Santa Maria d'Igualada
De Viquipèdia
L'església de Santa Maria d'Igualada és el temple principal de la capital de l'Anoia.
Taula de continguts |
[edita] Orígens i història
L'església de Santa Maria, coneguda també com l'Església Gran, és el conjunt historico-artístic més important de la capital anoienca. Els primers pobladors d'Igualada es van establir, al voltant de l'any mil, a l'àrea on hi ha l'actual basílica, on es trobava la cruïlla de camins que unien Barcelona amb Aragó i la Catalunya Nova amb la Catalunya Vella. Tot i que els orígens de l'església de Santa Maria es remunten al segle XI, l'actual edifici data bàsicament del segle XVII. Convertida en mercat durant la guerra civil espanyola, l'església de Santa Maria va ser restaurada després del conflicte, sota la direcció de l'arquitecte Cèsar Martinell. El 1949 Santa Maria va obtenir de Pius XII el títol de basílica menor. Els anys vuitanta se'n va portar a terme la darrera reforma, que va ser inaugurada el 1990. Els elements que configuren l'església són el resultat de diferents etapes constructives i, per tant, responen a diverses influències estètiques.
[edita] L'edifici
[edita] Cos central
La planta de Santa Maria és d'una sola nau. Té una estructura pròpia del Renaixement català, que es caracteritza per l'austeritat formal. N'és una mostra el tractament estètic de la façana, en què només destaca la rosassa, com també les parets dels costats, on la uniformitat tan sols queda trencada pels finestrals i pels contraforts, que són rematats per mitjà d'unes gàrgoles -de formes animals i humanes- que donen a l'exterior. La coberta de la nau ha estat resolta per mitjà d'una fórmula típica del gòtic: la volta de creueria. Els arcs del sostre formen un esquelet de nervis, que conflueixen en diferents elements esfèrics, les claus, on hi ha esculpides diverses figures de sants. Els arcs de la volta descansen sobre pilastres d'estètica italianitzant, rematades per una galeria d'arcades -anomenada trifori- i una cornisa. Un absis de planta quadrangular tanca l'extrem de la nau. Aquest espai, on hi ha situat l'altar major, és cobert per una volta en forma d'estrella, en què les claus representen la Mare de Déu, al centre, i els evangelistes, als costats
[edita] Capelles laterals
Per ambdós costats, la nau de Santa Maria és flanquejada per dotze capelles. Malgrat l'estètica barroca, la decoració d'algunes d'aquestes capelles és relativament recent, ja que van ser fetes després de la guerra civil per mitjà de les aportacions de gremis locals. En són un exemple els altars de sant Antoni Abat (patró dels traginers), sant Isidre (patró del pagesos), sant Antoni de Pàdua (patró dels blanquers), sant Cristòfol(patró dels automobilistes) i sant Antoni Maria Claret (patró dels teixidors). Sota el campanar, cobert per un arc ogival, hi ha l'altar de la Mare de Déu dels Dolors; és considerada la part més antiga de l'església i correspondria a un eixamplament de l'antiga capella romànica, realitzat al segle XIV.
[edita] Capella del Sant Crist
Un dels elements diferencials de Santa Maria és la capella del Sant Crist. L'edificació, d'estil barroc, data del començament del segle XVIII i ocupa un annex del costat esquerre de la nau, a la vora del campanar. Es tracta d'un edifici de planta de creu llatina. La cúpula semiesfèrica que el cobreix és sostinguda per quatre parells de pilastres. L'interior és decorat per una pintura de Francesc Tremulles que representa la Santíssima Trinitat i Maria. A les petxines que hi ha sota la cúpula, aquesta decoració és completada per les figures dels evangelistes, pintats per Miquel Llacuna. Pel que fa a l'exterior, la cúpula és recoberta amb un cimbori octogonal. A l'absis hi ha el retaule amb la imatge del Sant Crist d'Igualada, que és una reproducció d'una talla gòtica del segle XIV, que va desaparèixer per la guerra civil. Dos murals pintats per Camps Dalmases evoquen el prodigi de la suor de sang del Sant Crist d'Igualada, que segons la tradició es remunta al 1590.
[edita] Retaule de l'altar major
És, juntament amb la capella del Sant Crist, l'element més representatiu de Santan Maria. Tot i que se'n va iniciar la construcció en començar el segle XVIII, l'obra no va quedar enllestida fins al final de la centúria, a causa de la guerra de sucessió. Aquest retard va fer que l'estètica barroca del projecte inicial fos compensada per un cert classicisme en l'execució final. El retaule és obra de Jacint Moretó i Josep Sunyer. Per la guerra civil va ser desmuntat i parcialment destruït. Acabat el conflicte, va ser reconstruït sota la direcció de Cèsar Martinell. L'última restauració de Santa Maria, als anys vuitanta, ha tingut com a resultat una nova intervenció sobre el retaule. Considerat la primera gran obra de l'art català realitzada després de la guerra de successió, el retaule de Santa Maria consta de tres nivells clarament diferenciats. Al centre, és presidit per la figura de la Immaculada Concepció que, portada per uns àngels, és situada dins una fornícula. Pels costats, la marededéu és flanquejada per les figures dels seus pares, sant Joaquim i santa Anna, sota les quals hi ha uns medallons que representen dos passatges de la vida de la Verge: les noces i la presentació. La imatge de la Verge és coronada per un colom que representa l'Esperit Sant, damunt el qual hi ha un medalló amb el Pare Etern. Al segon pis del retaule destaquen les imatges de sant Faust i sant Roc, vinculats al devocionari tradicional d'Igualada. Ambdues figures són flanquejades per quatre àngels músics, propis de la imatgeria barroca. Entre ells, el que toca la guitarra és considerat un exemplar gairebé únic en la iconografia religiosa de l'època. Al pis superior, el retaule és culminat per la figura de sant Bartomeu, patró d'Igualada, el Sol i les portes de Jerusalem. Simbòlicament, tot aquest conjunt és sostingut a la part inferior per quatre atlants de marbre, que representen les diferents estacions de l'any. A les parets laterals hi ha dos plafons escultòrics, coronats per l'escut de la ciutat, que representen l'epifania i l'adoració dels pastors.
[edita] Orgue
És emplaçat al cor de l'església, sota la rosassa de la façana. Va ser construït a mitjan segle XVIII per Antoni Boscà. Per la guerra civil va ser traslladar al convent de les Escolàpies, convertit en sala de concerts. El 1980 va ser restaurat sota la direcció del mestre orguener Gerhaard Grenzing. Se'l considera un dels més notables ce Catalunya, motiu pel qual cada any la basílica de Santa Maria acull un festival internacional d'orgue.
[edita] Campanar
Correspon a l'etapa gòtica de Santa Maria i va ser construït al segle XVI. D'estètica austera, té com a elements decoratius els finestrals del cos superior i unes petites finestres coronelles. És de secció quadrangular i cobert a quatre vessants. Té set campanes, sis de les quals, construïdes a Alemanya, hi han estat instal·lades recentment.
[edita] Altres elements
Entre els atlants que sostenen el retaule de l'altar major hi ha les dues entrades de les sagristies, damunt de cada una de les quals figura l'escut de la ciutat. Entrant a mà dreta, a la primera capella lateral hi ha un quadre al·legòric de Segimon Ribó, que representa la suor de sang del Sant Crist d'Igualada. El baptisteri, d'estètica modernista, és obra d'Ignasi Colomer i es troba a l'esquerra de l'entrada. La cripta, situada sota el presbiteri, va ser construïda després de la guerra civil, a partir d'un projecte de Cèsar Martinell. A la façana de l'església hi ha dues plaques que commemoren la participació del sometent igualadí a la batalla del Bruc. La barreja d'elements que integren Santa Maria és fruit de les diverses etapes constructives que s'hi han succeït i també és conseqüència dels avatars històrics. Per tot plegat, visitar la basílica és com fer un recorregut per la història d'Igualada i per la història de l'art.
