Datames

De Viquipèdia

Datames (c. 407 aC-361 aC) fou sàtrapa i virtual rei de Capadòcia. Era fill de Camisares de Cària, sàtrapa de Cilícia i Paflagònia, i d'una dona escita. La seva vida està principalment basada en la biografia que en va fer el historiador romà Corneli Nepos, i que de vegades entra en contradicció quant menys cronològica amb altres fonts. D'acord a Nepos, Datames va servir a la guàrdia de palau del rei de Persia i vers el 385 aC va acompanyar al seu pare a la guerra contra el caducis o cardusis (Cardusii) de la vora de la Mar Càspia. El seu pare era un destacat servidor del rei, i pels seus repetits serveis militars havia estat recompensat amb un govern, probablement el de Cilícia. A la guerra contra els cardusis van morir milers de soldats del rei, i el propi Camisares també va resultar mort, però l'actuació del seu fill Datames fou destacada, i per això al morir el pare fou nomenat sàtrapa. No queda clar de quina satrapia fou nomenat ja que Nepos diu que fou part de Cilícia a la frontera de Capadòcia, on habitaven els Leucosiris. Això es devia produir vers el 384 aC. Pel mateix temps Mitridates de Quios es esmentat com a sàtrapa de Capadòcia.

Nepos diu que se li va encarregar combatre al sàtrapa de Lídia que s'havia revoltat. També el sàtrapa de Paflagònia, Tios (Thyos) va entrar en rebel·lió. La família governant local era d'una branca de la dinastia reial persa; segons Nepos descendent de Pilamenes (Pylaemenes), mort per Patrocles a les guerres de Troia, i estava emparentat amb Datames (Nepos diu que eren fills d'un germà i una germana, cal pensar doncs que la germana de Camisares era la mare de Tios). Fou a Datames a qui es va encarregar de fer-lo tornar a l'obediència. Datames no volia utilitzar la força però es va assabentar de que Tios planejava el seu assassinat en secret gracies a una confidència de la seva mare (i tia de Tios), que l'acompanyava a una entrevista amb el dinasta de Paflagònia. Llavors va fugir de la capital de Paflagònia i va iniciar la guerra. Encara que Ariobarzanes, sàtrapa de Lídia, no li va fer costat (Nepos diu que tampoc i van fer costat Jònia i Frígia però no queda clar si estaven en mans del mateix sàtrapa) Datames va guanyar la guerra i va fer presoner a Tios, a la seva dona i al seus fills. Llavors Datames va marxar cap el campament reial, que encara no coneixia la noticia, i va preparar al seu presoner per ser presentat l'endemà al rei, amb els corresponents vestits àmpliament descrits per Nepos. El rei, que no s'esperava la victòria tan aviat, se'n va assabentar abans de la presentació i va fer cridar a Datames i al seu presoner, i va donar molts regals al guanyador. Els tres caps militars presents al campament, Datames, Farnabaces (probablement sàtrapa del Pont) i Titraustes foren recompensats amb la direcció conjunta d'una expedició contra Egipte. No queda clar quant van succeir aquestos fets però degué ser entre 380 i 375 aC. Com que el rei va cridar a Farnabaces uns mesos després (Farnabaces va morir vers el 374 aC) la direcció de l'expedició va quedar principalment en mans de Datames.

Segons Nepos, mentre Datames feia els preparatius amb diligencia, el rei li va enviar una carta encomanant-li que ataques al sàtrapa de Cataònia, Aspis. Que refusava obeir les ordres del rei i havia saquejat les províncies veïnes interceptant els enviaments al rei (probablement els tributs). Cataònia era un país boscós defensat per fortaleses, i Aspis s'hi sentia segur. Datames era lluny però va considerar convenient obeir al rei. Va agafar una barca amb alguns dels seus millors soldats amb l'esperança d'agafar al rebel desprevingut, ja que un gran exercit hauria estat advertit de seguida. Va desembarcar a les costes de Cilícia i va marxar dia i nit fins a Cataònia. Assabentat d'eon estava Aspis, volia intentar convèncer-lo de tornar a l'obediència, però Aspis estava amb els Psidis (probablement un grup de mercenaris de Psídia) i els seus assistents mes propers i es va preparar per resistir. Datames no s'ho va pensar i va decidir un atac al seu rival; quant Aspis va veure venir el grup d'atacants a cavall es va espantar i va fugir però fou atrapat i fet presoner. Fou lliurat a Mitridates (que no es diu quin càrrec tenia) per que l'entregues al rei. Mentrestant el rei s'havia repensat l'ordre, que suposava allunyar a Datames dels preparatius de l'expedició egípcia, i va enviar un missatger a Ace (Acre?), el quartell de Datames per fer els preparatius, però va arribar quant ja estava de camí a Cataònia.

La confiança que el rei tenia en Datames provocava l'enveja d'altres cortesans. Pandates, el tresorer reial, era molt amic de Datames i li va enviar informes del que passava a la cort. Pandates deia que si fracassava a Egipte corria perill, i que si triomfava havia d'atribuir el mèrit al rei. Quant Datames va tornar a Ace des Cataònia, va quedar assabentat del que li deia el seu amic i dels fracassos de l'expedició a Egipte, i Nepos atribueix a aquest coneixement la seva revolta. Sembla que de fet va deixar el comandament de l'expedició, que va confiar a Mandròcles de Magnèsia, i que va retornar a Capadòcia i va prendre possessió de Paflagònia. Segons Nepos va fer una aliança secreta amb Ariobarzanes sàtrapa de Frígia, va reunir un exercit i va confiar les principals fortaleses als seus homes de confiança.

Nepos diu que al hivern es va assabentar de que els Psidis es preparaven per lluitar contra ell. No es clar perquè; els psidis havien ajudat a Aspis de Cataònia i probablement aquesta regió era controlada encara per Datames i els psidis devien voler restablir al seu aliat. Datames va enviar a Psídia al seu fill Arideo (Aridaeus), però aquest va morir a la lluita i Datames va haver d'agafar el comandament sense informar als seus de la mort del fill per evitar la desmoralització. Davant del camp enemic, que no podia rodejar per la superioritat de les forces oposades i per no deixar a les seves forces ocupades, el seu sogre Mitrobarzanes, cap de la cavalleria, va desertar i es va passar als psidis. Datames, per evitar que altres en segui-se'n l'exemple, va fer córrer el rumor de que havia anat a parlamentar i a buscar els punts dèbils, i que calia esperar perquè quant els psidis beguessin en excés seria mes fàcil derrotar-los. Quant Mitrobarzanes estava ajuntant les seves forces amb les dels psidis, Datames va ordenar l'atac. Els psidis van pensar que Mitrobarzanes els havia traït i els van atacar, i així els cavallers van haver de lluitar en el costat que havien desertat. La victòria de Datames fou total i l'enemic fou derrotat i perseguit i els traïdors també foren castigats. Fou llavors quant el fill gran de Datames, Scismas, va abandonar al pare i va marxar a la cort reial on va donar part al rei de que el seu pare estava de fet en rebel·lió.

El rei va enviar llavors a Autofradates, sàtrapa de Lídia. Datames va voler reforçar la frontera al Taure, a la regió boscosa on estan les portes de Cilícia, però no va poder reunir prou tropes i es va retirar cap a posicions de Capadòcia que no podien ser rodejades per l'enemic. Quant Autofradates va arribar no va poder causar pèrdues importants a Datames. Autofradates tenia (segons Nepos) vint mil cavallers bàrbars, cent mil infants cardusis, i tres mil mandroners i no sabia si restar al país o retirar-se. Datames per la seva banda disposava de vuit mil capadocis, deu mil armenis, cinc mil paflagonis, deu mil frigis, cinc mil lidis, tres mil aspendis i psidis, dos mil cilicis, dos mil captianis, tres mil mercenaris grecs, i un nombre bastant gran de tropes auxiliars. Finalment Datames, confiant en si mateix i en el coneixement del territori, va donar la batalla i milers d'enemics van morir i ell nomes va tenir un miler de baixes. Encara va obtenir altres victòries perquè sempre presentava batalla quant el territori li assegurava la superioritat estratègica enfront del major nombre d'enemics. Autofradates llavors va intentar la reconciliació i Datames va fer veure que l'acceptava, tot i que no confiava que fos respectada i es va acordar que enviaria una delegació al rei, amb lo qual Autofradates va tenir justificació per posar fi a la lluita i retornar a Lidia, on Artabasso de Dascilios havia entrat.

Datames va desfermar l'odi del rei. Així no era estrany que alguns dels seu camp el poguessin trair. Va rebre informes de que alguns estaven disposats a fer-ho però no podia saber si era veritat. Per això va idear un pla. Informat de que es preparava una emboscada per assassinar-lo, va posar al seu lloc a un home que si assemblava molt i ell es va barrejar entre els soldats. Quant els conspiradors van atacar al fals Datames, el verdader ja preparat, i els seus fidels, els van matar.

El rei Artaxerxes II de Pèrsia va rebre una oferta de Mitridates, fill de Ariobarzanes de Frígia, per oferir-li el cap de Datames si li prometia impunitat. Així, segons Nepos, la rebel·lió de Ariobarzanes hauria estat fingida. Ariobarzanes es va aliar amb Atenes i després amb Esparta; el seu fill Mitridates va fer un fals pacte amb Datames i va assolar les províncies fidels al rei persa, va atacar les fortaleses i va fer molt de botí que va repartir entre els seus homes reservant una part per Datames, a qui a mes a mes va entregar algunes fortaleses. Degué ser llavors quant Sinope va passar a mans de Datames. Durant un temps Mitridates va fer la guerra al rei de Persia i es va guanyar la confiança de Datames, amb el que mai va mostrar cap desig d'entrevistar-se. Al cap d'un temps, ja establerta la confiança, Mitridates va proposar una aliança mes estreta per atacar al propi rei i una reunió en un lloc secret. Acordada la reunió, Mitridates hi va anar uns dies abans i va amagar allí espases i armes. Datames era cautelós i va fer examinar el lloc el dia de la reunió però no es va trobar res; els dos líders també es sotmeteren personalment a la recerca de possibles armes però cap dels dos en portava cap. Després d'un temps de reunió, Mitridates fingint que s'havia oblidat alguna cosa va recuperar una de les espases que havia amagat i va matar a Datames (361 aC).