Aristoloquiàcia
De Viquipèdia
 |
||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 Aristolochia eriantha
|
||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||
|
||||||||||
|
|
||||||||||
|
||||||||||
Aristoloquiàcia (Aristolochiaceae) és una família de plantes amb flors i dicotiledònia que consta de 7 gèneres i unes 500 espècies, que es distribueixen per les regions tropicals i la regió Holàrtica temperada.
Taula de continguts |
[edita] Descripció
Herbes rizomatoses o enfiladisses, llenyoses, perennes. Tubercles presents en algunes espècies adaptades a forts canvis climàtics estacionals. Les fulles són alternes, dístiques, simples, senceres, 2-3-lobulades, o pedades, peciolades, amb base freqüentment cordiforme i sense estípules. Tiges amb ramificació monopòdica o simpòdica. Flors solitàries o en ripidis, terminals o axil·lars, hermafrodites, usualment epígines, , bàsicament trímeres. Periant usualment gamotèpal, actinomorf o zigomorf. Androceu de (4-)5-12(-40 o més) estams, lliures, o monadelfs, o soldats a l'estil formant un ginostem. Gineceu sincàrpic, ínfer o semiínfer, estil únic amb 3-6 lóbuls. Fruit en càpsula septicida, en baia indehiscent, bastant seca i de parets gruixudes o en esquizocarp. Les llavors tenen endosperma abundant, oleaginós amb un rafe, de vegades, formant un eleosoma aril·loide.
[edita] Ecología
Pol·linització normalment a càrrec de dípters amb discòfors per a atreure als pol·linizadors, produint olors a putrefacció, afruitats, floridures o a orina, i desenvolupant estructures que imiten fongs, amb coloracions contrastades de púrpura, negre i bru amb groc i verd, similars a l'aspecte de substàncies en descomposició. El tub del periant de vegades es converteix en un parany que reté als visitants mitjançant encongiments basals d'obertura petita que donen a una càmera final (utrícle) amb pubescència aracneiforme i nectaris o pèls uncinats), i amb olis relliscosos que només alliberen els insectes atrapats després de la pol·linització.
Existeix autogàmia en algunes espècies d'estructura floral senzilla, com Asarum europaeum. La dispersió és fonamentalment mirmecocora en les espècies en què el rafe de la llavor desenvolupa un eleosoma. En les altres espècies la dispersió és anemocora i les llavors presenten freqüentment ales o expansions membranoses. L'epizoocòria es coneix en espècies amb llavors petites i enganxifoses, com Aristolochia odoratissima i la hidrocòria en Aristolochia clematitis, Aristolochia cornuta i Aristolochia weddellii, mentre que l'endozoocòria està documentada en Pararistolochia triactina, la pulpa dels fruits de la qual té olor a banana i sap com a xirimoia.
És notable l'associació tròfica amb diferents gèneres de papallones (Papilionidae) en diferents regions; per exemple, Battus en Norteamérica, Archon i Zerynthia en la regió Paleàrtica i diversos gèneres més a Àsia oriental.
[edita] Usos
A causa de les substàncies amb activitat farmacològica que contenen, les espècies d'aquesta família han jugat i juguen un paper important en les diferents farmacopees, principalment Asarum pels olis essencials dels seus rizomes, rics en sesquiterpens i fenilpropanoides. Altres espècies contenen àcid aristolòquic, derivat dels alcaloides del tipus de les aporfinas. L'àcid aristolòquic és nefrotòxic i carcinogen. La seva ingesta s'ha associat a un quadre clínic caracteritzat per fibrosis intersticial renal ràpidament progressiva (nefropatia per herbes xineses) que condueix de forma ràpida a la insuficiència renal crònica, juntament amb l'aparició de tumors del tracte urinari superior. De forma tradicional, aquestes substàncies s'han usat en obstetrícia (d'aquí deriva el nom del gènere Aristolochia, que significa "bon part"), i per a guarir picadures de serps i escorpins. Encara que s'hagin atribuït diferents propietats terapèutiques als extractes d'algunes d'aquestes espècies, no existeixen prou evidències científiques per avaluar-ne la seva efectivitat. Algunes espècies d'Asarum i Aristolochia es conreen com ornamentales.
[edita] Taxonomia
La família es divideix clarament en dues subfamílies monofilètiques, netament separades per nombrosos caràcters: Asaroideae i Aristolochioideae.
- Asaroideae O.C. Schmidt, 1935: Herbes no enfiladisses de creixement simpòdic. Flors solitàries, terminals, hipògines a epígines, amb perianto no caduc després de l'antesi.
- Aristolochioideae: Herbes a plantes llenyoses, freqüentment enfiladisses. Creixement monopòdic. Flors netament epígines, amb periant ràpidament caduc després de l'antesi.
[edita] Presència als PPCC
Només el gènere Aristolochia es troba present de forma espontània i en trobem 6 espècies. La més comuna és la pistolòquia o herba de la marfuga (Aristolochia pistolochia), que apareix a brolles i erms, en terrenys pedregosos calcaris, arreu del país. A les Illes Gimnèsiques trobem l'endèmica aristolòquia mallorquina (Aristolochia bianorii) a brolles i llocs rocosos calcaris.
[edita] Bibliografia
- Huber, H.: «Aristolochiaceae.», en Kubitzki, K., Rohwer, J.G. & Bittrich, V. (Editores). The Families and Genera of Vascular Plants. II. Flowering Plants - Dicotyledons.. Springer-Verlag: Berlín, 1993. ISBN 3-540-55509-9
- Neinhuis, C., Wanke, S, Hilu, K.W., Müller, K. & Borsch, T. (2005): «Phylogeny of Aristolochiaceae based on parsimony, likelihood, and Bayesian analyses of trnL-trnF sequences.», en Plant Systematics and Evolution, vol. 250. p. 7-26
