Joan Galeàs Visconti
De Viquipèdia
Joan Galeàs Visconti (en italià: Gian Galeazzo Visconti) ( Melegnano, Senyoriu de Milà - Pavia, Ducat de Milà 1402 ) fou un governant milanès, inicialment senyor de Milà l'any 1385. El 1395 aconseguí elevar el títol d'aquest territori, passant a denominar-se Ducat de Milà.
Taula de continguts |
[edita] Orígens familiars
Va néixer el 16 d'octubre de 1351 a la població de Melegnano, sent fill de Galeàs II Visconti i Blanca de Savoia. Fou nét per línia paterna d'Esteve Visconti i Valentina Doria, i per línia materna del comte Aimone de Savoia i Violant de Montferrat.
[edita] Accés al poder
En els seus últims anys de vida Galeàs II abandonà els assumptes de govern en mans del seu germà Bernabé. No obstant això Joan Galeàs va obtenir en l'últim any de vida del seu pare el control de la part occidental dels dominis paterns, enfrontant-se a partir de 1378 amb el propi Bernabé pel control de diversos territoris. Després d'enviudar de la seva primera esposa, Joan Galeàs intentà segellar la pau amb el seu oncle casant-se amb la filla d'aquest i cosina seva, Caterina Visconti. No obstant això les tensions amb el seu sogre (i oncle) van continuar.
El 1385 va decidir donar un cop d'efecte i feu capturar Bernabé, el qual fou empressonat i privat dels seus títols, passant en aquell moment a mans de Joan Galeàs. Per a respectar, encara que fos d'una manera aparent, la legalitat va aconseguir que s'obrís un procés judicial contra el seu sogre, amb l'excusa que aquest havia exercit de forma il·legítima el títol de senyor de Milà, ja que no l'hi havia estat concedit per l'emperador. El mes de desembre d'aquell mateix any Bernabé va morir en el seu confinament al castell de Trezzo sull'Adda, probablement enverinat.
[edita] Expansió territorial
El 1387 es va aliar amb el senyor de Pàdua, Francesco de Canova, que en aquell moment mantenia una guerra contra Antoni I della Scala. Joan Galeàs va intervenir en la confrontació a condició de reservar-se el posterior domini de la ciutat de Verona, adjudicant-se Francesco el control sobre Vicenza. No obstant això Joan Galeàs, aprofitant l'ocasió, es va apoderar de les dues, traint així l'aliança establerta i iniciant-se una sèrie d'hostilitats entre els dos antics aliats. El senyor de Milà va respondre creant una lliga en la qual se li van unir les ciutats més importants del Vèneto, i en les successives campanyes militars va aconseguir ocupar Pàdua, Belluno i Feltre, cedint Treviso a la República de Venècia.
El Visconti es convertí així en el governant més important del nord de la península Itàlica, sent un perill per a la resta dels estats, especialment per Florència. Els florentins van crear una lliga contra Milà, en la qual van participar Francesc Novello de Carrara, Esteve III de Baviera i Joan III d'Armagnac. La guerra es va iniciar el 1389, amb nombrosos enfrontaments, destacant la batalla d'Alessandria (25 de juny de 1391) en la qual va caure ferit d'Armagnac. Sense un vencedor clar, Joan Galeàs es va veure obligat a restituir Pàdua a Novello.
[edita] Ducat de Milà
L'1 de maig de 1395 Joan Galeàs va aconseguir que el rei Venceslau IV de Bohèmia li concedís el títol de Duc de Milà, obtenint l'any següent el de comte de Pavia i el 1397 el de duc de la Llombardia.
Florència va organitzar una segona lliga contra Milà, al costat del rei Carles VI de França, Francesc Novello, Bolonya i els Gonzaga. Tampoc aquesta vegada es van obtenir els resultats esperats per als enemics dels Visconti ja que el 1397 les tropes milaneses van aconseguir entrar a la ciutat de Màntua. Aprofitant l'elecció del nou Rei dels Romans Robert d'Alemanya, ja que el seu predecessor Venceslau IV de Bohèmia havia estat deposat per haver concedit el ducat de Milà a Joan Galeàs a canvi de 100.000 florins d'or, es va formar una nova coalició contra els milanesos. No obstant això, les tropes del ducat aturaren l'abanç d'aquestes el 28 de juny a la ciutat de Bolonya.
Des del seu càrrec va destinar 300.000 florins d'or en les obres hidràuliques que van permetre desviar el curs dels rius Mincio i Brenta al seu pas per les ciutats de Màntua i Pàdua respectivament, a fi de millorar les condicions defensives d'ambdues ciutats. A ell correspon l'inici de les obres de construcció de la catedral de Milà i va fundar el monestir de Certosa de la ciutat de Pavia. També va realitzar millores en el palau d'aquesta última ciutat, començat a construir pel seu pare.
[edita] Núpcies i descendents
Es casà el juny de 1360 amb Isabel de Valois, filla del rei Joan II de França i Bonna de Luxemburg. D'aquesta unió nasqueren:
- Valentina Visconti (1366-1408), casada el 1389 amb Lluís I d'Orleans
- Azzone Visconti (?-1372)
- Carles Visconti, mort jove
Es casà, en segones núpcies, el 2 d'octubre de 1380 amb Caterina Visconti, filla de Bernabé Visconti i Beatriu della Scala. D'aquest matrimoni nasqueren:
- Joan Maria Visconti (1388-1412), duc de Milà
- Felip Maria Visconti (1392-1447), duc de Milà
[edita] Mort
Fugint d'una epidèmia de pesta que va atacar el nord de la península Itàlica el 1402 es refugià a la ciutat de Pavia, on morí el 3 de setembre de 1402.
| Precedit per: Bernabé Visconti |
Senyor de Milà 1385 – 1395 |
Succeït per: elevació del títol a duc de Milà |
| Precedit per: nou títol |
Duc de Milà 1395 – 1402 |
Succeït per: Joan Maria Visconti |
