Saure
De Viquipèdia
 |
||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 Tuatara (Sphenodon punctatum)
 Tiliqua nigrolutea
|
||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||
|
||||||||||
|
|
||||||||||
|
||||||||||
Els saures són un subordre de rèptils de l'ordre dels escatosos que agrupa les sargantanes, els dragons, els camaleons, les iguanes i els varànids, entre d'altres.
Taula de continguts |
[edita] Morfologia
- Cos allargat cobert amb escates còrnies i, de vegades, òssies, amb cintura escapular i pelviana.
- Dos parells de potes pentadàctiles ben desenvolupades, encara que hi ha algunes espècies que no en tenen (família dels ànguids i dels escíncids).[1]
- Gairebé sempre tenen tres parpelles, que poden ésser transparents, una de les quals té funcions de membrana nictitant.
- Algunes espècies tenen ull parietal.
[edita] Reproducció
Es reprodueixen des del mes de març fins al juny. Són animals ovípars (les femelles dipositen els ous en forats del sòl, els colguen i se'n desentenen totalment) però n'hi ha alguns representants que són ovovivípars com els escíncids.
[edita] Alimentació
Mengen cucs o insectes vius, malgrat que alguns són frugívors i poden completar la dieta amb vegetals tendres.
[edita] Costums
Són animals terrestres que habiten en zones càlides, on romanen llargues estones prenent el sol. A l'estació desfavorable presenten hibernació.
Són inofensius i, als Països Catalans, només el llangardaix verd (Lacerta viridis) i el llangardaix comú (Lacerta lepida), poden produir mossegades perilloses.
Com a sistema de defensa tenen la fugida i la possibilitat de l'autoamputació de la cua, la qual poden desprendre amb molta facilitat per efecte d'una forta contracció muscular (i mentre el bellugueig de la cua distreu l'enemic, poden fugir) i la poden regenerar amb facilitat. Una cua regenerada es caracteritza per la manca dels anells regulars d'escates.
[edita] Observacions
Aquest subordre, que comprèn 2.700 espècies, és representat als Països Catalans per les famílies dels gecònids, lacèrtids, escíncids i ànguids.
[edita] Referències
- ↑ Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, plana 66. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 8473063546.
