Comtat de Pallars
De Viquipèdia
El comtat de Pallars fou un dels existents al territori que, durant la primera meitat del segle IX, alguns cronistes de la cort carolíngia denominaren Marca Hispànica.
Aquest comtat es trobava situat a la conca alta de la Noguera Pallaresa, entre la cresta del Pirineu i la comarca de la Pobla de Segur, incloent-hi la Vall d'Àneu, la Vall de Cardós i la Vall Ferrera, així com la vora esquerra de la Noguera Ribagorçana i la vall del Flamicell.
Taula de continguts |
[edita] El domini tolosà
A principis del segle IX, el comte Guillem I de Tolosa conquerí els territoris de Pallars i Ribagorça als àrabs, i els incorporà dins del comtat de Tolosa, on hi formaren una unitat administrativa. Al Pallars i a la Ribagorça, els comtes de Tolosa hi actuaren com un poder gairebé sobirà; així, atorgaren uns privilegis als monestirs de la regió força semblants als concedits per la cort carolíngia. Sota el domini tolosà foren fundats els monestirs de Gerri, a la vall de la Noguera Pallaresa, de Senterada, al Flamicell, i d'Alaó, a la Noguera Ribagorçana. Per la seva banda, mitjançant l'expedició d'un precepte, Carlemany va incloure el Pallars i la Ribagorça dins del bisbat d'Urgell. El 806, Guillem I de Tolosa abdicà i es féu monjo; els seus successors foren Bigó de Tolosa (806-816) i Berenguer de Tolosa (816-835)
[edita] La independència de Pallars i Ribagorça
El domini de Pallars i Ribagorça pels comtes de Tolosa era rebutjat pels clans aristocràtics locals. D'aquest mode, el 833, Asnar I Galí, comte d'Urgell i Cerdanya, s’apoderà d'aquests pagi, sostraient-los així al domini tolosà; gràcies al sentiment indigenista, Asnar Galí, tot i haver perdut Urgell i Cerdanya, concedits el 834 al bel·lònida Sunifred d'Urgell-Cerdanya per Lluís el Pietós, va aconseguir resistir a Pallars i Ribagorça fins al 844, quan l'en expulsà el comte Frèdol de Tolosa.
El sentiment indigenista continuà malgrat tot; el 872, el comtat de Tolosa patí una crisi de poder arran de l'assassinat del comte Bernat el Vedell per fidels de Bernat Plantapilosa, reconegut després com a comte per Carles el Calb. Llavors, un cacic local, Ramon I de Pallars-Ribagorça, se n’aprofità per independitzar els territoris sud-pirinencs del comtat i crear-hi una nissaga comtal pròpia.
Ramon I de Pallars-Ribagorça (872-920) era fill del comte Llop de Bigorra i besnét de Llop Centull, esmentat el 818 com a duc dels bascos, poble predominant a les contrades interiors del Pirineu. Per tal de consolidar la seva independència, Ramon I va procurar constituir un bisbat propi al Pallars, aconseguit gràcies a les intrigues d'Esclua, i trobar aliats contra els comtes de Tolosa, que aspiraven a recuperar el domini sobre els seus territoris sud-pirinencs; per això, el comte de Pallars-Ribagorça va buscar influir en els estats veïns: a Navarra, va intervenir el 905 en el cop d'Estat que va entronitzar-hi el seu nebot Sanç Garcés I; i a Saragossa va estrènyer vincles amb els Banu-Qasi. Tanmateix, el 904, el membre dels Banu Qasi Llop ibn Muhamad, trencant amb l'orientació seguida pel seu pare, va dirigir una ràtzia contra Pallars i Ribagorça; posteriorment, una nova expedició, dirigida, el 907, per al-Tawil d'Osca, s’apoderà a la Ribagorça de Roda i Montpedrós; per això, el comte va haver d'abandonar la política d'entesa amb els musulmans.
A la mort de Ramon I (920), els seus dominis es repartiren entre els seus fills: Miró i Bernat Unifred regiren la Ribagorça, i Isarn i Llop cogovernaren el Pallars.
[edita] La dinastia de Pallars
Isarn I de Pallars (920-948) només va deixar un fill, Guillem, que morí solter, mentre que Llop I de Pallars (920-963) es casà amb Gotruda, filla de Miró II de Cerdanya, la dinastia pallaresa va integrar-se, doncs, al tronc dels descendents de Guifré I el Pilós: el 963, Pallars apareix regit pels fills d'aquest matrimoni -Ramon II de Pallars, Borrell i Sunyer-, cosins germans de Bernat Tallaferro de Besalú i de Guifré II de Cerdanya. A la mort de Sunyer I de Pallars (1011), que havia sobreviscut als seus germans, el comtat passà en cogovern als seus dos fills, els quals, però, se’l dividiren quedant Ramon III (1011-1047) al Pallars Jussà, i Guillem II (1011-1035) al Pallars Sobirà; divisió que l'evolució històrica posterior convertiria en definitiva; per tant, l'antic comtat de Pallars quedà escindit en dos: el comtat de Pallars Jussà i el comtat de Pallars Sobirà.
[edita] Comtes de Pallars (segles IX-XI)
- Ramon I de Pallars-Ribagorça (870-920)
- Llop I de Pallars (920-947)
- Isarn I de Pallars (920-948)
- Ramon II de Pallars (948- d de 995)
- Borrell I de Pallars (948-d de 995)
- Ermengol I de Pallars (d de 995-1010)
- Sunyer I de Pallars (948-1011)
[edita] El bisbat de Pallars
El 888, gràcies a l'actuació d'Esclua, bisbe intrús d'Urgell i pretés metropolità de la Tarragonesa, a instàncies del comte Ramon I es creà el bisbat de Pallars, cosa que significava sostreure els territoris de Pallars i Ribagorça a l'autoritat dels bisbes d'Urgell. El sínode d'Urgell (892) va obligar Esclua a renunciar al bisbat d'Urgell; aleshores, es reconegué que el bisbat de Pallars subsistiria només en vida del seu titular Adolf de Pallars; tanmateix, Ató de Pallars, fill del comte Ramon I va aconseguir succeir Adolf i regir el bisbat fins a la seva mort, el 949; llavors, la diòcesi pallaresa va extingir-se i les seves parròquies foren reintegrades al bisbat d'Urgell.
