Segell postal
De Viquipèdia
Un segell postal o estampeta és un comprovant del pagament previ dels enviaments efectuats per correu en forma d'etiqueta, generalment engomada, o directament imprès. El segell tipus és un petit paper rectangular que es pega en un sobre i que indica que la persona que realitza l'enviament va pagar el servei.
L'Art correu o mail Art s'utilitza sovint aquest mitjà i aquest format per a la seva difusió creant falsos segells postals i de tot tipus.
Estan sorgint uns nous segells (des de finals de la dècada de 1960). Els segells de valor variable o ATMs són aquells impresos i distribuïts a través de màquines. Aquestes imprimeixen el valor de franqueig desitjat per l'usuari en un paper especial i el segell o estampeta resultant pot ser emprada per a franqueig com un segell "tradicional".
Taula de continguts |
[edita] Història
L'emissió del primer segell postal s'emmarca dintre d'una profunda reforma del servei de correus britànic empresa per James Chalmers (1834) i Rowland Hill (1837). Fins a llavors el enviament ho pagava el destinatari en funció dels quilòmetres recorreguts i no pel seu pes i es proposava que l'enviament ho pagués el remitent segons una tarifa uniforme en funció del pes i no pel quilometratge.
Segons la llegenda, en l'any 1835 el professor anglès, Rowland Hill, que viatjava per Escòcia es va afanyar a descansar en una posada. Mentre s'escalfava en la xemeneia va veure com el carter de la zona obstaculitza en la casa i lliurava una carta a la posadera. Ella va prendre la carta en les seves mans, la va examinar atentament i la va retornar al carter al·legant: Com som bastant pobres no podem pagar l'import de la carta, pel que li prego que la retorni al remitent. A l'escoltar allò, va sorgir en el cor de Hill un impuls de generositat i mogut per aquest impuls va oferir al carter l'import de la missiva, doncs no volia que per falta de diners es quedés la bona dona sense saber les notícies que li poguessin arribar en aquesta carta. El carter va cobrar la mitjana corona que costava, i va lliurar la carta a la posadera, sortint a continuació per a seguir el seu recorregut.
La posadera va recollir la carta i la va deixar sobre una taula sense preocupar-se en absolut del seu contingut. Després es va tornar al generós hoste i li va dir amb amabilitat: Senyor, li agraeixo de bo de bo el detall que ha tingut de pagar l'import de la carta. Sóc pobra, però no tant com per a no poder pagar el cost de la mateixa. Si no ho vaig fer, va ser perquè dintre no hi ha gens escrit, només l'adreça. La meva família viu a molta distància i per a saber que estem bé ens escrivim cartes, però anant amb compte que cada línia de l'adreça estigui escrita per diferent mà. Si apareix la lletra de tots, significa que tots estan bé. Una vegada examinada l'adreça de la carta la retornem al carter dient que no podem pagar-la i així tenim notícies uns d'uns altres sense que ens costi un penic. Aquesta anècdota, amb diverses variants, ha estat narrada i escrita en diferents mitjans, com per exemple en el magacín francès Lectures pour tous. També va ser escrita en el Grand Dictionnaire Universal du XIX Siecle, de Pierre Larousse, en l'edició parisenca de 1874. A Espanya laEnciclopèdia Espasa també la reprodueix, donant una versió en la qual apareix l'ama impossibilitada realment per a pagar l'import de la carta per la seva extrema pobresa.
Hill escriuria un fullet, proposant el franqueig previ de la correspondència. El fullet de Hill, titulat «Post Office Reform», va donar per resultat la designació d'un comitè de la Càmera dels Comuns (22 de novembre de 1837) encarregat d'estudiar els tipus i sistemes del franqueig postal. Aquest comitè va informar favorablement la proposició de Rowland Hill i en 1839 es va dictar una providència autoritzant al Tresor per a fixar els tipus de franqueig postal i regular la manera de percebre el seu import previ. Els sobres timbrats (els primers amb un valor de 1 i 2 penics) i els segells adhesius els emetria el Govern. Del gravat dels segells es va encarregar la casa Perkins, Bacon and Petch, sobre dibuixos de Hill. Es va decretar que els segells es posarien en circulació el dia 6 de maig de l'any 1840.
Així neix el primer segell postal del món: el famós Penny Black de la Reina Victoria. Hill va dibuixar en ell el perfil de la Reina Victoria, la paraula Postage en la part superior i en la inferior One Penny (un penic). Va ometre el nom del país per entendre que la cara de la reina bastava per a identificar-lo. El dia 8 de maig del mateix any es va posar a la venda el dos penics, en color blau. El nou sistema postal va donar uns resultats sorprenents, tant que es va triplicar el nombre de cartes en una setmana. Només el primer dia de venda al públic es van vendre 60.000 exemplars d'aquests segells. A la vista de tot això Rowland Hill va ser nomenat director de Correus del Regne Unit, dedicant la resta de la seva vida a realitzar ampliacions i millores en els serveis postals. El nou sistema va trobar ràpida acceptació en altres països i als pocs anys estava ja generalitzat internacionalment.
La Unió Postal Universal estableix que en els segells que circulin internacionalment ha d'aparèixer el nom del país emissor en alfabet llatí. D'aquesta obligació està exempt el Regne Unit per ser el primer país emissor de segells.
[edita] Col·leccionistes
Ara es col·leccionen estampetes en tot el món, per adults i nens. Aquest és un passatemps barat i divertit. Quan es pren de debò es poden arribar a pagar milers de dòlars.
[edita] Procés d'emissió
El procés per a l'emissió d'un segell postal és complex. En general l'administració postal rep centenars de suggeriments de particulars i d'associacions. Una vegada decidides les sèries a emetre s'encarreguen a diversos artistes a realització dels dissenys, normalment quatre vegades més grans que la grandària final. Una vegada triat el disseny s'efectuen les modificacions necessàries i es redueïx fotogràficament a la grandària correcta.
[edita] Mètodes d'impressió
- Traducció literal (gravatbuit o buitgravat): el disseny es grava en una placa d'impressió, que a continuació s'entinta, quedant la tinta en els buits de la placa. Després es col·loca el paper per dalt i es premsa perquè s'imprimeixi el disseny en el paper. El disseny pot presentar un lleuger relleu al tacte. En castellà aquesta tècnica s'anomena "Huecograbado".
- Tipografia: la tinta s'aplica a les parts en relleu de la placa d'impressió i quan es produeix el contacte, el disseny es transfereix al paper. De vegades apareix un lleuger relleu en el dors del segell i unes altres la tinta desborda un poc en els límits del dibuix.
- Litografia: la placa d'impressió és completament llisa i per a transferir el disseny a la superfície d'impressió s'aplica una tinta grassa especial. A continuació s'humiteja a planxa i s'aplica tinta d'imprimir que es pega a les parts grasses de la superfície. Existeix també la variant offset amb un procés un mica més complicat i que s'està imposant en la impressió filatèlica.
- Fotogravat: versió moderna del "gravat buit" en el qual s'utilitza un negatiu fotogràfic que es descompon en una trama de punts i es grava a l'àcid sobre un cilindre de coure, al que se li tira tinta.
- Estampat o encunyat: combinació del "gravat buit" i de la tipografia. El paper s'imprimeix entre dues plaques, una amb el disseny en relleu i altra en buit. Procés molt car que només s'usa actualment per a imprimir segells directament en sobres, encara que era més utilitzat en el segle XIX.
[edita] Forma i materials
Encara que la majoria dels segells són rectangulars, ja al 1847 Gran Bretanya va emetre el primer amb una altra forma, concretament octogonal. No obstant això, al no estar perforat moltes vegades es tallava en forma de quadrat. En 1853 la colònia britànica [[|El Cap|Del Cap]] va emetre el primer segell triangular. Serra Lleona va emetre segells amb formes d'animals, fruits i mapes. Gairebé tots els segells són de paper imprès especialment per a l'emissió, però també es van imprimir segells en el dors de bitllets de banc caducats i de mapes. També els hi ha de plàstic, làmina metàl·lica, acer, tela i làmina de fusta. També va haver discos de gramòfon que tocaven l'himne nacional de Bhutan.
[edita] Errors
Durant el procés d'impressió es poden produir errors i fallades encara que les comprovacions que es realitzen en els centres d'emissió per a destruir els exemplars amb errors.
Els petits defectes, que no augmenten el valor d'un segell, permeten col·leccionar varietats d'un segell que es produïxen per erosions en la planxa, esborralls en la tinta, aparicions d'una línia o taca blanca.
Altres tipus d'errors són més valuosos: falta o equivocació en algun color o els quals presenten el centre invertit. També existeixen errors en la perforació i en el dentat.
Els errors del disseny no es produïxen durant la impressió. Es tracta d'un error que es produeix en un procés anterior i afecta tot el tiratge del segell: faltes d'ortografia, error en el disseny... De vegades això té com a conseqüència la retirada de l'emissió per a corregir l'error, encara que de vegades alguns segells aconsegueixen arribar al públic fent-los molt valuosos.
[edita] Sobreimpressió o sobrecàrrega
Es denomina sobreimpressió a qualsevol inscripció o disseny afegit a la imatge d'un segell. Existeixen múltiples raons per a sobrecarregar els segells: un país que accedeix a la independència postal sobrecarrega els segells de l'antic poder colonial amb el nom del nou estat, també quan canvia la forma de govern, el nom o la moneda. Altra raó és per a convertir un segell en una emissió especial, per seguretat. Quan la sobreimpressió es fa per haver canviat les taxes postals, es denomina sobretaxa. En cada emissió és habitual que un cert nombre de segells quedin invalidats per a usos postals i s'empren com mostra de l'emissió amb la sobrecàrrega d'espècimen o altra similar.
Les grans empreses de vegades perforen els segells per a evitar robatoris per part dels seus empleats. Aquests segells es coneixen com segells perforats.
[edita] Falsificacions i segells reparats
Un segell pot falsificar-se per al seu ús per al correu. Aquest tipus de falsificació es coneix com fals postal, o bé per a enganyar als col·leccionistes, en el cas de segells valuosos. En aquest cas es denomina fals filatèlic. Dos dels falsificadors més coneguts van ser François Fournier i Jean de Sperati.
També hi ha altre tipus de falsificacións menys comuns, com poden ser les de tipus propagandístic. Un exemple d'aquest tipus és la falsificació de segells britànics pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial per a incloure l'Estrella de David en la corona del rei.
Un segell es pot reparar de moltes formes: l'esborrat del matasegells és un tipus de frau molt comú, bé amb la intenció de reutilitzar el segell en el correu o bé per a vendre'l a un col·leccionista com si fos nou. També es pot reengomar un segell per a fer-lo passar com nou, alterar els colors o afegir o suprimir dents. Els segells estripats es mullen i són curosament aplanats perquè les fibres de paper s'uneixin superficialment durant algun temps.
Per a evitar les falsificacions i fraus les autoritats postals estableixen amidades de seguretat en els segells. Pot tractar-se de la complicació en el disseny, la inclusió de filigranes o l'ús de marques d'aigua en el paper. Per a evitar l'esborrat dels matasegells es van emprar tintes no permaments que es corren al ficar el segell en l'aigua o revestiments de vernís.
Per altra banda, un segell facsímil és una còpia exacta d'un segell valuós que es ven com còpia i no com segell postal. Sol dur una marca per a constatar que no és un exemplar legítim. Esborrar aquesta marca és també un frau. Els experts filatèlics expedeixen certificats filatèlics d'autenticitat després d'examinar la peça per a demostrar que un segell és autèntic, el que és convenient quan un segell és valuós.
[edita] Inrevés
L'inrevés dels segells és la part que es pega al sobre per al seu enviament per correu. El comú és que vagi sense imprimir, però hi ha casos en els quals sí hi ha impressió: un nombre de control o alguna informació sobre el motiu del segell. La majoria dels segells presenten en l'inrevés l'engomat, amb gran varietat de colors i de formes, fins i tot es va intentar amb goma invisible (que va resultar ineficaç) o un engomat protegit per una tira de paper.
Per a col·leccionar els segells es pot fixar a l'inrevés una xarnera o fixasegells per a fixar-los a les fulles dels àlbums (pràctica no recomanable en els segells nous i dubtosa en els usats).
L'inrevés del segell és utilitzat per l'expert filatèlic per a estampar la seva signatura al certificar l'autenticitat d'un segell.
[edita] Ventafocs
Els segells que no van ser emesos per una administració postal oficial (les reconegudes per la Unión Postal Universal) es denominen ventafocs i poden ser emitides per companyies privades o autoritats locals que realitzen un servei postal. Altre varietat de ventafocs són els segells fantasma: emesos en llocs inexistents com micronacions i les etiquetes patriòtiques, segells de nadal emesos per serveis postals benèfics, etc.
Les pòlisses o timbres fiscals són segells emesos pels governs per a recadar impostos i taxes i no són en absolut segells postals, encara que exiteixen pòlisses circulades en el correu.
[edita] Vegi's també
- Bústia
- Correu
- Filatèlia
- Art correu
