Conxita Badia i Millàs
De Viquipèdia
Conxita Badia Millàs (Barcelona, 14 de novembre de 1897 – 2 de maig de 1975). Soprano, concertista i professora de cant, de prestigi internacional.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Casada amb Ricard Agustí Monsech (1919), tingueren tres filles: Conchita, Mariona (casada amb en Jordi Bonet i Armengol) i Carmen (casada amb en Josep Maria Ainaud de Lasarte).
Fou una de les cantants més destacades del segle XX, en el camp de la cançó culta i popular. A més de cantar en els més variats gèneres -òpera, música de cambra, lieder, cançó popular, etc.-, tocava el piano i va desenvolupar una important carrera com a professora de cant.
Va aprendre música de petita amb el famós compositor Enric Granados a l'Acadèmia que aquest havia fundat a Barcelona, i va completar després la seva formació amb els professors Marshall, Más i Secarrant, Rosa Culmell i al Conservatori del Liceu amb Ramon Guitart. El seu debut professional va tenir lloc al Palau de la Música Catalana el 1913, interpretant el paper d'una de les Noies Flor del Parsifal wagnerià, interpretat pel tenor Francesc Viñas. El 1915 va estrenar “Cançons (dotze tonades) amatòries”, amb el propi Magraners al piano, ocasió en la qual es va mostrar ja com una gran liederista. Pocs anys després, el 1916 i després de la mort del seu mestre Enric Granados, inicià una carrera internacional que la portà als principals escenaris del món. Consagrada a la música de cambra i als grans oratoris, va fer concerts formant part de diverses agrupacions catalanes, entre les quals va destacar la "Societat Obrera de Concerts", fundada per Pau Casals, amb qui va cantar el David penitent de Mozart i la Novena Simfonia de Beethoven. El 1927 va tenir lloc una de les seves estrenes més importants, “Cançons epigramátiques”, d'Amadeu Vives, amb la qual va rebre grans lloances per part de la crítica i del propi autor, que la va definir com la millor intèrpret de lieder que havia conegut.
Amb l'esclat de la guerra civil es va veure obligada a emprendre el camí de l'exili. Després d'una tournée per diferents ciutats europees (París, Londres, Brussel·les...), va fixar la seva residència al Brasil (Sao Paulo), on treballà amb Heitor Villa-Lobos, i després a Buenos Aires, on va debutar al Teatre Colom el novembre de 1939 i hi interpretà el seu repertori espanyol (Granados, Nin, etc.). Va col·laborar amb el cèlebre músic Manuel de Falla, igualment exiliat a Argentina, interpretant-ne el repertori. També va contribuir notablement a difondre les obres de compositors argentins com Castro, Gilardi, Alberto Ginastera, Gustavo Gustavino, López Buchardo, o Suffren. Actuà als principals auditoris brasilers, argentins i uruguaians, així com a "Radio El Mundo", a través de la qual donava a conèixer la música catalana a Amèrica.
El 8 de desembre de 1946 tornà a Barcelona, on va comptabilitzar les seves activitats amb l'ensenyament: va exercir de professora de cant -activitat ja iniciada en terres americanes- al Conservatori Municipal de Barcelona, on va tenir com a alumnes a Francisca Callao, Montserrat Caballé i Carlo del Monte, entre altres; amb aquest últim tenor va gravar al piano "Disset cançons catalanes" dels més importants compositors catalans (Frederic Mompou, Jaume Pahissa, Enric Morera, Eduard Toldrà, etc.). També va ensenyar cant i piano als Cursos Internacionals de Santiago "Música en Compostela". El 1948, estrenà “La rosa als llavis” d'Eduard Toldrà i Joan Salvat-Papasseit al Palau de la Música.
Deixeble fidel de Pau Casals, Enric Granados i Manuel de Falla, va saber comunicar a les seves deixebles una musicalitat excepcional i una dicció perfecta. Potser el fet que no es dediqués a l'òpera -preferí el món del lied i els grans oratoris- no ha donat a la seva figura l'aureola de les grans dives. Alguns crítics l'han recordada, sobretot, per les interpretacions de la cançó espanyola -Granados, Vives, Falla-; altres, per la música argentina o brasilera, que ella donà a conèixer a Catalunya després del seu exili per terres americanes (1938-1946); altres no han oblidat com cantava les melodies d'Alió, Pedrell, Casals -que sovint la dirigí-, Vives, Pahissa, Nin, Millet, Frederic Mompou, Homs, Montsalvatge i Bonet. Oberta als nous corrents musicals, va estrenar obres de Schönberg, Gerhard, Halffter, Falla (Psyché, 1924), Rodrigo, entre altres.
Entre altres distincions, va obtenir la medalla d'or de la ciutat, de l'Ajuntament de Barcelona, l'any 1969. Va gravar molts discos en el decurs de la seva extensa carrera. Se li ha dedicat una plaça a Barcelona (Sant Martí) i carrers a Sant Pol de Mar i Castellbisbal, així com una de les sales del Centre Cívic Casal de Sarrià (Barcelona). Francesca Madriguera i Rodon li dedicà la cançó Romancillo (1944, amb música i lletra de Paquita Madriguera).
[edita] Bibliografia
- Joan Alavedra. "Conxita Badia, una vida d'artista"; Editorial Pòrtic, 1975.
- Carlos Manso. "Conxita Badia"; Ediciones Tres Tiempos, 1989.
- Mònica Pagès Santacana. "Conxita Badia, 1897-1997". Institut català de la Dona, 1997.
- Mònica Pagès Santacana. "Conxita Badia"; Infiesta, Editor; col·lecció Gent nostra. 2001.
[edita] Enllaços externs
- Conxita Badia: intèrpret wagneriana; per Josep Maria Ainaud de Lasarte a la web de l'Arxiu Richard Wagner.
- Homenatge a Conxita Badia a la web del "Barcelona Festival of Song".
- Fons Conxita Badia a la web de la Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya.
[edita] Fotografies
 Conxita Badia |
 Conxita Badia |
 Conxita Badia |
 Conxita Badia |
 Conxita Badia |
 Filles de Conxita Badia |
[edita] Referències
- Montserrat Caballé al recital inaugural de la 43a edició del Concurs de Cant Francesc Viñas (14/01/2006): "Espero que el meu cant en sigui digne. Conxita Badia no va ser només la persona que em va ensenyar a cantar i a perfeccionar l'estil, va ser una persona sublime, una segona mare, que em va ensenyar a estimar la vida i a veure'n el costat positiu".
