Sant Ambròs
De Viquipèdia
Sant Ambròs (Ambrosius) fou bisbe de Milà.
Va néixer probablement a Trèveris, a la província de Germània de la que el seu pare fou prefecte, vers el 340. Mort el pare va anar amb la mare a Roma i va estudiar lleis. Va exercir com advocat a Milà i va guanyar una bona reputació. El 370 mes o menys, fou fet prefecte de les províncies de Ligúria i Emília, la capital de les quals era Milà.
En aquell moment la lluita entre catòlics i arrians estava al punt culminant. Des la mort de Auxentius, bisbe de Milà, el 374 la qüestió de la seva successió estava a l'ordre del dia i es demorava pel conflicte entre les dos tendències. Durant les negociacions entre els bàndols un nen va cridar "Ambrosius episcopus" i aquesta frase fou rebuda com un oracle i Ambròs fou elegit bisbe per aclamació i pels dos partits.
Ambròs no volia acceptar, però ho va haver de fer per mandat de l'Emperador Valentinià I. Fou consagrat vuit dies després perquè en ser elegit era nomes catecumen i es va haver de batejar. Després de ser elegit va donar totes les propietats de l'Església als pobres i va adoptar una forma de vida ascètica mentre dirigia amb fermesa l'administració pública.
Dos anys després va escriure "De Virginibus" dedicat a la seva germana Marcel·lina. A la controvèrsia amb els arrians es va decantar pels ortodoxes i de fet ja es va fer batejar per un bisbe catòlic ortodox. Va estudiar teologia amb Simplicià, un presbíter romà que després fou el seu successor. Després va escriure els tractats "De Fide" i "De Spiritu Sancto".
El 377 Itàlia fou envaïda pels bàrbars i va haver de fugir a Il·líria i després va anar a Roma. Després va tornar a Milà i va exercir com a polític per la cort. Quant va morir Gracià el 383, Magne Màxim va amenaçar Itàlia i Justina, la mare del jove emperador Valentinià II va enviar a Ambròs com ambaixador i va aconseguir parar-lo. El 387 Ambròs va anar a Trèveris en una missió similar amb Màxim però aquesta vegada el va ofendre i va haver de tornar a Itàlia.
Justina era arriana i es va enfrontar des el 380 amb Ambròs, ja que va nomenar un bisbe arrià per Sirmium. El bisbe milanès va enviar a Sirmium a un bisbe catòlic de nom Anemmius que fou consagrat, i va tornar a Milà on Justina va provar algunes coses contra ell sense èxit. El 382 Pal·ladi i Secundià, dos bisbes arrians, van demanar a Gracià un concili general per decidir, però Ambròs va imposar un sínode d'Itàlia, Il·líria i la Gàl·lia que es va reunir a Aquileia sota la seva presidència, i en el que Paladi i Secundià foren deposats. El 385 i 386 Justina i Ambròs van entrar en enfrontament obert, Justina exigia que al menys una església de Milà fos usada pels arrians i Ambròs va refusar la petició. Justina va intentar ocupar una església (la basílica) per la força, però no va reeixir. El poble es va aixecar. Els soldats imperials van dubtar d'atacar la basílica. La troballa de les relíquies d'uns sants i màrtirs desconeguts, Gervasi i Pròtasi, va aixecar l'esperit del poble mentre era ridiculitzat pels arrians i la cort, però finalment els imperials van desistir. El mateix any un rescripte imperial assegurava la tolerància a totes les sectes cristianes i la violació d'aquesta tolerància era alta traïció, però cap intent contra Ambròs es va fer.
El 387 va morir Justina i Valentinià es va declarar catòlic, i com que al següent any Teodosi I el gran va guanyar a Màxim (388) tot l'imperi va quedar sota domini de sobirans catòlics ortodoxes. Després de la matança de Tessalònica del 390 Ambròs va refusar a Teodosi l'entrada a Milà per 8 mesos i nomes li va aixecar el càstig quant va fer penitencia publica.
Ambròs es va oposar també als Macedonis Apol·linars, als Novacians i als Jovinians. El 384 es va oposar a la petició de Symmacus i altres senadors de Roma per la restauració del altar de la victòria.
Va viure el resta de la seva vida a Milà menys un curt període el 392 durant la usurpació d'Eugeni, i es va dedicar als afers espirituals propis dels bisbes. Va morir el 4 d'abril del 397.
Va deixar molts escrits. A més dels ja esmentats, cartes, sermons, oracions, comentaris, escriptures, tractats (sobre el celibat i el monaquisme), l'Hexameron (sobre la creació), "De Officiis Ministrorum"; "De Mysteriis"; De Sacramentis"; i "De Poenitentia". L'himne "Te Deum laudamus" se li atribueix però no li correspon. Va establir la forma de culte a les esglésies en la forma que va durar fins al segle VIII quant es parlava de "Officium Ambrosianum" i "Missa Ambrosiana".
Al segle XV la República proclamada a Milà (1447-1450) es va dir República Ambrosiana.
Text en cursiva
