Rumba catalana
De Viquipèdia
Taula de continguts |
[edita] El primer caldo
La rumba catalana és un estil musical originari de la comunitat gitana de Barcelona, amb influències de nombrosos estils. Pels anys cinquanta i seixanta del segle XX, en primer lloc a través dels músics llatinoamericans que arriben a Barcelona amb orquestres de ball, i també pels nombrosos viatges de gitanos de Barcelona a Colòmbia i Veneçuela per a vendre roba, unit als discos del nou gènere salsa que s’està desenvolupant a Nova York; quallen poderosament aquests sons llatins entre els calós barcelonins, i molts dels temes passen al seu repertori, ja prou ben familiaritzats amb els ballables d'envelats i sales de festa, molt arrelat a la Ciutat Comtal.
[edita] La Santíssima Trinitat: el "Pescaílla", Peret i el Gato Pérez
El "Pescaílla", això arrenca el bull
És a finals dels cinquanta que es forma el nucli originari que donarà lloc a la Rumba Catalana, a finals dels anys, i com una derivació del tanguillo, pal del flamenc molt apreciat pels gitanos barcelonins. Serà la família González, de Gràcia, amb l’oncle Polla, l’oncle Mero i sobretot, Antonio González El "Pescaílla", qui donarà forma a una manera de fer que utilitza la base rítmica creada pel ventilador (la mà percuteix la caixa de la guitarra alhora que toca les cordes, el seu ritme furor i més distintiu) i el martell (tècnica d’execució amb el bongó). La Rumba Catalana, que s’ha anat forjant en festes gitanes, en rotllanes rítmiques que han anat adoptant patrons de la música caribenya, sense perdre l’harmonia, l’entonació flamenca, adopta amb els germans González la forma de cançó, i com a tal pot ser interpretada per a un públic més ampli que el de les festes particulars i improvisades. Es també molt important el fet que aquests patrons rítmics poden aplicar-se temes d’altres estils, i ésser executats per rumba.
El gran èxit: Peret
Sorgirà poc a poc un planter d’artistes, generalment gitanos, i un públic interessat en aquesta ona musical. Chango, el Linus, el Huesos, la Marelu... Però serà Peret, gitano de Mataró qui conseguirà saltar dels ambients més estrictament rumberos i arribar al gran públic, en una època d’expansió de la indústria discogràfica a l’Estat Espanyol. El triomf comercial de Peret arrossegarà alguns artistes més: Los Amaya, Rumba Tres...
La petjada del poeta argentí. La dignificació del gènere
Però a partir dels anys setanta, l’evolució de la nostra societat va posar la "rumba catalana" en una difícil tessitura: malgrat ésser un producte sorgit i arrelat en barris populars i catalans, com Gràcia, Hostafrancs o el Carrer de la Cera, el règim dictatorial de Franco intenta publicitar la visió -sobretot a Catalunya- de que la popular rumba és un producte-estrella més de la seva mai prou acceptada "Espanya eterna", que per aquells anys cada cop s'omplia més de 600, sueques i protestes de tota mena. S’ha de remarcar el paper a la ciutat de dos músics de talla, en aquells moments difícils: Mario Fernandez “Mayito” i Xavier Patricio Gato Pérez.
Fernandez “Mayito”, cubà, ha estat ja pianista de la banda de Rafael Cortijo i de Tito Rodríguez, destacat intèrpret de salsa. I l'argentí "Gato Pérez" de latin jazz. Va residir i treballar a Nova York abans de venir a viure a Barcelona. Un cop aquí, formarà la banda Salsa Gitana amb gitanos de Gràcia (família Abellán), i amb la presència de Ricard Tarragona i Manel González “Patata”, nebot de “El Pescadilla”. En el treball de “Salsa Gitana” es pot apreciar a la perfecció la presència de patrons musicals caribenys en el piano de “Mayito”, barrejats amb tota naturalitat amb les entonacions calós de Gràcia. Aquesta base rítmica, ja establerta pels germans González, es farà permanent en la Rumba Catalana.
Gato Perez aporta un element inesperat a la Rumba Catalana. Músic amant i coneixedor de diversos estils (folklore argentí, jazz-rock, pop...) serà l’autor d’alguns temes memorables que demostraran sense dubte que els patrons de Rumba poden ser aplicats a la narració d’histories, a les reflexions existencials… En definitiva, dignificarà l’estil i l’hi donarà carta de naturalesa. És precisament aquesta intervenció de músics que no provenen de la tradició gitana (s’hi poden afegir Pedrito Diaz, Josep Cunill, Ricard Miralles, Xavier Batllés…) la que n'evita un cert perill de degeneració entre la marginalitat de baixa estofa i la manipulació més descarada de l'espanyolisme nostàlgic.
[edita] Decadència
Però el "boom" comercial no es repetirà: Peret es tancarà en la prèdica de l'evangelisme, el "Pescaílla" viurà a Madrid, sempre a l’ombra de Lola Flores, i la febre caribenya es degradarà barroerament en "patxanga" de "xiringuito" de la més baixa estofa. S’hi afegirà el tancament de locals tan significatius com el Petxina, el Tabú, etc. El “Gato” Pèrez, que als primers tres discos va obtenir un cert èxit, no aconsegueix mantenir-lo en els següents, marcat vitalment per la seva malaltia cardiovascular. Els músics gitanos tornaran als seus carrers i barriades. Tot i així en aquesta època sorgiran dues bandes molt significatives: Chipen i Les Estrelles de Gràcia.
Un cert renaixement olímpic
Els Jocs Olímpics del 92 seran una oportunitat per a una revifalla de la Barcelona rumbera, ni que sigui temporalment. L’aparició de Los Manolos, que segueixen la vella tradició de fer versions d’altres estils "per rumba", impulsarà una altra vegada la rumba a nivell comercial a casa nostra. Peret deixarà el que qualificà literalment de secta, i la rumba serà la gran protagonista de la cerimònia de cloenda dels Jocs. “Gato” mor l'any anterior, sense poder gaudir el reviscolament del 92.
[edita] I ara què
Quan es desinfla el globus olímpic, resten alguns grups i un cert ambient rumbero, localitzat a l'entorn dels ambients de salsa. Alguns d’aquests grups han enregistrat discos, com Ai, Ai, Ai i Sabor de Gràcia. D’altres, com Son como Son o Sinay, intenten treure cap en el mercat discogràfic. Altres, com Son d’Aquí o La Rumba d’Avui, desapareixen. Els grups de músics de la generació anterior es fragmenten. Mentre alguns músics segueixen al peu del canó, altres abandonen el món de la música. A inicis del segle XXI, el génere es manté sota mínims amb força dificultats a nivell de locals que ofereixin directes i de discogràfiques disposades a editar material. En l'actualitat están tocant sense descans a Catalunya els Que Pum Que Pam[1], integrats dins el so de Peret i los Amaya, intentant redefinir l'estil de rumba catalana desmarcant-se de la salsa i el flamenc. Durant els darrers anys han anat sorgint a a Catalunya diferents grups musicals que recuperen la rumba com a base musical tot fusionat-la amb altres estils moderns. Bandes com Gertrudis, Meztuca, Ojos de Brujo, Rufino i Don Domingo, la irrupció d'en Joan Garriga amb la seva nova banda La Troba Kung-Fú[2] i altres petites formacions tornen a dinamitzar i popularitzar la rumba catalana, sobretot entre els més joves. Cal esmentar l'aparició de DJ's com Txarly Brown o P.D. El Capità[3], especialitzats en aquest estil.
