Bosons W i Z
De Viquipèdia
En física els bosons W i Z són partícules elementals que produeixen la interacció de la força nuclear feble. Van ser descoberts en el CERN, l'any 1983, la qual cosa fou considerada un gran èxit del model estàndard de la física de partícules.
La partícula W va ser anomenada així degut al nom d'aquesta força en anglès (weak). La partícula Z fou anomenada d'aquesta manera degut a una broma segons la que es deia que aquesta era la darrera partícula que es necessitava descobrir. Segons una altra explicació el nom de la partícula Z deriva del fet de la seva càrrega elèctrica zero.
Taula de continguts |
[edita] Propietats Bàsiques
Existeixen dues classes de bosons W amb la unitat elemental de càrrega elèctrica +1 i -1; la W+ és l'antipartícula de la W−.. El bosó Z (o Z0) és elèctricament neutre i és la seva pròpia antipartícula. Les tres partícules tenen una vida breu amb una vida mitjana de uns 3 × 10−25 segons.
Aquests bosons es consideren pesos pesants entre les partícules elementals. Amb una massa de 80,4 i 91,2 GeV/c2, respectivament, les partícules W i Z0 són quasi 100 vegades més massives que el protó— més massives que un àtom de ferro. La massa d'aquests bosons es significativa degut a que això limita l'abast de la força feble. Per contra la força electromagnètica té un rang infinit degut a que el seu bosó (el fotó) és una partícula sense massa.
Els tres tipus tenen espín 1.
L'emissió dels bosons W+ o W– pot en els dos casos augmentar o disminuir la càrrega elèctrica de la partícula que l'emet en 1 unitat, i alterar l'espín en 1 unitat. Al mateix temps un bosó W pot canviar la generació de la partícula, per exemple canviant un quark de s a u. El bosó Z0 no pot canviar ni la càrrega elèctrica ni qualsevol càrrega (estranyesa, encant, etc.), només canvia l'espín i el moment, per tant no canvia la generació o el sabor de la partícula que l'emet (vegeu corrent feble neutre).
[edita] La força nuclear feble
Els bosons W i Z són partícules portadores que porten la força nuclear feble, de la mateixa manera que el fotó és el portador de la força electromagnètica. El bosó W és més conegut pels seu paper en la desintegració nuclear. Considerem, per exemple, la desintegració beta del cobalt-60, un procés important en l'explosió de les supernovae.
Aquesta reacció no comporta una transformació del nucli sencer del cobalt-60, només afecta a un sol dels seus 33 neutrons. Aquest neutró es convertix en un protó per l'emissió d'un electró (anomenat partícula beta en aquest context) i un antineutrí:
El neutró no és una partícula elemental, és una partícula composta per un quark up i dos quarks down (udd). És en efecte un dels quarks down el que actua en la desintegració beta, convertint-se en un quark up, formant, per tant, un protó (uud). En el nivell més fonamental, per tant, la força feble canvia el sabor d'un sol quark:
la qual cosa es seguida immediatament per la desintegració del W− per ell mateix:
Essent la seva pròpia antipartícula, el bosó Z té tots els nombres quàntics iguals a zero. L'intercanvi d'un bosó Z, anomenat també corrent neutre, permet, per tant, la interacció de partícules que no resulten afectades, excepte en el seu moment. Al contrari de la desintegració beta, l'observació de la interacció del corrent neutre necessita més inversions en acceleradors de partícules, per la qual cosa només s'ha pogut verificar en uns pocs laboratoris de física de les altes energies en tot el món.
[edita] Predicció de les partícules W i Z
Després de l'èxit espectacular de l'electrodinàmica quàntica en els anys de la dècada de 1950, es va intentar formular una teoria similar per la força nuclear feble. Això es va poder culminar voltant el 1968 en una teoria unificada del electromagnetisme i les interaccions febles per Sheldon Glashow, Steven Weinberg, i Abdus Salam, per la qual cosa compartiren el Premi Nobel de Física de 1979. La seva teoria electrofeble postulava no només els bosons W necessaris per explicar la desintegració beta, també un nou bosó Z que no havia estat mai observat.
El fet de que els bosons W i Z tenen massa mentre el fotó no en té fou un gran obstacle en el desenvolupament de la teoria electrofeble. Aquestes partícules es descriuen acuradament amb una teoria gauge SU(2), però els bosons en una teoria gauge no poden tenir massa. Per exemple, es el cas del fotó, sense massa perquè l'electromagnetisme es descrit per una teoria gauge U(1). Alguns mecanismes permeten rompre la simetria de la SU(2), donant massa a W i Z. Una explicació , el mecanisme de Higgs, fou avançada per Peter Higgs en els darrers anys de la dècada de 1960. Aquest mecanisme prediu també l'existència d'una altra nova partícula, el bosó de Higgs.
La combinació de la teoria gauge SU(2) de la interacció feble, la interacció electromagnètica, i el mecanisme de Higgs es conegut com el model de Glashow-Weinberg-Salam. Avui aquesta teoria es amplament acceptada com a un dels pilars del model estàndard de la física de partícules. Malgrat la intensa cerca del bosó de Higgs en el 2006 duita a terme per el CERN i el Fermilab, la seva existència es manté com a la principal predicció del model estàndard que no ha estat confirmada experimentalment.
[edita] Descobriment de les partícules W i Z
El descobriment de les partícules W i Z el l'èxit major de la història del CERN. Primerament, en el 1973, es produí l'observació de interaccions de corrent neutre com s'havia predit per la teoria electrofeble. La enorme càmera de bombolles Gargamelle va permetre fotografiar la traça de uns pocs electrons que es movien de sobta, aparentment com si es posassin d'acord. Això s'interpreta com la interacció d'un neutrí amb un electró mitjançant l'intercanvi d'un bosó Z que no es pot veure. El neutrí, per la seva part, tampoc es pot detectar, només es poden observar els efectes en el moment que es comunica a l'electró en la interacció.
El descobriment de les partícules W i Z, en elles mateixes, va haver d'esperar a la construcció d'un accelerador de partícules abastament potent per produir-les. La primera d'aquestes màquines que restà disponible fou el Sincrotó Super Protó, on senyals gens ambigus de les partícules W es van poder veure en el Gener de 1983 durant una sèrie d'experiments dirigits per Carlo Rubbia i Simon van der Meer. Aquests experiments s'anomenaven UA1 i UA2, i eren l'esforç de col·laboració de molta gent. El mes de maig de 1983 es va trobar el bosó Z. Rubbia i van der Meer foren premiats molt aviat amb el Premi Nobel de 1984 de física, un fet inusual per la conservadora Fundació Nobel.
