel López

De Viquipèdia

Icona de copyedit
Nota: L'article necessita algunes millores en el seu format:
(Cal retirar la plantilla un cop millorat l'article)
Pot necessitar retocs en; negretes, enllaços, capçaleres, imatges, categories, interwikis, ...

Miquel López (1669-1723) fou un compositor català del Barroc.

Taula de continguts

[edita] Fonts documentals

És ben poc el que sabem de la vida del P. Miquel López. Les dades que hem anat recollint d’ací d’allà no poden pas satisfer els nostres desigs de conèixer a fons la personalitat d’aquest home tan ignorat fins ara i que, d’altra banda, ens manifesta tan característic en el seu llenguatge musical i en els pocs escrits que se’ns en conserven.

La desaparició, el 1811, dels documents de l’època antiga i de tota la música escrita que es conservava al monestir de Montserrat, fa molt difícil de poder donar una biografia completa i exacta. No hem tingut la sort que arribessin fins a nosaltres ni la crònica del monestir, ni la correspondència del nostre monjo. Queden per estudiar, encara, els fons dels monestirs amb els quals es va relacionar el P. López, i no sabem res sobre les causes de l’amistat que l’uní amb personalitats com el marquès de Navamorcuende i amb el compte de Çavellà, o de la coneixença amb Francesc Valls i d’altres autoritats musicals del seu temps.

Les fonts de què ens servim són els dos llibres de vesticions d’hàbit (1666-1832) i de professions (1682-1833) i el llibre de Procures conservats a l’arxiu de Montserrat; el Breve tratado del Seminario de los niños escolanes del P. Manuel Noviala (1726), ms. 964 de la Biblioteca de Montserrat; i el llibre de Visitas del monasterio de S. Martín de Madrid (1680-1760) conservat a la parròquia de St. Martí d’aquella ciutat; la Miscelania Musica, ms. 37 de l’Orfeó Català, que conté gairebé tota la producció musical del P. López, sovint datada; els quatre fulls originals impresos sobre la qüestió de Francesc Valls (1718-1719), i finalment la Història inèdita de Montserrat (c. 1713) publicada pel P. Anselm Albareda al vol. IV (1920-21) dels Anacleta Montserratensia, la qual, com veurem, ha de ser atribuïda al mateix P. López.

Sobre aquest material aparentment abundós, però massa sobri de referències personals, hem hagut de construir una petita biografia, que si bé no ens satisfà plenament, almenys ens pot ajudar a situar millor el nostre autor en la seva època.

[edita] Primers anys: escolà i monjo de Montserrat

El document més valuós que ens dóna les dates precises dels seus orígens, és l’autògraf conservat en el llibre de vesticions del monestir. L’escriu als seus 15 anys, el dia de la presa d’hàbit de monjo de Montserrat. Reproduït literalment, diu així:

Yo, Fr. Miquel Pablo López, natural de Villaroya, Arzobispado de Tarazona, hijo legítimo de Francisco López y de María Sebastián su muger, Tomé el Ábito de Monge de Nuestro Glorioso Padre San Benito en ese Monasterio de Nuestra Señora de Montserrate de la orden del mismo Santo, con ánimo de perseverar con el fabor divino todos los dias de mi Vida, a 15 de octubre, Año de 1684, siendo de Edad de 15 años y 8 meses y 15 dias a las 4 de la tarde. Fr. Miguel Pablo López

Del document esmentat deduïm que nasqué el primer de febrer del 1669, a Villarroya de la Sierra, pblet situat a 19 quilòmetres de Calatayud, entre Saragossa i Tarassona, inclòs en l’arquebisbat d’aquesta última seu. Els seus antecedents familiars ens són desconeguts. Sortosament, s’ha pogut conservar la partida del seu Baptisme (Llibre III de Baptismes, Fol. 668, de l’Arxiu de la Parròquia de St. Pere de Villarroya de la Sierra), que diu així:

En 14 de febrero de 1669 bapticé yo, Juan Francisco de Puertas, con licencia del VIcario Moss. Juan López, Vicario de esta Parroquial del Sr. San Pedro a Pablo, hijo de Francisco López y de María Sebastián, cónyuges. Fueron sus Padrinos Mossen Juan Bercebal y Orosia Cricio, Viuda de Abardicando Miquel López entrà al noviciat del monestir de Montserrat als 15 anys, però després d’haver passat uns anys a l’Escolania. El P. Noviala, en l’obra citada, és el primer que ens els dóna a conèixer com a antic escolà, i com a membre de la Capella, cosa exclusiva dels monjos antics escolans. És freqüent, durant els segles XVII i XVIII, de trobar a Montserrat monjos i escolans provinents de l’Aragó, com Mateu Valdovín (1620-1705), de Saragossa; el P. García, de Sellas d’Osca (1651-1707). No és gens estrany, doncs, que als pares del nostre López, els arribés la coneixença de l’Escolania per mitjà d’algun dels monjos, fills d’aquella regió.

Devia ser als nou o deu anys d’edat, al 1678- o1679, que Miquel López entrà a l’Escolania, i hi hagué de romandre fins al 1684. Possiblement, es trobà encara am el mestratge del P. Joan Cererols (1618-1680) i amb el del P. Joan García, el seu successor, bon organista i compositor, i el mestre P. Mateu Valdovín. Tots visqueren a la mateixa època, i sabem que cada un d’ells durant un cert temps s’encarregà de l’Escolania. Durant els cinc o sis anys de permanència de López a l’Escolania, a més dels mestres esmentats, es trobaven al monestir altres monjos músics, alguns dels quals devien col·laborar en l’ensenyança dels escolans: els PP. Jaume Vidal (1606-1698), compositor; Joan Romanyà (1615-1687), un dels millors deixebles del P. March, organista compositor; Martí Marsal (1643-1708),especialitzat en tocar el rabell; Joan Pongem (1642-1695), organista; Miquel Pujol (1643-1708), organista; que després serà l’abat de Montserrat que rebrà la professió de López; Leandre Serventí (1644-1690), organista; i

Isidre Jordi (1648-1705), violinista, que també tocava l’arpa i el baixó. Podem donar per segur que López trobà com a condeixebles de l’Escolania el P. Jeroni Casanovas, escolà entre el 1680i el 1689, qui més tard fou baixonista de la Capella i organista; Joan Palmes, Pere Ramón, i probablement Vicenç Presiach i Josep Bru, tots futurs components de la Capella de música.

En entrar López a l’Escolania, es trobà submergit en un ambient quasi monacal, fruit de la mateixa missió dels escolans, el servei religiós del Santuari, amb un segell típicament marià. La Regula Puerorum (1501) que l’abat reformador García de Cisneros escriví expressament per a l’Escolania es practicava encara amb tota exactitud més de cent cinquanta anys més tard, amb la particularitat que el temps havia anat augmentant les actuacions extraordinàries de l’Escolania, a causa de les moltes fundacions que els devots peregrins deixaven al Santuari. Vegeu com el mestre López descriu l’horari de l’Escolania durant el seu temps:

Sunt et pueri vigintiquator, interdum triginta numero et amplius, qui seorsim a monachorum conventu communitates vel societatem constituunt. Horum institutum est choro inservire harmonico, sacrosantæ misæ sacrificiis ministrare; summo mane, hora quinta, missam B. Mariæ modo plano interdum metrico et harmonico cantu quotidie cantare; post missam vero duplicem B. Virginis litaniam simplici quidem sec sabbatis diebusque festis alteram harmonico concentu tament, videlicet: pst præfactam duplicem litaniam, Primam, Terciam, Sextam et Nonam; post prandum autem, Vesperas et Completorum; post quartam horam vespertinam, Matutinum et Laudes sequentis diei. Quotidie etiam post Completorum cantionem sacram deinde Canticum B. Mariæ, postremo Antiphonam Salve Regina, harmonico vocum et vasorum musicorum concentu cantare. Quotidie etiam rosarium Virginis una cum populo plexis genibus, intra hanc sacram ædem recitare. Interdum denique pueri ipsi, personis piis vel peregrinis patentinus, Missas tum B. Mariæ tum sanctorum alique pro petentium libito, præclare et summa cum omnium admiratore in suo se munere gerunt

A part del servei del Santuari, l’ocupació principal dels escolans era la formació musical, que constava diàriament de les hores d’estudi dels instruments, solmització i assaig del repertori i, per a més avançats, contrapunt i composició. Els instruments estudiats durat l’estada de López a l’ Escolania, els podem comptar extraient-los de les seves mateixes obres: orgue, violí, violó, xeremia, sacabutx, clarí, serpentó, i baixó. A més, s´ hi devien afegir el rabell i l’arpa, i és de suposar, que hi havia a l’abast de tots alguns clavicordis.

Pels fruits donats durant tota la seva vida, podem suposar que els cinc o sis anys viscuts a l’ Escolania no passaren en va. Amb una bàsica formació musical, acompanyada de la literària pròpia del temps, i sobretot amb l’esperit religiós profund que es vivia aquells dies a l’ Escolania, el jovenet López, d’uns setze anys encara no complerts, passà de l’ Escolania al noviciat de Montserrat, com ja hem vist, el 15 d’octubre de 1684. Juntament amb ell, hi entraren els seus companys Joan Palmés, de Sabadell; Pere Ramon, de Granollers, i quatre anys més tard, Jeroni Casanovas de Granollers. L’11 d’abril d’aquell mateix any, era elegit abat del monestir el P. Miquel Pujol, antic escolà, cantor i músic de la Capella i possiblement professor de música a l’ Escolania del mateix López. Organista expert, exercí sovint aquest ofici tot i ser abat: “per donar exemple i ajudar als altres”, com diu un document del temps. López fou el primer jove que l’abat Pujol vestia en el seu abadiat.

Un detall de la cédula autògrafa a què ens hem referit pot fer suposar que al nom nom de Miquel se li afegia el de Pau; ja que aquest darrer és el de Baptisme. El fet és que les dues vegades que l’escriu, en l’encapçalament i en la firma, el ratlla posteriorment. A partir d’aleshores signarà sempre Miquel.

Al cap d’un any i mig de noviciat, el jove López emetia els vots monàstics amb la fórmula que h deixat autògrafa en el llibre de professions del monestir:

Ego Frater Michael López, oppido Villarroya, Diecesis Tirasonensis, promitto Stabilitatem meam prepetuæ inclusionis, et conversionem morum meorum, et obedientiam coram Deo et Sanctis eius, secundum Regula Sanctissimi Patris Nostri Benedicti Abbatis, in hoc Monasterio Sanctæ Mariæ de Monte Serrato, ordinis eiusdem Sancti, in presentia Reverendi Admodum Patris fratis Machael Pujol, eiusdem Monasterii Abbatis, et sub obedientia Reverendissimi Patris Nostri fratis Anselmi de la Torre, totius Conregationis Generalis. Die 19 Aprilis Anno Domini 1686. Fr. Michael López

[edita] Primers anys a Montserrat i estudis a San Martín de Madrid

En el llibre d’ actes capitulars, comença a aparèixer el nom de López dels de l’1 de novembre de 1685. Tot just acabava de fer l’any de noviciat, però encara no havia professat; per tant, segons el dret, encara, no formava part de la comunitat. Continua constant en les Actes del 18 del mateix mes de novembre, dels mesos de juliol, setembre i novembre del 1686. Al 1688, el seu nom consta als mesos de gener maig, juliol, agost i setembre. Al mes d’abril d’aquell mateix any, als 17 anys, es troba al monestir de San Martín de Madrid, potser ocasionalment per preparar-hi la seva anada definitiva l’any següent. De fet, conviu, si més no alguns dies o potser algun mes, amb aquella comunitat, i fins i tot hi acompleix l’ofici de lector. Així, en tocar-li el tomb de llegir les Actes de la Visita d’aquell monestir, feta el 27 de juliol de 1687 per l’abat general de la Congregació de Valladolid d’Espanya i d’Anglaterra, Fr. Anselm de la Torre, sota la firma del lector anterior, escriu: Leý esta visita al Santo convento en 6 de abril de 1688 años y lo firmé. Fr. Miguel López.

El retorn a Montserrat es devia escaure poc després, perquè, com ja hem insinuat, el mes de maig mateix assisteix a un acte capitular de la comunitat montserratina. La seva estada al monestir durant els anys 1686-1689 es pot anar seguint a través de les Actes Capitulars, fins al setembre del 1689. Ja no constava a la del mes de novembre d’aquell any, i no el retrobem fins al novembre del 1697. En canvi, el 16 de desembre del 1689 torna a aparèixer al llibre de Visites del monestir de San Martín, firmant, com l’any anterior, la lectura de l’última visita. Aquesta va ser feta per l’abat de Silos, e 16 de juny de 1688. Des de d’aquesta data, i en el mateix llibre de Visites, firmarà onze vegades més.

Miquel López passa set anys sencers a San Martín de Madrid, on segueix els estudis teològics i eclesiàstics en general, i sens dubte completa la formació musical relacionant-se amb els bons mestres de la Capella Reial i el monestir de les “Descalzas Reales”.

Sabem que exercia d’organista a San Martín, com abans ja devia haver col·laborat amb els organistesde Montserrat, durant els seus primers anys de vida al monestir. Juntament amb la pràctica de l’orgue, comença a dedicar-se també ala composició. Les tres primeres obres datades que en conservem són del 1696, l’últim any d’estada a Madrd: dos “llenos” sobre el Sacris solemniis, i un villancico al santíssim: “Fuego, nazca el incendio”. Totes elles marcades encara per una gran influència de la música del s. XVII. Podria ser que els villancico de les mateixes característiques que porta el seu nom de “Michael López”: Noche más clara que el dia fos d’aquesta època.

Sobre els estudis de teologia durant la seva estada a Madrid, ens queda un dubte. El P. Noviala escriu: El P. Fr. Miguel López pasó la theologia en Salamanca y salió muy buen estudiante.... És l’únic que ens dóna aquesta notícia i no hi ha raons per contradir-la. Les dates espaiades que es refereixen a l’estada del P. López a San Martín de Madrid es poden avenir molt bé amb uns estudis seguits en diferents èpoques a Salamanca. Aquest fet refermaria encara més l’opinió d’home intel·ligent i erudit que la tradició del monestir, que es trasllueix pels escrits del P. Noviala, s’havia creat del P. López: Fué muy aplicado a los libros y tuvo grande inteligencia de ellos.

[edita] Mestre de l’escolania i compositor

Un cop acabats els estudis eclesiàstics i musicals, al juliol de 1696, ordenat sacerdot ja, retorna a Montserrat. El P. Noviala, en la llista dels 19 monjos que havien estat escolans i formaven la Capella de música, entre mestre, cantors i instrumentistes, al 1695-1696, cita el P. López. Sembla que la llista segueix l’ordre de comunitat. López es troba al setè últim. Desprésd’ell segueix el seu company d’ Escolania, el P. Jeroni Casanovas, i els següents ja són els més joves entrats al noviciat durant la seva absència: Presiach, Bru, Noviala, Rebull i Vidal.

D’aquesta llista no es pot deduir qui era mestre aquells dies. Dels tres noms principals, Roy, García, i Rocabert, e més probable és el P. Joan García, successor del P. Cererols. Potser els altres dos mestres col·laboraven amb ell. De tots tres consta que exerciren el mestratge de l’ Escolania, conjuntament, o en diferents anys.

La història no ens ha deixat cap detall ni de la successió d’aquests mestres de l’ Escolania ni de la seva obra musical. Solament la cura particular del P. López que reuní en un volum les pròpies obres i féu constar la data que recordava d’alguna d’elles, ens ha obert un camí per aclarir una mica, almenys, el curs d’una part de la seva vida.

El fet que des del 1697 comencen a multiplicar-se les obres compostes per ell (35 datades a Montserrat fins al 1703) ens fa suposar que tenia l’obligació de subvenir a les necessitats musicals del culte, com a responsable principal. Per això, no dubtem d’atribuir-li el càrrec de mestre de capella i de l’ Escolania, que degué exercir, per primera vegada, de l’any 1697 fins al desembre del 1704., en què figura ecara a les Actes Capitulars del monestir. El P. Noviala ens assabenta que ho fou dues vegades sense precisar en quins anys: “Fué Maestro de los Escolanes y la Capilla dos veces”. Des del 1705, ja no el mencionaran fins al 1714, any en què s’acaben les esmentades Actes. Del 1705 al 1714, el P. López es troba a Valladolid. En parlar més endavant de l’obra de López, ens detindrem d’una manera més detallada a ponderar el valor dels arguments favorables a la nostra opinió. Tant durant la primera etapa com durant la segona del seu mestratge de l’Escolania i Capella el P. López comptarà amb bons col·laboradors. Alguns d’ells el succeiran durant la seva llarga estada a Valladolid (1705-1714). Els principals devien ser Isidre Roy, Joan Rocabert, Vicenç Presiach, Francesc Rebull i Manuel Noviala.

El treball realitzat per López durant la primera etapa del seu magisteri es pot apreciar en part a través de les copioses obres que escriví durant aquell temps. No ens queda, però, cap testimoni dels deixebles que passaren aquells anys a l’ Escolania, que foren segurament molts, però que no es quedaren, com en altre temps, al monestir, a causa de les moltes dificultats que trobaven per part dels superiors castellans. Ha romàs, però, el nom de Josep Rocabertí i Llupià, Comte de Çavellà, compositor que ens ha deixat un bon nombre d’obres.

[edita] A Valladolid

El P. López degué deixar l’ Escolania al començament del 1705. Des d’aquell any fins al 1712, almenys, probablement fins el 1714, exerceix el càrrec d’organista al monestir de San Benito de Valladolid i hi compon algunes de les seves obres. Si ens hem de guiar pel nombre, 10, la seva producció no va ser copiosa: cinc peces per a orgue; quatre villancicos per a tenor sol, violó i acompanyament, un d’aquest compost amb motiu de la canonització de Sant Fèlix de Cantalicio (1712). Potser d’altres peces d’orgue són d’aquesta època. És comprensible que compongués poc, alments, per a veus, ja que al monestir de Valladolid, era prohibida tota mena de música polifònica. La Salve Regina a 3 cors, composta aquells anys, fa excepció, i podria anar destinada a Montserrat o bé a qualsevol altre lloc capaç d’executar-la.

Si ens guiem per les obres datades i compostes a Valladolid, trobem que López no té cap obra datada entre 1705 i 1714. Per aquest sol fet, però, no podem deduir que no es trobava allà durant aquest temps.

Donat per suposada la seva estada el P. López coincidí amb la celebració del Capítol General de la Congregació, el 6 de maig de 1709, presidit per l’abat general Mañaga.

Esmentem aquest fet per marcar una data important per ala història de l’ Escolania, que sens dubte no va deixar indiferent López. A Montserrat, les relacions entre els monjos de la Corona d’Aragó i de Castella esdevingueren tan tenses, per raons fàcils d’endevinar, que els membres de l’ última ho remogueren tot per fer impossible la vida o el predomini dels de la Corona d’Aragó. Per això, es llançaren conta la part més feble, però la més temible del monestir: l’ Escolania, perquè dállí, on gairebé la totalitat dels nois eren de la Corona d’Aragó i particularment catalans, en sortien cada any un grup d’escolans per a entrar al monestir. Això motivava l’augment de la majoria de monjos dela comunitat. I per tal d’evitar-ho, hom va fer recaure sobre els monjos antics escolans i a la mateixa Escolania una sèrie d’acusacions infonamentades que foren presentades al Capítol General a què ens referim.

L’èxit dels monjos de la Corona de Castella fou total: El dia 6 de maig, el Capítol General donava un decret referent a Montserrat que es pot resumir així:

  1. Que hi hagi igual nombre de monjos de les dus corones d’Aragó i Castella. Per consegüent: no es podran admetre novicis de la Corona d’Aragó fins que la de Castella tingui el mateix nombre.
  2. Que els monjos músics no podran rebre cap altre ofici, ni càrrec, i estan privats de la cura d’ànimes.
  3. Que el nombre d’escolans no passi dels setze i que marxin als 15 anys.
  4. Per deixar entrar un escolà al caldrà un permís especial de l’abat general.

Cal constar el contrast del moviment d’entrades d’escolans al monestir durant el temps del primer mestratge de López i el que seguí després. El 1715, amb la visita de l’abat general Melchor de Morales, al monestir de Montserrat, sembla que comenci l’apaivagament de la maltempsada.


[edita] Mestre de l'escolania per segona vegada

Miquel López torna a Montserrat el 1715. No tenim cap prova per a relacionar la seva sortida de Montserrat amb els esdeveniments d’aquells anys. Però sens dubte podríem suposar que hauria estat un dels més acèrrims defensors del drets de l’ Escolania. Per una banda li tocava defensar-los com a mestre i capdavanter de la música a Montserrat. Per altra banda, era súbdit de la corona d’Aragó i es devia sentir a Catalunya com a la seva pàtria. El fet d’haver firmat amb cinquanta monjos més, en llur majoria catalans, contra l’opinió d’uns pocs, la petició que l’elecció de l’abat de Montserrat, el 1717, no es fes més al Capítol General de Valladolid sinó a Montserrat mateix, ens dóna peu a creure’l identificat als sentiments dels monjos montserratins de la Corona d’Aragó.

El P. López, en tornar a Montserrat, d’on havia estat absent uns deu anys, passa per Madrid on escriu l’òpera Veni dilecte mi, per a tiple i contralt i orquestra de corda, dedicada al seu amic el Marquès de Navamorcuende; es detura a Saragossa on té la família, i on hi havia una casa procura de Montserrat, també escriu per a la seva neboda Anna Arias y la Torre, una cantata per a tiple Mi voz Apolo anime.

El trienni (1715-18) que durà el seu segon mestratge fou fecund en composició i en altres activitats. Els dos volums que escriví en latín y en romance en los quales explica el altre de la Música desde sus principios, obra que es de mucha abilidad y trabaxo, cuyos títulos son: Eisagoge ad Musicen els devia treballar a Valladolid, com també la preparació de la Història inèdita de Montserrat.

El P. López devia trobar l’Escolania renovada de la desfeta del 1710.

Les obres datades que compongué aquells anys són a doble cor i orquestra, prova de l’estat normal en què es trobava l’ Escolania i la Capella, potser impulsada principalment per ell mateix. La Missa Defunctorum, composta el 1716, és potser la més completa i de més envergadura de totes les seves composicions.

Un dels fruits que donà durant aquest trienni foren els deixebles que després vestiren l’hàbit de monjo, entre els quals es poden comptar Plàcid Jordi, Josep Beltan, Jaume Duran i Benet Esteve. Aquest darrer fou mestre de l’ Escolania del 1734 al 1759, i preparà el reflorament musical de la segona meitat del s. XVIII amb el mestres Martí, Julià, Viola i Casanovas.

Fou el 1715, quan el P. López ja devia estar a Montserrat, que començà la famosa polèmica sobre un fragment de la Missa Scala Aretina de Francesc Valls, amb la “Censura” de Fregorio Porteria. En seguiren d’altres, i la disputa durà des de 1715 al 1737, amb una vuitantena d’escrits. Com veurem més endavant, el . López no restà indiferent a la polèmica. Escriví quatre respostes, dirigides a D. Joaquín Martínez, organista de Palencia, datades el 1718 a Montserrat. En canvi, quan compongué la quarta ( 5 de gener de 1719) es trobava al monestir de San Juan de la Peña. Aquesta última data i lloc de residència amb la persistència de composicions, divuit en total, fetes al mateix monestir de San Juan de la Peña, i Sant Victorián durant el 1719, ens fa creure que passà tot aquell any, o gran part d’ell, fora de Montserrat.


[edita] Els darrers anys

En el ms. 37 de l’Orfeó Català, es conserven tres obres de Miquel López, totes a doble cor i orquestra, compostes el 1720. Són les últimes datades a Montserrat. Ell devia continuar al monestir, no sabem si exercint o no el càrrec de Mestre de l’ Escolania i Capella, fins al 25 de febrer de 1722, data en què fou nomenat Procurador de la Casa de Montserrat a Alcañiz, on succeí al P. Mauro Pérez. Exercí aquest càrrec fins a la seva mort ocorreguda el 1723, a Saragossa, potser a la casa que Montserrat hi tenia des del 1576. En són desconegudes la data i les causes d’aquest traspàs, sobrevingut als seus 54 anys.

Miquel López, morí al cor de la seva terra aragonesa, lluny de Montserrat, però al monestir hi deixarà per a la posteritat el seu nom i la seva obra. El P. López es mostrà digne continuador dels seus predecessors i Mestre exemplar dels seus successors en l’ Escola de Música de Montserrat.


[edita] Enllaços externs