Fets de Prats de Molló

De Viquipèdia

La invasió des de Prats de Molló fou un intent d'invasió militar des de la Catalunya Nord per a independitzar Catalunya planejat per Francesc Macià i la direcció d'Estat Català, descoberta i avortada el 1926. El pla consistia en la penetració de dues columnes —una des de Sant Llorenç de Cerdans; l'altra, des del coll d'Ares, — que havien d'ocupar Olot, i proclamar-hi la República Catalana.

[edita] Plantejament

El pla de l'atac consistia en crear dos grups de militars que, de matinada, travessarien la frontera que separa França amb Catalunya i s'endinsarien per camins de muntanya fins a prop d'Olot, on se'ls hi afegirien diversos grups més vinguts de l'interior. Un cop reunits, l'estratègia marcava caure per sorpresa per sobre la capital de la Garrotxa per atacar les casernes de la Guàrdia Civil i dels carrabiners de l'exèrcit espanyol. En aquest moment, aprofitarien l'acció per difondre la notícia de la nova proclamació de la República Catalana mitjançant una emissora que ells mateixos transportarien. S'esperava que, en rebre la notícia de l'operació, el poble català se sublevés contra l'Estat espanyol. Posteriorment, es marxaria cap a les Guilleries on s'instal·laria el campament base i es prosseguirien les operacions.

La idea sembla que va ser del propi Macià, qui havia estat coronel de l'exèrcit espanyol, i la decisió de dur-la a terme la va prendre la direcció d'Estat Català a l'exili francès, que era repartida en tres llocs. A Bois-Colombes (Alts del Sena) hi era Ventura Gassol i Rovira, Josep Bordas de la Cuesta, Josep Carner i Ribalta, Ernest Dalmau, Josep Rovira i Canals, Josep Marlès i Sans i Martí Vilanova i Purcallas; a Tolosa de Llenguadoc hi eren Roc Boronat i Font i Juli Figueres, i a Perpinyà Artur Coromines i Josep Esparç.

Van intentar formar una mena d'exèrcit d'Estat Català amb desertors de l'exèrcit i exiliats. Per al seu finançament, el 23 d'abril del 1925 Macià va emetre l'Emprèstit Pau Claris (8.750.000 pessetes) que fou finançat pels catalans d'Amèrica. Macià nomenà com a lloctinents Josep Bordas de la Cuesta per a les qüestions polítiques, Josep Carner i Ribalta i Ventura Gassol i Rovira per a les de propaganda, Josep Rovira i Canals, Martí Vilanova, els germans Morella, Joaquim Carrió, Roc Boronat i Ferran Arqués per a les militars. A l'interior s'encarregaven de captar voluntaris Jaume Aiguader i Miró i Amadeu Bernadó i Calcató.

També aconseguí que se li unissin 60 voluntaris antifeixistes italians, alguns d'ells veterans de guerra, com Ricciotti Garibaldi jr i Arturo Rizzoli, que també actuarien com a instructors militars. Aquests dos s'oferiren a comprar armes amb Boronat i Rovira, que foren amagades a vila Denise, llogada per Esparç. Macià era partidari de no dur a terme cap acció fins tenir reclutats i preparats entre 400 i 500 voluntaris, però les rivalitats entre els diferents dirigents del partit (com Daniel Cardona i Civit) per a obtenir el suport dels catalans d'Amèrica i el fet que els sectors més joves i radicals (Bandera Negra) duguessin a terme el fracassat complot del Garraf van empentar Macià a donar el vist i plau a l'operació abans de l'esperat.

El 30 d'octubre del 1926 Macià va donar ordre de mobilització i començaren l'entrenament militar a Sant Llorenç de Cerdans, on hi havia enterrades les armes.

[edita] El judici

Ricciotti Garibaldi resultà ser un agent secret de Benito Mussolini i advertí de les intencions a les autoritats espanyoles, qui en van advertir a les autoritats franceses. El 4 de novembre del 1926 avortaren l'intent. Van detenir a Estagell els grups que procedents de París i de Tolosa de Llenguadoc es dirigien a Sant Llorenç de Cerdans (on hi eren amagades les armes), mentre que a vila Denise (Prats de Molló) hi eren detinguts Macià i el seu estat major.

El 15 de novembre uns 86 reclutats foren deportats a Bèlgica i 42 més foren detinguts per a ser jutjats, dels quals nou eren italians. Finalment, però, només 17 foren duts a París per ser jutjats: el propi Macià, Josep Bordas de la Cuesta, Roc Boronat, Josep Carner i Ribalta, Ernest Dalmau, Josep Esparç, Ventura Gassol i Rovira, Josep Moragues, els germans Josep Lluís i Pere Morella, Abelard Tona i Nadalmai, Josep Rovira i Canals, Arturo Rizzoli, Martí Vilanova, Josep Fontbernat i Verdaguer, Ramon Fabregat i Arrufat i A. Coromines.

Tots 17 foren processats el 20 i el 22 de gener del 1927 a París. El seu advocat defensor fou Henri Torrès. Macià se'n va declarar únic responsable i va fer una declaració de principis en nom de tots, basada ens els principis d'independència, democràcia i revolució. Això va donar al procés molt de ressò, de manera que féu conèixer arreu d'Europa el problema de Catalunya i la figura de Francesc Macià, qui assolirà el lideratge del nacionalisme català. Finalment, tant Macià com Garibaldi foren condemnats a sis mesos de presó, i els altres, a un mes i a pagar algunes multes.