Banda sonora
De Viquipèdia
Banda Sonora Original (BSO), en anglès Original Soundtrack (OST), de vegades simplement conegut com a soundtrack, com també se la coneix molt sovint en l'argot cinematogràfic, o simplement banda sonora -significant en aquest cas alguna versió o part- és el conjunt de paraules, sons i música que acompanya en una pel·lícula. Normalment, en canvi, i amb algunes rares excepcions, el terme al·ludeix només a la música d'un film. Des d'un punt de vista musical, s'entén com a banda sonora original aquella música tant vocal com instrumental composta expressament per a una pel·lícula, complint com a funció la de potenciar aquelles emocions que les imatges per si soles no són capaços d'expressar.
Taula de continguts |
[edita] Tipus
La banda sonora d'una pel·lícula en el seu sentit més físic pot ser de tres tipus: magnètica, òptica o digital.
Banda Sonora Magnètica:Una o diverses bandes d'enregistrament magnètica discorren per les vores de la tira de pel·lícula. Al ser llegides aquestes línies per un aparell en sincronia amb la projecció, es generen els sons d'una manera semblant a com ho faria un lector de cassettes (vegi's Cinta magnètica).
Bandes Sonora Òptica: Són zones de foscor i llum en un o dos costats de la cinta del film. Les diferents intensitats de llum, es converteixen després en impulsos elèctrics creant el conjunt de la banda sonora.
Banda Sonora Digital: Els sistemes de so digital són basats en punts sobre la pel·lícula que es converteixen per diversos mètodes, alguns encara experimentals, en so.
[edita] Història de la Banda Sonora
[edita] Els primers intents
Els primers intents d'incorporar la banda sonora a les pel·lícules es basaven en el funcionament a la vegada, amb els problemes consegüents, d'un projector i un fonògraf. En realitat, en moltes de les millors sales de projecció ja existia l'"acompanyament musical", normalment proporcionat per un piano. També es presentaven els films o es narraven per algú del propi local cinematogràfic o per algun dels actors o realitzadors, en les projeccions més destacades. Si alguna cinta perdia interès per part del públic, se li animava en ocasions amb nombres músicales o actuacions de tota mena, abans, durant o després de la projecció.
[edita] El cronòfon
Un altre avanç significatiu es va donar amb la creació del cronòfon, amb el que es va aconseguir una millor sincronia entre les cançons que produïa el fonògraf i les imatges, encara que tenia errades molt apreciables en el so parlat. El sistema encaria notablement la producció fílmica i la guerra de 1914 va parar gairebé totalment la seva utilització.
[edita] Les primeres produccions sonores
Investigacions de les companyies estatunidenques General Electric i Western Electric, creen sistemes per a posar so en la pròpia pel·lícula, destancant al principi el sistema Vitaphone que va fer que la Warner Bros sortís del sot en el qual queia amb el cinema mut. Així es van crear les primeres pel·lícules sonores, amb música però sense parla. El propi El cantant de jazz(1927) no era parlat, sinó "cantat". En l'any següent es va presentar Lights of New York(1928) que si era totalment sonora. D'aquesta manera, i amb predominants de la música i el so, les grans companyies del cinema es van llençar a una producció desenfrenada de pel·lícules amb cançons, musicals completament i fins i tot amb ball o només de ball.
[edita] El cinema sonor
Cap a finals dels anys vint, va arribar el cinema sonor i els conseqüents sistemes de doblatge. Per a no perdre al públic que no entenia anglès, al principi, i fins que el doblatge es va perfeccionar i va abaratir, les pel·lícules musicals van ser les més lucratives, com per exemple "Cantant sota la pluja". Per altra banda, el fet que el cinema, pràcticament des dels seus començaments, fora acompanyat per música (pianistes, orquestra o Wurlitzers), va significar amb l'arribada del so en tot un problema i després en una de les aportacions més completes a l'estètica del cinema.
Les primeres pel·lícules sonores sempre tenien la música en forma d'obertura, cançons i alguna que altra música sortint de llocs versemblants (ràdios, orquestres, etc.). La gran pregunta era: D'on surt la música, com es creurà el públic una pel·lícula on la música no surt de cap lloc? Per això, si una escena romàntica necessitava música de violí, es realitzava l'escena en un parc, perquè al principi aparegués el violinista en una presa. Aquest fet, per a alguns capritxós, va durar fins a entrats els anys 40, quan Hitchcock va decidir no utilitzar música en una de les seves pel·lícules perquè: D'on podria provenir aquesta enmig del mar? Al que David Raksin, el compositor, li va respondre: D'on vénen les càmeres?
La música al cinema comença realment amb l'obra d'aquells europeus exiliats que arriben a Estats Units buscant treball, i ho aconsegueixen en el naixent cinema sonor. Korngold, Steiner, Waxman, Tiomkin són noms recordats per tota la història del cinema.
[edita] Apogeu i decadència de les BSO
Encara que des dels anys 60 la música del cinema va començar a funcionar com una finalitat comercial per a vendre discos (especialment després de l'èxit dels Beatles), la majoria dels films no van deixar de tenir bandes sonores "incidentals" fent de complement a l'acció dramàtica. Així ho van fer compositors que havien arribat a les seves obres mestres en els anys anteriors, ara realitzant aportacions interessants, però potser menys valorats. Aquest és el cas de Bernstein, Raksin i Bernard Herrmann.
En els últims 30 anys alguns compositors de renom li han donat noves valoracions per part del públic a les bandes sonores (com John Williams, Jerry Goldsmith, Hans Zimmer, James Newton Howard, Danny Elfman, James Horner o Ennio Morricone).
