Manuel Sacristán Luzón
De Viquipèdia
Manuel Sacristán Luzón (Madrid, 1925 - Barcelona, 1985) fou un pensador i escriptor espanyol.
Estudià dret i filosofia a Barcelona. El 1954 marxà a Münster, on va fer estudis de lògica, i alhora va prendre contacte amb el pensament marxista, i especialment amb les obres de Györgi Lukács. De nou a Barcelona fou professor des de 1956 a les facultats de filosofia i econòmiques.
La seva activitat política el portà a la direcció del PSUC clandestí i tingué un paper destacat en el moviment universitari català. A causa de les seves idees marxistes, el 1965 fou expulsat de la Universitat de Barcelona. El 1966 participà en la constitució del Sindicat Democràtic d'Estudiants de Barcelona. Readmès per la Universitat en fou novament expulsat el 1973, però ja el 1976 hi tornà per quedar-s'hi.
Molt marcat a Alemanya pel marxisme, en fou un dels principals introductors a Espanya. La seva principal aportació teòrica rau en la crítica a l'antiracionalisme de Martin Heidegger i, en general, a donar una base lògica a la racionalitat que permetés superar l'existencialisme i el neopositivisme. Conseqüentment, va entendre la filosofia com una concepció del món basada en les ciències positives, i que només es pot estudiar des d'una perspectiva multidisciplinària.
Director de les revistes Materiales i Mientrastanto, abordà la crisi del model soviètic, i la problemàtica del comunisme a l'estat espanyol, especialment davant la qüestió de les nacionalitats.
Les seves obres més importants són: Las ideas gnoseológicas de Heidegger, 1958; Introducción a la lógica y al análisis formal, 1964; La formación del marxismo en Gramsci, 1967 i Lenin y el filosofar, 1970. És autor també de treballs sobre temes literaris i artístics: sobre Goethe (1963), Heine (1964), Brossa (1969) i Raimon (1973).
[edita] Enllaços externs
- Fons Manuel Sacristán. Centre de Recursos per a l'Aprenentatge i la Investigació (CRAI), Universitat de Barcelona.
- Tret de [1] (amb llicència GFDL).
