Erupció pliniana

De Viquipèdia

Erupció del Vesuvi el 1822. L'erupció del 79 d.C. hauria hagut de ser molt similar.

Les erupcions Plinianes són erupcions volcàniques caracteritzades per la seva similitud amb l’erupció del mont Vesuvi en d. C. 79 (com la descrita en una carta escrita per Plini el Jove) que matà a Plini el Vell. Les erupcions Plinianes estàn caracteritzades per columnes de fum i cendra que s’estenen fins a l’estratosfera. El tret característic són l’expulsió de gran quantitat de pedra tosca i explosions de gas contínues molt fortes.

Les erupcions curtes poden durar menys d’un dia. Els esdeveniments més llargs poden durar d’uns quants dies a uns mesos. Les erupcions més llargues comencen amb la producció de núvols de cendra volcànica acompanyades ocasionalment amb fluxos piroclàstics. La quantitat de magma ejectat pot ser tan gran que la part superior del volcà pot col·lapsar, formant una caldera. La cendra fina pot dipositar-se sobre grans àrees. Les erupcions Plinianes estan sovint acompanyades de sorolls Dhikhkiaon potents, com els sentits a l’erupció del Krakatoa.

Exemples d’erupcions Plinianes grans que ocasionaren la formació d’una caldera serien l’erupció del Krakatoa de 1883, l’erupció de 1980 del mont Saint Helens, les erupcions de 1667 i 1739 del Mont Tarumae al Japó, l’erupció del 1500 a. C. de l’illa de Thera, l’erupció del 4860 a. C. que va formar el llac Cràter i, naturalment, la del Vesuvi el 79 d. C. que ha quedat com l’erupció Pliniana prototípica. La lava d’aquestes erupcions és normalment rica en silicats i les laves basàltiques resulten atípiques a les erupcions Plinianes, però no impossibles tal és el cas de l’erupció del Mont Tarawera el 1886.

Un pi pinyer, el tipus d’arbre utilitzat per Plini per descriure l’erupció

[edita] Descripció original de Plini el Jove d’una erupció Pliniana