Tauromàquia
De Viquipèdia
La tauromàquia (del grec ταῦρος, bou, i μάχεσθαι, lluitar) en el seu significat ample, es refereix a tot allò referent a la pràctica de bregar bous, i la seua expressió més elaborada són els Bous al Carrer, una forma d'espectacle festiu practicat al País Valencià. A Espanya, Portugal i França, i a alguns països de Llatinoamèrica, es practica el toreig, un espectacle que acaba amb la mort del toro.
Aquesta activitat té antecedents que es remunten fins l'Edat de Bronze, i s'ha desenvolupat al llarg dels segles com una forma de demostració del coratge humà, en la línia d'algunes tribus que encara practiquen ritualment la transició de la infantesa cap a l'edat adulta.
A més de l'espectacle, la tauromàquia inclou la criança dels bous, les normes de protecció i adequació dels carrers, la classificació dels bovins d'acord al seu pelatge, comportament i port, etcètera. Al País Valencià i a les Terres de l'Ebre els bous són presents en les festes tradicionals de diversos pobles com ara els Bous al Carrer, els bous a la Mar a Dénia, el bou embolat, i el torico de la cuerda, a Xiva.
No obstant açò, la pràctica més coneguda a tot arreu del món són les corregudes de bous espanyoles, en què un matador brega el bou amb objectes punxents fins fer-lo morir amb una estocada d'espasa, considerades per a molts com a element identitari d'Espanya i de Mèxic i alhora en el mateix marc, per algunes comunitats en defensa dels drets animals, com un acte de crueltat.
[edita] Història
Felip V de Borbó (1700-1746) considerava la Festa un espectacle bàrbar i cruel, i la noblesa, fascinada pels usos i costums versallescs portats pel rei i per cortesia cap al mateix, abandonà les places i el toreig a cavall.
Aleshores el poble, va aprofitar l'oportunitat, va saltar a l'arena, es va apoderar de la festa i va crear el toreig tal i com és en l'actualitat. Era el primer pas de la revolució que, suportant-se en el motí d'Esquilache (1766), afloraria després al segle XIX.
Durant el primer terç del segle XVIII, fins 1733, els varilargueros, coneixedors i majorals de les ramaderies, van succeir als senyors; però a partir d'aquesta data el matador de a peu es guanya el favor del públic.
A principis del segle XIX, Ronda (Andalusia) esdevé el centre renovador de la tauromàquia, que adopta la fesomia moderna. Al País Valencià la primera plaça de bous fou la de Bocairent (1843), que a més és l'única excavada en la roca.
A finals del segle XX, diferents grups ecologistes de paisos afins revindicaren la prohibició de les corregudes de bous, sense cap èxit aparent. A principis del segle XXI algunes ciutats catalanes, d'entre d'elles Barcelona, han reivindicat certa aversio a aquesta disciplina.
