Manel Mamikonian

De Viquipèdia

Manel Mamikonian fou sparapet (generalíssim) i líder d'Armènia del 378 al 385

Era fill de Mushel I Mamikonian el brau, i va assolir la direcció de la família el 377 o 378 per abdicació del seu parent Vatshé Mamikonian.

Enfrontat al rei Varasdat d'Armènia i a Sembat Saharuni, nomenat sparapet al lloc de Mushel I, els va derrotar i el rei va fugir a territori romà.

Després de la fugida de Varasdat, Manel Mamikonian va quedar de fet el 378 com a sobirà d'Armènia sense corona. Manel però no va voler prescindir del tot de la figura reial i va col·locar al tron a la reina Zarmandukht, vídua de Pap, com a nominal regent dels seus dos fills menors Arshak III i Valarshak (segons Moisès de Khoren això fou fet amb consentiment del emperador Teodosi I el gran).

Manel, per prevenir atacs, va demanar el protectorat persa i van enviar una ambaixada a Ctesifon dirigida per Gardjuil Malkhaz, ambaixada que fou molt ben rebuda per Shapur II de Pèrsia que així obtenia al final allò per el que havia anat a la guerra moltes vegades durant el seus 70 anys de regnat. Shapur va enviar al país deu mil cavallers sota la direcció de Suren, amb el títol de governador (marzban). El principat de la Siunia, que havia estat arrabassat pels perses a la dinastia local (el príncep Andok o Antíoc), fou retornat al hereu del darrer príncep, el jove Babik, fill d'Andok, que vivia exiliat a territori romà, i que Esteve Orbelian diu a mes que fou promogut amb el mateix rang que Manel Mamikonian.

L'amistat amb Pèrsia no va durar. Després de Shapur II van seguir altres reis efímers: Ardaxes II (379-383), Shapur III (383-388) i Vahram (388-399) que van fer front a la rebel·lió de la noblesa persa. Pel contrari l'imperi romà estava altra cop unit i fort sota Teodosi I el gran. Fauste de Bizanci diu que l'antic renegat Merujan Ardzruni, ara aliat de Manel, l'hauria convençut de que perillava la seva vida ja que els perses pensaven que es volia passar al bàndol romà. Manel finalment el va creure i va decidir avançar-se fent massacrar a la guarnició persa. Suren va poder escapar amb uns pocs soldats.

Llavors Pèrsia va enviar algunes expedicions, però foren rebutjades per Manel. Segons Fauste, durant set anys (probablement foren menys) els perses no van poder trepitjar Armènia. Merujan, que en realitat seguia fidel a Pèrsia i al mazdeisme, va fugir a la cort sassànida i va convèncer al rei d'enviar una nova expedició de la que va demanar el comandament. Aquesta expedició va trobar a les tropes de Manel a Bagevand al Bagrevand. En la batalla va morir Merujan (segons Fauste de Bizanci va morir de la ma de Babik de Sinuia, que hauria estat restaurat al seus dominis no el 378 o 379 per Shapur II, sinó vers el 381 per part de Manel, i ara era un lleial aliat de Manel Mamikonian).

Vers el 384 el jove Arshak III es va casar a Karin (Erzurum) amb Vardandukht, filla de Manel Mamikonian. Valarshak, sa germà, es va casar amb una filla de Sahak Bagratuni, el comandant de la cavalleria, posa-corones, i senyor d'Ispir (Sper). Poc després Manel va proclamar rei a Arshak III i amb Valarshak com a rei associat (rei segon). Es suposa (Tournebize, a “Históire politique et religieuse de l'Arménie”, pag. 69) que Arshak va governar amb seu a Dwin i Valarshak a Erez (Erzindjan) es a dir que governaven respectivament Armènia i Petita Armènia.

Manel va morir poc després a la cimera del seu poder, probablement el 385. Uns mesos després va morir Valarshak (386), i va restar sol Arshak III sense l'edat i la força per dirigir el país.