Kara-khitai
De Viquipèdia
Kara-khitai fou el nom donat a un Imperi de l'Àsia Central del segle XII i fins al XIII.
Després del govern dels mongols kitan (Liao) al nord de Xina (936-1122), els tungús Jurchen (Kin) van formar un nou regne; la majoria dels kitan va continuar vivint sota domini de la nova dinastia, però una part dels kitan va marxar a Occident; alguns es van establir al nord del Tarim, on els turcs uigurs de Turfan, de Bashbaligh i de Kudjha els van reconèixer un paper dominant. Després un segon grup de kitan va entrar a Kashgària, però fou rebutjada pels khan dels karakhànides de Kashgar Arslan Ahmed; un altre grup dirigit per un príncep de nom (en xinès) Ye-li Ta-che [1], fou més afortunat i es va crear un principat al Tarbagatai, on van fundar la ciutat d'Imil.
A l'oest de l'Issiq Kul, el karakhànida que governava a Balasagun, estava amenaçat en aquesta època pels turcs karluks del baix Ili i pels turcs kankhli del nord de la mar d'Aral, i va demanar l'aliança de Ta-che, però aquest va aprofitar el moment per deposar al khan karakhànida i va ocupar el seu lloc. Ta-che va prendre el títol imperial turc de gur-khan (rei del món) que també van portar els seus descendents [2]. Una mica després es va imposar als dos khans karakhànides que governaven a Kashgar i a Khotan que el van recoèixer com a sobirà. Els seus dominis son coneguts a la història com Imperi Kara-khitai (Khitai o Kitan negres).
Els kara-khitai foren refractaris a la religió musulmana i més orientats cap al budisme i el confucionisme; tenien baixos impostos (sobre el valor de les propietats) i no creaven feus pels familiars dels khans (seguint el sistema administratiu xinès); fins i tot la llengua administrativa fou potser el xinès. El cristianisme va florir a aquest imperi sense ser religió d'estat i un bisbe cristià és esmentat a Kashgar, i s'han trobat inscripcions cristianes a Tchu [3].
Ta-che va governar des de vers el 1130 al 1142. Després de dominar tres khanats karakhànides orientals va atacar als occidentals de la Transoxiana i darrera aquest el khanat seljúcida governat per Sandjar del Khurasan. El maig o juny del 1137 va derrotar a Khodjand (a Fergana) al Karakhànida de Samarcanda, Rokn al-Din Mahmud. Sandjar va córrer en ajut del seu vassall però fou al seu torn derrotat a Qatwan, al nord de Samarcanda (9 de setembre de 1141). Bukharà i Samarcanda van passar a la sobirania del gur-khan, que va deixar subsistir a la segona d'aquestes ciutats, a títol de vassalls, una branca karakhànida representada per Tamghatx Khan Ibrahim (1141-1156), al que va seguir Tchagrhri Khan Djalal al-Din Ali (1156-1163) i el fill d'aquest Kilidj Tamgatx Khan Masud (1163-1178).
El mateix 1141 els kara-khitai van envair Khwarazm, i el senyor local, Atsiz, es va haver de reconèixer vassall i pagar tribut. El seu successor Arslan (1156-1172) va restar quasi tot el seu regnat tributari dels kara-khitai.
A Ta-che el va succeir la vídua Ta-pu-yen com a regent (1142-1150) i després el seu fill Ye-liu Yi-lie (1150-1163), a la mort del qual la seva germana Ye-liu Che (o Pou-su-wan) va exercir la regència (1163-1178) durant la qual un exèrcit kara-khitai va saquejar Balkh (1165) . El 1178 Ye-liu Tche-lu-ku va assolir personalment el govern fins el 1211; el conflicte amb els sobirans de Khwarazm va afavorir la conquesta mongola.
