Joan Mañé i Flaquer
De Viquipèdia
Joan Mañé i Flaquer (Torredembarra, Tarragonès 1823 - Barcelona 1901) fou un periodista i escriptor català, fill d'un comerciant liberal. De jove fou un liberal radical, membre de la milícia de Tarragona, i s'inicià com a periodista a El Genio, del jove Víctor Balaguer. El 1843 es traslladà a Barcelona per a fer carrera com a periodista, i col·laborà a La Discusión de Pau Piferrer i Fàbregas, El Ángel Exterminador i La Lira Española. Es llicencià en filosofia i lletres, i el 1850 fou catedràtic de llatí i de castellà a la Universitat de Barcelona.
El 1847 s'estrenà com a crític de teatre al Diari de Barcelona i influí sobre el seu propietari Antoni Brusi i Ferrer de donar al diari un tarannà més polític des del 1854, proper a la Unió Liberal, cosa que li va valer l'exili a França i a Roma algun cop. Amb els anys moderà el seu liberalisme i esdevindrà una mena d'oracle de la burgesia catalana. Serà director del diari des del 1865 fins a la seva mort el 1901, i amb ell el diari arribà a ser un dels redactors més prestigiosos del seu temps per la seva independència de criteri, tot i ser conservador, raó per la qual fou sovint consultat pel rei Alfons XII i per Antonio Cánovas del Castillo.
Adoptà sempre un ideari descentralitzador, que el va dur a enfrontar-se amb el govern central el 1878 tot defensant el foralisme del País Basc i Navarra, però mostrà sempre una postura excessivament conservadora, oposada al carlisme i al federalisme, i tancada davant el republicanisme de Valentí Almirall i l'incipent catalanisme de la Lliga de Catalunya. Joan Maragall fou secretari seu en els darrers anys.
[edita] Obres
- Cartas provinciales (1875)
- La revolución de 1868 juzgada por sus autores (1876)
- La paz y los fueros (1876)
- El oasis: viaje al país de los fueros (Provincias Vascongadas y Navarra) (1876-1880)
