Joan-Antoni Maragall i Noble
De Viquipèdia
Joan-Antoni Maragall i Noble (Barcelona 1902-1993) fou un polític i marxant d'art català, fill del poeta Joan Maragall, germà del filòsof Jordi Maragall i Noble i oncle del president de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall i Mira. Estudià dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i des del 1925 fou director propietari de la Sala Parés de Barcelona, on hi exercí de principal marxant dels artistes postnoucentistes (Josep Amat, Josep Mompou, Rafael Durancamps i Josep de Togores).
Fou militant d'Acció Catalana, però el 1933 es passà a la Lliga Catalana i durant la guerra civil espanyola escapà a Burgos, on fou secretari d'Eugeni d'Ors en la Dirección General de Bellas Artes. El 1938 fou comissari de la secció espanyola de la Biennal de Venècia.
Durant la postguerra fou president de l'Orfeó Català, el 1968 ingressà a l'Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i el 1971 a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Juntament a aquests càrrecs, el 1972 fou membre de la Real Academia de San Fernando, patró del Museu del Prado i membre de la Junta de Museus de Barcelona. Impulsà la Fundació Pau Casals i fou membre de la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família.
Políticament, a finals dels anys seixanta formà part del consell privat de Joan de Borbó, i el 1975 fou president del club Catalònia, grup polític considerat hereu de la Lliga de Catalunya. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
[edita] Obres
- Història de la Sala Parés (1975)
