Gelimer

De Viquipèdia

Gelimer (Γελίμερ, 480-553) fou el darrer rei dels vàndals (530-534) fill de Gelaris, net de Genzó i besnét de Genseric.

Va donar un cop d'estat i va empresonar al rei Hilderic (530) que s'havia convertit al catolicisme (el vàndals eren arrians i la noblesa no va donar suport al seu canvi). L'emperador bizantí Justinià I era aliat d'Hilderic del que havia aconseguit la protecció dels cristians d'Àfrica, i no va tardar en reaccionar declarant la guerra a Gelimer, i va enviar al general Belisari (533).

Mentre el visigot Goddes, enviat per Gelimer a Sardenya per cobrar les taxes, va començar a tractar amb els bizantins com un sobirà independent. Gelimer va enviar un gran exèrcit a l'illa dirigit pel seu germà Tzazó o Zanó, que va dominar la revolta fàcilment però mentrestant Belisari va poder desembarcar sense oposició.

Els bizantins van desembarcar una mica al sud de Thapsus i van avançar cap al nord; el 13 de setembre van trobar la primera resistència del reduït exèrcit dels vàndals (uns deu mil homes, però dos terços reclutat corre-cuita, per quasi el doble els bizantins) que fou derrotat a Ad Decimun o Ad Decimium a uns 15 km de Cartago. El germà de Gelimer, Ammates, va morir a la batalla. Belisari va entrar a Cartago el dia 14 on encara va trobar el menjar preparat per Gelimer a la seva taula de palau, però ja va trobar a Hilderic mort doncs Gelimer havia ordenat el seu assassinat al saber del desembarcament bizantí.

Cridat urgentment de Sardenya, Tzazó va tornar amb el gros de l'exèrcit vàndal i altre cop grecs i vàndals es van enfrontar a un lloc anomenat Bulla o Ticameron (Tricamarum) a uns 30 km a l'oest de Cartago (desembre del 533) en la que els bizantins van obtenir altre cop la victòria. Hippo Regius va obrir les portes a Belisari. Tzazó o Zanó va morir a la lluita i Gelimer va fugir; primer va intentar anar a Hispània però la flota bizantina el va interceptar; llavors es va refugiar amb els berbers a la zona de les muntanyes Pappua, al sud, on fou rodejat i finalment capturat (març de 534) per Fares, cap dels hèruls al servei de Bizanci, i portat a Constantinoble on fou obligat a jurar obediència a l'emperador i després enviat a una finca a Galàcia on va viure la resta de la seva vida (va morir el 553). Se li atribueix la frase "vanitat de vanitats és sempre vanitat".