Aquità

De Viquipèdia

Llengües paleohispàniques

L'aquità és una llengua paleohispànica que és coneguda només per testimonis indirectes, no se'n coneixen textos escrits. Existeix la hipòtesi de què aquesta llengua representa un parent proper al basc (l'únic conegut) o potser la fase més antiga documentada d'aquesta llengua, i per això també és anomenada èuscar arcaic.

De l'existència de la llengua aquitana en donen testimoni bàsicament els antropònims i teònims indígenes que apareixen en unes dues-centes inscripcions llatines dels s. I a III dC. Aquestes inscripcions estan realitzades sobre pedra i són fonamentalment de tipus votiu, funerari i honorífic, però també n'hi ha un grup significatiu que està realitzat sobre plaques de plata votives procedents d'un peci enfonsat al Rin prop de Hagenbach (Alemanya), probablement saquejades de santuaris aquitans.

Les inscripcions aquitanes procedeixen molt majoritàriament del nord dels Pirineus especialment de la vessant esquerra del curs alt del Garona (també a la Vall d'Aran), en el territori que Juli Cèsar i Estrabó identifiquen com Aquitània, que en època tardana s'identifica com Novempopulània i posteriorment com Wascònia, nom del que deriva l'actual Gascunya. Actualment aquest territori es troba distribuït entre els departaments francesos de Pirineus Atlàntics, Alts Pirineus, Alta Garona, Ariège, Landes, Gers i olt i Garona:

Antropònims: BELEXEIA, LAVRCO, BORSEI, ANDERESENI, NESCATO, CISSONBONNIS, SEMBECCONI, GEREXO, BIHOSSI, TALSCONIS, HALSCOTARRIS, etc.
Teònims: BAIGORIXO, ILVNNO, ARIXONI, ARTAHE, ILVRBERRIXO, ASTOILVNO, HARAVSONI, LEHERENNO, etc.

En menor mesura, les inscripcions vasco-aquitanes també han aparegut al sud del Pirineus en el territori que les fonts clàssiques assignen als vascons, fonamentalment a la zona occidental de la província de Saragossa i de la comunitat Navarra:

Antropònims: VMMESAHAR, EDERETTA, SERHVHORIS, DVSANHARIS, ABISVNHAR, etc.
Teònims: LARRAHE, LOXAE / LOSAE, LACVBEGI, SELATSE / STELAITSE, HELASSE, ERRENSAE.

Una gran part dels elements formatius dels antropònims i teònims aquitans són interpretables directament des de la llengua basca actual:

Aquità	Basc	Català	Aquità	Basc	Català
BORS	bortz / bost	cinc	LAVR	lau(r)	quatre
CISSON	gizon	home	ANDERE	andere	dona
NESCA	neska	noia	SEMBE	seme	fill
GORI	gorri	vermell	BAI	ibai	riu
BELEX	beltz	negre	LVN	il(h)un	fosc
ARIX	haritz	roure	ARTA	arte	alzina
BERRI	berri	nou	SAHAR	zahar	vell
VMME	ume	criatura	EDE	eder	bell

Alguns investigadors han assenyalat també l'afinitat de la llengua aquitana amb la llengua ibèrica. Entre les afinitats més acceptades, destaquen les semblances d'alguns del formants antroponímics aquitans amb els ibèrics: BELEX / beleś, LAVR / laur, SAHAR / sakaŕ, ILUN / ildun, BIHOS / bios, ADIN / adin, TALSCO / talsko, BAESER / baiser. CO / ko, TAR / taŕ, etc.

El fet que la llengua aquitana només es documenti mitjançant inscripcions llatines en condiciona l'estudi de la seva distribució, atès que com més romanitzada estigui una zona, més probable és que hi aparegui una inscripció llatina. Així doncs, paradoxalment, en aquelles zones menys romanitzades on la llengua indígena podria haver-se desenvolupat sense interferències, l'absència d'inscripcions llatines pot donar la impressió que la llengua indígena hi era absent. Tot hi així, hi ha investigadors que plantegen la hipòtesi que la manca o escassesa de testimonis aquitans en els territoris on actualment es parla basc al sud dels Pirineus, podria ser conseqüència d'una migració en època tardana en direcció nord-sud / est-oest. En favor d'aquesta hipòtesi hi juga a presència majoritària d'antroponímia i toponímia indoeuropea, especialment en el País Basc, mentre que en contra es pot argumentar que l'arqueologia no ha detectat cap rastre d'aquesta hipotètica migració.

[edita] Textos d'exemple

Placa de plata votiva (Hagenbach)

D(omino) MARTI BEREXE SEMBI FILIA V(otvm) S(olvit) L(ibens) M(erito)

Placa de plata votiva (Hagenbach)

D(omino) M(arti) XEMBVS BAMBIXXI V(otvm) S(olvit) L(ibens) M(erito)

[edita] Bibliografia

Ballester, Xaverio (2001): «La adfinitas de las lenguas aquitana e ibérica», Palaeohispanica 1, pp. 21-33.
Gorrochategui, Joaquín (1984): Onomástica indígena de Aquitania, Bilbao.
Gorrochategui, Joaquín (1993): «La onomastica aquitana y su relación con la ibérica», Lengua y Cultura en la Hispania Preromana, pp. 609-634.
Gorrochategui, Joaquín (1995): «The Basque Language and Its Neighbors in Antiquity», Towards a History of the Basque Language, pp. 31-63.
Hoz, Javier de (1995): «El poblamiento antiguo de los Pirineos desde el punto de vista lingüístico», Muntanyes i Població. El passat dels Pirineus des d'una perspectiva multidisciplinària, pp. 271-297.
Michelena, Luís (1954): «De onomástica aquitana», Pirineos 10, pp. 409-458.
Núñez, Luis (2003): El Euskera arcaico. Extensión y parentescos,Tafalla.
Rodríguez Ramos, Jesús (2002): «La hipótesis del vascoiberismo desde el punto de vista de la epigrafía íbera», Fontes Linguae Vasconum 90, pp. 197-219.
Trask, Larry (1995): «Origin and relatives of the Basque Language: Review of the evidence», Towards a History of the Basque Language, pp. 65-99.
Velaza, Javier (1995): «Epigrafía y dominios lingüísticos en territorio de los vascones», Roma y el nacimiento de la cultura epigráfica en occidente, pp. 209-218.