Enric I de Flandes
De Viquipèdia
Enric I de Flandes (Henricus, Ἑνρῖκος) fou emperador llatí de Constantinoble (1206-1216) segon fill de Balduí (Balduí VIII de Flandes i Hainaut). Va néixer el 1176 i va succeir al seu germà gran Balduí I de Flandes en el tron el 1206.
Després de la conquesta de la capital bizantina (1204) se li van assignar territoris a Àsia que encara restaven en mans de Teodor I Làscaris proclamat emperador a Àsia Menor. Va derrotar a Làscaris en una batalla sagnant a Adramytium a Mísia el 1205 i va conquerir Bitínia, però la campanya contra els búlgars el va obligar a tornar a Constantinoble amb vint mil mercenaris armenis amb els que va anar cap a Adrianòpolis.
Abans d'arribar es va assabentar que el seu germà Balduí havia lliurat batalla contra el rei búlgar Kaloyan (Calo Joannes) i havia estat derrotat i l'emperador havia desaparegut (15 d'abril del 1205). Va arribar just a temps d'impedir la completa destrucció de l'exèrcit imperial.
Al no saber-se res de Balduí, Enric fou proclamar regent i va retornar a Constantinoble seguit per les forces del rei búlgar que va incendiar Filipòpolis i va assolar Tràcia, i va rebre el suport dels grecs, hostils als llatins.
Les crueltats dels búlgars van mostrar als grecs que aquestos eren un amos pitjors que els llatins i Adrianòpolis, que primer havia tancat les portes a Enric, ara el va cridar i el va rebre amb aclamacions (1206). En aquest moment ja es sabia que Balduí havia caigut presoner del rei búlgar i va morir per aquest temps de melancolia. Els barons van aclamar a Enric com a emperadors i fou coronat el 20 d'agost de 1206 quasi al mateix temps que Làscaris es coronava a Nicea.
Com era lògic els búlgars i el grecs d'Àsia es van aliar. Enric va rebre el suport del marquès Bonifaci de Montferrat, rei de Tessalònica, al formar-se una aliança matrimonial, doncs Enric es va casar amb Agnes, germana de Bonifaci; però Agnes va morir al cap de poc temps.
El 1207 va morir el rei búlgar i Enric es va casar amb la seva filla i es va aliar amb Boril (Froriles) el successor de Kaloyan (Calo Joannes). També va poder acordar una treva amb Teodor I Làscaris que estava pressionat per David Comnè despota de Sinope i el seu germà Aleix Comnè, treva que el 1214 es va trencar quan Teodor es va aliar a Aleix Comnè i va envair Bitínia, va sorprendre a les tropes d'Enric a la zona i la van conquerir.
Enric va creuar el Bòsfor amb un exèrcit escollit i va assetjar Pemanene que finalment, després de llarga resistència, es va rendir. Enric va fer matar als tres principals oficials encarregats de la defensa de la ciutat, Dermocit, Andrònic Paleòleg (cunyat de Teodor Làscaris) i un tercer personatge el nom del qual no s'esmenta però que era germà de Teodor Làscaris i ha estat identificat amb Constantí Làscaris). Finalment es va ajustar la pau per la que Enric va haver de reconèixer a Làscaris els territoris a l'est d'una línea entre Sardes i Nicea, i a més a més tota la Bitínia conquerida pels grecs.
El 1215 el Papa Innocenci III va convocar el IV Concili de Letran i les esglésies romana i grega de l'Imperi Llatí es van unificar i van reconèixer a Enric com emperador; el Papa va declarar Constantinoble la segona seu del cristianisme després de Roma.
El 1216 Enric va iniciar preparatius per la guerra contra el seu antic aliat, el dèspota d'Epir i Etòlia, Teodor, però va morir sobtadament abans de començar les hostilitats. Com que no va deixar fills mascles el va succeir Pere II de Courtenay.
A favor d'Enric cal dir que no va discriminar als seus súbdits grecs i en general fou apreciat per aquestos.
