Josep de Calassanç Vives i Tutó
De Viquipèdia
Josep de Calassanç Vives i Tutó, O.F.M.Cap., frare i cardenal català, va néixer a Sant Andreu de Llavaneres, el Maresme, el 15 de febrer de 1854 i va morir a Monteporzio, prop de Roma, el 7 de setembre de 1913.
Va fer els primers estudis a l'Escola Pia de Mataró, i el 1869 ingressà al noviciat dels framenors caputxins d'Antigua, Guatemala, on l'any següent professà. El 1872 féu els vots perpetus i seguidament tingué breus estades als monestirs de Fontenay-le-Comte (França) i Ibarra (Equador). El 1874 es llicencià en teologia i en dret canònic a la University of Santa Clara (Califòrnia). El 1887 fou ordenat sacerdot a Tolosa de Llenguadoc i tot seguit el nomenaren rector del Col·legi Seràfic de Perpinyà, on romangué fins al 1880.
Entre el 1880 i el 1887 regí el Col·legi Seràfic d'Igualada (L`Anoia). Aquest darrer any fou reclamat a Roma per a ocupar els càrrecs de secretari del procurador general de l'orde caputxí i de consultor de la Suprema Congregació del Sant Ofici. Més tard el nomenaren consultor de les Congregacions de Propaganda Fide (1889), del Concili (1894) i d'Afers Eclesiàstics Extraordinaris (1895). Fou el secretari de la comissió papal per a l'estudi de la validesa de les ordenacions sacerdotals de l'Església Anglicana (1895-1896).
El 1896 fou nomenat president honorari del I Concili Plenari de l'Església Llatinoamericana, i tot seguit creat cardenal diaca de Sant'Adriano. També presidí a Roma el Congrés Internacional d'Ordes Seculars (1900) i aconseguí la unificació dels diversos corrents d'observança franciscana. Assistí el papa Lleó XIII en el seu llit de mort (1903) i el successor d'aquest, sant Pius X, nomenà Vives i Tutó el seu confessor particular i, el 1908, prefecte de la Sagrada Congregació dels Religiosos. Hom el considera l'autor material de l'encíclica Pascendi dominici gregis (1907) d'aquest darrer papa, raó per la qual Vives i Tutó fou objecte d'encesos atacs per part del corrent modernista francès i alemany.
Intervingué directament en la lluita contra l'integrisme clerical a l'estat espanyol. Fou l'impulsor dins la cúria vaticana de la consagració episcopal de Josep Torras i Bages (1899) i el principal sostenidor de mossèn Jacint Verdaguer en les dificultats d'aquest amb la jerarquia eclesiàstica.
Publicà més d'un centenar de llibres de patrística, dret canònic i hagiografies de frares franciscans de tots els temps.
Fou sebollit al mausoleu caputxí del cementiri de Campo Verano de Roma i el seu poble natal li dedicà un monument.
