Santiago Nadal i Gaya

De Viquipèdia

Santiago Nadal i Gaya (Lleida 1909 - Barcelona 1974) fou un periodista català, germà de Joan Manuel Nadal i Gaya. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona, i fou un dels fundadors del grup monàrquic Peña Blanca. Quan esclatà la guerra civil espanyola fou perseguit amb amenaces de mort per milicians de la FAI, raó per la que va escapar a Itàlia el 1936 gràcies a la Generalitat de Catalunya. Des d'allí va tornar i s'enrolà en l'exèrcit de Francisco Franco, qui li encarregà la direcció dels diaris El Correo Español-El Pueblo Vasco i Nueva Rioja.

Després de la guerra civil fou redactor d'estranger de La Vanguardia i de Destino, des del 1939 es distingí pel seu monarquisme dinàstic i per la seva aliadofília. Un article seu (Verona y Argel) publicat a Destino el 1944 sobre el feixisme italià fou causa del seu empresonament per ordre del governador civil de Barcelona, Antonio Correa Véglison. En acabar la Segona Guerra Mundial fou condecorat pel govern britànic i el 1952 fou convidat oficialment al casament de la reina Elisabet II del Regne Unit.

Considerat un periodista sagaç i ponderat, va mantenir una activitat política pseudoclandestina i fou membre del consell privat del pretendent Joan de Borbó. Col·laborà també a ABC, i fou sotsdirector de La Vanguardia fins a la seva mort. També fou president de l'Associació de la Premsa de Barcelona del 1971 al 1974.