Tiberi Semproni Grac

De Viquipèdia

Tiberi Semproni Grac (en llatí Tiberius Sempronius Gracchus) (169 aC o 163 aC - 133 aC) fou un polític romà, cap del partit popular a Roma durant els anys centrals del segle II aC i especialment famós per les grans reformes agràries que va emprendre juntament amb el seu germà Gai Semproni Grac.

[edita] Biografia

El seu primer càrrec fou àugur. Appi Claudi Pulcre li va concedir la ma de la seva filla Clàudia. Després va acompanyar a Publi Corneli Escipió Africà el jove a Àfrica fins el 147 aC.

Fou qüestor el 137 aC i com a tal va acompanyar al cònsol Gai Hostili Mancí a la província de la Hispània Citerior; els numantins, per la seva fama, només van voler negociar amb ell, i va anar a la ciutat per signar una pau en termes honorables per les dues parts.

Degut a la derrota que havia patit Mancí els termes proposats i acordats eren prou favorables a Roma, però massa poc per ser acceptats pel senat, i a la tornada a Roma el senat va anul·lar el tractat i Mancí, com a responsable, fou entregat als numantins (136 aC). Sembla que fou en el seu viatge a Hispània, quan va passar per Etrúria, que es va adonar de l'existència de immenses terres quasi be no explotades; grups d'esclaus carregats de cadenes treballaven amb els ramats a les immenses finques pertanyents a rics que en bona part ni s'explotaven, mentre els pobres no tenien quasi be terra per cultivar.

Tiberi Grac, va ser elegit tribú de la plebs el juny del 134 aC i va entrar en el càrrec a finals d'aquell any (10 de desembre) fins el 133 aC. Com a tribú va proposar una llei (anomenada lex Sempronia agraria) que permetia a l'Estat confiscar tots els terrenys de l'ager publicus sense indemnitzar a qui els posseïa a títol d'ocupació (encara que es respectaven els arrendaments fets per l'Estat). Els ocupants de bona fe conservarien cinc-centes iugera (126 hectàrees) amb dues-centes cinquanta iugera addicionals per cada fill, i tot això a títol de propietat plena perpètua. Si no n'hi hagués serien indemnitzats. També s'indemnitzarien les millores, edificis i plantacions. Les terres que així revertissin a l'Estat serien repartides en lots de trenta yugades, i distribuïdes entre ciutadans romans o bé entre ciutadans d'altres ciutats aliades de Roma situades a Itàlia, en arrendament perpetu i hereditari, a canvi de cultivar-les i pagar una renda (modica) al Tresor. Es crearen triumvirs encarregats de la seva execució i elegits anualment en les assemblees per tribus (comitia tributa). Els triumvirs decidirien els litigis, quan la discussió fora si la propietat era de l'Estat o era d'un particular (els segles passats amb el sistema d'ocupació feia difícil distingir entre terres particulars pròpies i terres administrades en règim d'ocupació). El repartiment es faria fins a exhaurir l'ager publicus i si no era suficient el Tresor Romà adquiriria nous terrenys a particulars per a repartir-los.

L'aristocràcia s'oposava a aquesta llei, en ser qui detenia, sovint sense dret, la major part del ager publicus, o almenys les millors terres. Els senadors i grans propietaris (possessores) es van alarmar i van mostrar la seva oposició. L'aristocràcia estava dirigida per Publi Corneli Escipió Nasica.

L'altre tribú de la plebs, Marc Octavi, col·lega de Tiberi Grac, va oposar el seu veto a la llei. Per això Tiberi va fer votar la destitució del seu col·lega per una assemblea composta bàsicament, el dia de la votació, pels pagesos empobrits que havien acudit per recolzar la llei. Durant la votació per la destitució, quan havien votat a favor 17 de les 35 tribus, Tiberi va suplicar al seu col·lega reconsiderar la seva posició, però Octavi es va negar. Les altres 18 tribus van votar i Octavi fou destituir per primera en la història de Roma.

Destituït Octavi la llei fou aprovada i es van nomenar els triumvirs encarregats de la seva execució que foren el pròpi Tiberi Grac, el seu sogre Appi Claudi Pulcre i el seu germà Gai Semproni Grac. Durant uns mesos els triumvirs van portar a terme la seva tasca.

En aquest temps va arribar a Roma la noticia que el rei de Pèrgam havia llegat el seu regne a Roma i Grac va considerar que el llegat de diners que comportava havia de ser repartit entre els pobres i es podrien enviar colons a Pèrgam, però sembla que no es va arribar a concretar res.

[edita] La caiguda

Grac estava convençut que una vegada deixés el càrrec la seva llei seria revocada i va decidir ser candidat al tribunat altra cop cosa inèdita fins llavors. Les eleccions (juny del 333 aC) va reunir les tribus però com que els participants habituals en aquell mes estaven ocupats a les feines del camp, bona part dels assistents eren gent de baixa condició, fàcilment manipulable pels aristòcrates; tot i així les dos primeres tribus van votar per l'elecció de Grac; llavors els aristòcrates van demanar suspendre l'elecció (presidia els comicis Rubri) perquè consideraven il·legal la presentació al càrrec dos anys seguits. Rubri desconeixia si era legal i il·legal i finalment es va proposar demorar la elecció al dia següent.

Al dia següent els auspicis eren desfavorables però Blossi, amic de Tiberi, el va convèncer de seguir endavant; al arribar als comicis semblava que la gent estava del seu costat. Al arribar, un senador amic de Grac el va informar que els senadors estaven reunits i havien decidit posar fi a la situació com fos recorrent als cònsols i a l'ús de la força. Els reunits, partidaris de Tiberi, van decidir resistir.

Els senadors mentre van anunciar que Tiberi demanava la diadema del poder suprem i van ordenar als cònsols de salvar la república, però els cònsols van refusar l'ús de la violència. L'assemblea dels comicis es va dissoldre i llavors va córrer el rumor de que Tiberi havia assolit el càrrec de tribú únic sense elecció i llavors els senadors, dirigits per Escipió Nasica, al·legant la defensa de la república, va agafar el comandament dels propis senadors i va marxar al seu front al temple de Fides.

Tiberi va intentar fugir però va caure i fou agafat pels senadors i els seus seguidors i mort a l'entrada del temple; Publi Satureu i Luci Ruf es van disputar el mèrit del seu assassinat.

[edita] L'oposició a la llei agrària

Va ser patent l'oposició de l'aristocràcia al repartiment de terres. Els rics posseïdors de terres no volien cedir part de les seves propietats als Proletarii, però la raó principal de l'oposició consistia que moltes terres que inicialment eren de l'Estat, amb el temps s'havien transmès onerosament (és a dir s'havien venut a canvi de diners) i els seus posseïdors actuals tenien títols que no sempre eren títols d'ocupació (si bé en el dret romà la propietat de l'Estat no prescrivia mai i menys per l'existència de títols injustos). Altres causes d'oposició era l'exclusió del repartiment de qui no tenia la ciutadania, el que entressin en el repartiment terres de les ciutats aliades, i l'oposició no sol dels grans posseïdors romans sinó també dels propietaris locals mitjans. D'altra banda les Assemblees no podien cobrir un acte il·legal com la destitució d'un tribú, eliminant el seu dret de veto. A les assemblees per tribus i assemblees per centúries concorrien pocs ciutadans, que en realitat solien votar qualsevol cosa que els fora presentada pel magistrat convocant (en les assemblees per cúries, trenta líctors representaven al poble i votaven també qualsevol cosa que els fora proposta, és a dir que es limitaven a assentir les propostes del convocant). Al comicis els anaven suplantant els contiones o concilii (el contio o concilium consistia que un magistrat convocava al poble i li donava a conèixer la Llei que havia de presentar-se a futurs comicis, i li demanava el seu suport; en el consell votaven tots els assistents, dels quals molts no eren ciutadans romans, i havia fins i tot estrangers de països llunyans i esclaus; encara que no eren decisoris van acabar sobreposant-se al Comicis i prenent decisions). La llei de repartiment de terres o llei Semprònia va seguir en vigor i va permetre que la petita propietat camperola es recuperés a Itàlia i que augmentés la població capaç de servir a l'exèrcit. Però el repartiment es va estendre a terrenys del ager publicus que havien estat cedits a ciutats aliades i a porcions que detentaban ciutadans llatins. El 129 aC es va treure als triumvirs el seu poder decisori en els litigis greus, atribuint-se als cònsols. Des d'aleshores les funcions dels triumvirs van decaure i el repartiment efectiu es va paralitzar.