Licurg (legislador)
De Viquipèdia
Licurg (Lycurgus, Λυκοῦργος) fou un legislador espartà. La seva vida, totalment mítica, es narrada de manera molt diferent pels diversos autors de l'antiguitat i la realitat dels fets que s'esmenten es més que dubtosa. La mateixa existència de Licurg ha estat posada en qüestió.
Aristòtil el situa al començament del segle IX aC, i el fa contemporani d'Ifit. Els dos homes van establir el sagrat armistici d'Olímpia prohibint tota mena de guerra en període dels festivals d'Olímpia i el territori d'Elis es declarava protegit de tot acte d'agressió. Xenofont el situa més de 200 anys després. Heròdot fa a Licurg guardià del seu nebot Làbotes, però potser es tractaria d'un segon Licurg com diu Timeu. Molts relats el fan fill de Pritanis, germà de Simònides o parentius similars, el més comú el que el fa fill d'Eunom d'Esparta i tutor del nebot Carilau. Estava Esparta en un estat d'anarquia, i va morir Polidectes i el seu germà Licurg, tutor del seu nebot pòstum; la reina va proposar a Licurg de destronar al infant i assolir la corona però Licurg va proclamar al fill només aquest va néixer.
Fou llavors quan, per desmentir els rumors d'ambició del tron, va abandonar el país i va visitar molts lloc, com Creta, Àsia Menor, Ibèria, Egipte, l'Índia i altres, i va estudiar els seus sistemes de govern. Al seu retorn, considerat l'home que podia salvar el país i reforçat per un dictamen favorable de l'oracle de Delfos, va iniciar la tasca de legislar: repartiment de la terra i lleis civils i militars.
Llavors va deixar Esparta per segona vegada amb l'encàrrec de que les seves lleis no fossin canviades en la seva absència el que fou promés, i ja mai més va tornar; amb la intenció de que la seva llei fou perpètua, va morir a l'exili.
A la constitució de Licurg s'establia una diarquia, una aristocràcia (representada per un senat) i una democràcia (l'assemblea popular representada pels èfors). Rics i pobres eren tractats iguals en educació, vestit, assistència, i tot el poble tenia dret a exercir els més alts càrrecs (eren electors i elegibles). Un consell de nou magistrats tenia poder per dictar sentencies de mort. Els reis tenien una funció dirigent com a jutges, sacerdots i caps militars, però progressivament van perdre més o menys prerrogatives ja que judicialment només van retenir alguna jurisdicció (successió i propietat), com a caps militars havien d'esperar el dictamen dels comissionats del senat; les funciones religioses foren les que van conservar quasi be intactes.
Tot i això, hi havia un cos especial de ciutadans coneguts pels "iguals", Ὅμοιοι que sembla que formaven un cos exclusiu amb algun privilegis, però potser es tractava de ciutadans plens en contraposició a lliberts (antics esclaus) que tenien algunes limitacions. L'assemblea popular era la reunió de tots els espartans doris de més de 30 anys, i aprovaven o rebutjaven les lleis proposades pels reis (sense poder esmenar-les).
