Juan Marsé

De Viquipèdia

Juan Marsé neix a Barcelona el 8 de gener de 1933, com Juan Faneca Roca. La seva mare mor en el part, deixant el taxista Faneca sol amb la seva filla petita i el nouvingut. En el transcurs d'una de les seves carreres coincideix amb el matrimoni Marsé, una jove semblant que lamenta no tenir fills: el futur novel·lista serà adoptat a les poques setmanes del seu naixement, passant a dir-se Juan Marsé i Carbó.

Escriptor autodidacte, es defineix a si mateix com a novel·lista català que escriu en castellà. Ha evolucionat des de postures testimonials fins a la preocupació formal, posant sempre l'accent, però, en l'explicació d'una història que, sovint, s'emmarca en els ambients barcelonins dels anys cinquanta. Pertany a la promoció de joves escriptors que entre 1955 i 1970 procuren la superació de la narrativa espanyola i de les tècniques vigents en el seu temps, des de la visió crítica de la realitat espanyola que els va tocar viure. Se'l relaciona amb autors com Martín Sants, Juan i Luis Goytisolo, García Hortelano o Antonio Ferrés, amb els que comparteix algun dels seus caràcters narratius. No obstant això, la seva personalitat de narrador es distingeix com a única, diferent. Ni tan sols no podem enquadrar-lo en el realisme màgic, potser el corrent al qual més s'apropa la seva producció.

Els seus primers anys transcorren entre Barcelona i dos pobles de la província de Tarragona on vivien els seus avis, Sant Jaume dels Domenys i l'Arboç del Penedès. Va anar a una escola de barri, Col·legi del Diví Mestre, fins el 1946. Va ser un pèssim estudiant, passava gairebé tot el temps jugant al carrer i descobrint els escenaris que amb el pas dels anys configuren el seu particular territori literari: Gràcia, el Guinardó o la Muntanya del Carmel. El seu entorn, amb prou feines li aporta vivències culturals; l'origen del seu món estètic i literari es conforma de novel·les d'aventures que l'entusiasmen i, sobretot, de la màgia del cinema americà de l'època, una cosa que l'atreu irresistiblement.

La seva família pertany al bàndol dels vençuts; el mateix Marsé es declara voyeur de l'anarquisme: forma part de la meva memòria històrica, de l'entorn de la meva família durant la guerra i després de la guerra. El meu pare Marsé havia estat d'Esquerra, després del PSUC, però sempre va ser un militant atípic, anava per lliure. Ell no era exactament anarquista. Era un resistent.

Als tretze anys entrà a treballar en un taller de joieria. El 1958 començà a escriure a les revistes Ínsula i El Ciervo, i el 1959 obtingué el premi Sésamo per la seva narració Nada para morir.

Durant el servei militar a Ceuta, als 22 anys, comença a elaborar la seva primera novel·la: Encerrados con un solo juguete (1959), i després marxà a París, sembla que aconsellat per Jaime Gil de Biedma. Allà es guanya la vida fent diveros oficis i viu en contacte amb els exiliats espanyols. En un d'aquests oficis, al Departament de Bioquímica Cel·lular del Institut Pasteur, coneix Jacques Monod, premi Nobel, d'ideologia comunista, amb què de vegades dialogava sobre la situació de l'Espanya franquista. Comença la seva relació amb el PCE perquè era l'únic que feia alguna cosa contra Franco.

El 1962 publicà Esta cara de la luna (1962), ja de tornada a Barcelona. Es casa el 1966 amb Joaquina Hoyas, amb la qual tindrà dos fills, Alejandro, que neix el 1968, i Berta, el 1970. Ja del tot segur de la seva vocació literària, abandona el seu ofici de joier i comença a treballar en col·laboracions per a editorials, traduccions, columnes en diaris i revistes i diàlegs per a cinema, al costat de Juan García Hortelano, gran amic seu.

A partir de Últimas tardes con Teresa (1966), premi Biblioteca Breve i la seva primera gran obra, on hi apareix l'esplèndid personatge Pijoaparte, i La oscura historia de la prima Montse (1970), començà a obtenir un notable èxit. L'estil d'aquestes novel·les recull elements de la literatura social, del seu ambient, de la Barcelona de postguerra, i de la seva temàtica, de la interrelació entre elements de diferents capes socials. Tot això caricaturitzat.

Entre 1970 i 1972, ja recolzat per un gran èxit, en plena maduresa creadora, escriu la seva novel·la més valorada i una de les més brillants de tota la narrativa castellana de la postguerra: Si te dicen que caí (1973). A través d'un fabulós recorregut per la seva infantesa, Marsé, recrea la realitat històrica que li interessa rescatar -l'etapa de la postguerra espanyola-, a fi de revelar aquesta actitud crítica davant la realitat sociològica, que constitueix la clau interpretativa de tota la seva obra. Hagué de publicar-la a Mèxic, aconseguint el premi México, degut a la prohibició a Espanya per part de la censura franquista.

Segueixen La muchacha de las bragas de oro, premi Planeta del 1978 i Ronda de Guinardó (1984), premi Ciutat de Barcelona de literatura castellana del 1985, any en el què sofreix un infart i ha de sotmetre's a una delicada intervenció quirúrgica.

El 1990 obtingué el premi Ateneo de Sevilla per El amante bilingüe, una obra sarcàstica sobre els conflictes lingüístics a Catalunya. El 1993 aparegué El embrujo de Shanghai, una autoparòdia de les seves primeres novel·les en què Marsé recupera el món gris de l'Espanya de postguerra, per la qual li foren atorgats els premis de la Crítica i el premi Europa. La seves últimes obres publicades són: Rabos de lagartija 2001, La gran desilusión (2004) y El amante bilingüe (2005).

Bona part de les seves obres han estat portades al cinema.

[edita] Obres

• Encerrados con un solo juguete. (Seix Barral - 1961). Finalista Premi Biblioteca Breu Seix Barral (desert), 1960.
• Esta cara de la Luna. (Seix Barral - 1962).
• Últimas tardes con Teresa. (Seix Barral - 1966). Premi Biblioteca Breu Seix Barral, 1965.
• La oscura historia de la prima Montse. (Seix Barral - 1970).
• Si te dicen que caí. (Novaro, México, - 1973). Premi Internacional de Novel·la a Mèxic, 1973.
• La muchacha de las bragas de oro (Planeta - 1978). Premi Planeta, 1978.
• Un día volveré. (Plaza y Janés - 1982).
• Ronda del Guinardó.(Plaza y Janés - 1984). Premi Ciutat de Barcelona, 1985.
• El amante bilingüe. (1990). Premio Ateneo de Sevilla, 1990.
• El embrujo de Shangai. (Plaza y Janés - 1993). Premi de la Crítica, 1994. Premi Europa de Literatura (Aristeión), 1994.
• Rabos de lagartija. (Areté - 2000). Premi de la Crítica 2001, i Premi Nacional de narrativa de les Lletres Espanyoles.
• La gran desilusión. (Seix Barral - 2004)
• El amante bilingüe. (Areté - 2005)

Relats:

• La fuga de río Lobo (Destino, 1985)
• Teniente Bravo (Plaza & Janés, 1986)

Articles periodístics:

• Señoras y señores (Punch, 1975; Tusquets,1987)
• Confidencias de un chorizo (Planeta, 1977)

Altres premis:

• En 1959: Premi Sésamo de cuentos.
• En 1997: Premi Juan Rulfo.
• En 1998: Premi Internacional Unión Latina.