Al-Fārābī
De Viquipèdia
Abū Nasr Muhammad ibn al-Farakh al-Fārābi (en persa: محمد فارابی) o Abū Nasr al-Fārābi, conegut freqüentment a Occident com a Al-Farabi o Farabi (c. 872 – 950) fou un destacat científic i filòsof medieval. No es coneixen amb seguretat grans detalls de la seva vida, ni tan sols el lloc on va néixer. El que sí sembla confirmat és que estudià a Bagdad, i adquirí grans coneixements de medicina i matemàtiques. Féu comentaris a l'obra d'Aristòtil i va influir decisivament en la lògica de Maimònides.
Taula de continguts |
[edita] Doctrina filosòfica
[edita] Enteniment agent/pacient
Al-Farabi va prendre part de la filosofia aristotèlica i va incorporar-hi trets islàmics, més pràctics i menys especulatius. Es pot observar aquest fet en la seva acceptació de la distinció aristotèlica entre enteniment agent i enteniment pacient. L'enteniment agent el concep com a subsistent i separat, i l'identifica amb l'àngel Gabriel tal com apareix en l'Alcorà. L' ànima humana, que descriu com a forma simple, incorpòria, espiritual, incorruptible i immortal, prové de l'enteniment actiu, l'agent. La tasca del filòsof és precisament dirigir-se cap a l'enteniment agent en la seva actitud davant la vida. Es pot parlar d'un cert il·luminisme en Al-Farabi, ja que defensa l'existència d'una llum natural que ens distingeix el que és cert i fals.
[edita] Déu
Pel que fa a la seva concepció de Déu, en té una visió amb influències neoplatòniques, similar en alguns aspectes a l'Un de Plotí. El Déu d'Al-Farabi és un déu únic, no causat i ésser primer, causa de tot, etern, perfecte, simple, intel·ligència en acte, subsistent i transcendent, però alhora també en defensa el seu caràcter inefable i incognoscible; només l'ànima, un cop separada del cos, el pot arribar a conèixer.
També fa una divisió dicotòmica de l'ésser, molt pròpia de la filosofia medieval, entre ésser necessari i contingent. En l'ésser necessari, existeix una identitat entre la seva essència i la seva existència, com és el cas de Déu. A diferència d'ell, l'home és contingent, i la seva essència i existència són coses diferents: el que fa que l'home sigui no és el que li fa possible existir.
[edita] Creació
Al-Farabi defensa una teoria entre creacionista i emanatista. Del Déu Un en sorgeixen nou intel·ligències immaterials, que es corresponen amb les esferes del sistema de Ptolemeu. A partir d'aquí, es creen sis gèneres de cossos, que segueixen un esquema força neoplatònic.
| Vida espiritual | Vida natural | Matèria inert | |||
|---|---|---|---|---|---|
| Cos celest | Animal racional | Animal irracional | Vegetal | Mineral | Elements (terra, aire, aigua, foc) |
Pel que fa al tema de la matèria, creu que és eterna, però que depèn de Déu. Com Filó d'Alexandria, dóna a la matèria un paper passiu en la creació, com a substrat.
