Robert I d'Escòcia

De Viquipèdia

Robert I d'Escòcia (gaèlic escocès Raibeart Bruis, anglonormand Robert de Brus o Robert de Bruys 11 de juliol de 1274 – 7 de juny de 1329) fou rei d'Escòcia, d'ascèndència normanda (la seva família era originària de Brieux però es barrejaren amb gaèlics), fundador de la Casa de Bruce.

El 1291, en qualitat de lord d’Annandale i fill de la segona filla de David I d'Escòcia i net d'Alexandre III, va presentar la seva candidatura al tro escocès davant Eduard I d'Anglaterra, però aquest va preferir Joan Balliol. Quan el 1296 el rei anglès invadí Escòcia l'obligà a signar, juntament amb altres nobles, a signar un tractat de submissió anomenat la nòmina dels drapaires. El 1297 va donar suport la revolta de William Wallace, però el va abandonar el 1302 quan es va unir al Consell de Regència dirigit per John Comyn “el roig”, senyor de Badenoch i nebot de Joan Balliol, i el 1304 es va sotmetre a Eduard I d'Anglaterra, qui el 1306 el va nomenar confident reial.

Tanmateix, aparofità el càrrec per a organitzar una conjura d’aristòcrates, conxabat amb el bisbe de Saint Andrews, William Lamberton, per tal de proclamar-se rei. Farà assassinar John Comyn a Dunfries, cridà a la revolta i marxa cap a Glasgow, de manera que el 25 de març del 1306 serà coronat rei a Scone. Se li uniran molts nobles, però Eduard I el declarà rebel i traïdor i el papa Climent V el va excomunicar. El juny de 1306 fou vençut a Methuen i haurà de fugir a Irlanda.

Pel maig del 1307 tornà a Escòcia i vencè dos cops als lloctinents anglesos a Loundon Hill (Lanark). El juliol moriria Eduard I a Burgon Sands, i el seu fill Eduard II abandonà la lluita, cosa que li facilitaria el camí cap el tro. El 1310 expulsarà del país als membres de les famílies Balliol i Comyn, i tant els nobles com els clergues reconegueren la seva autoritat. Va fer correries pel nord d’Anglaterra, va desfer una invasió anglesa el 1311 i cap el 1314 recuperà Stirling, Roxburgh i Edimburg. L’èxit fou complet després de la desfeta de l’exèrcit anglès a Bannockburn el 24 de juny del 1314, des d’aleshores diada nacional escocesa. El 1315, per tal de distraure l’atenció dels anglesos, va enviar Edward Bruce a Irlanda, on intentà proclamar-se rei, i James Douglas a la costa anglesa. El 1318 repetiren la victòria a Berwick, cosa que els permeté atacar Preston i Pontefraid, a territori anglès.

El 1320 els barons escocesos enviaren al papa Joan XXII la Declaració d'Arbroath, per la qual proclamavaen el dret a gaudir d’un estat propi, la qual cosa equival a una declaració d’independència. El 1322 derrotaren definitivament les tropes angleses i el 1328 els obligaren a signar el tractat de Northampton, pel qual reconeixien la independència d’Escòcia. No va aconseguir que els anglesos li retornessin la pedra de Scone, tot i que els la reclamà.

Robert I Bruce va regnar fins a la seva mort el 1329. Reorganitzà l’exèrcit, creà un nou sistema administratiu, fundà una nova aristocràcia sobre les noves terres adquirides als enemics, i el 1326 concedí als burgs representació plena al parlament escocès, on la presència de cavallers i propietaris petits era important.

[edita] Referències

Barrow, G.W.S., Robert Bruce & the Community of the Realm of Scotland
Bartlett, Robert, The Making of Europe, Conquest, Colonization and Cultural Change: 950-1350
Bingham, Charlotte. Robert the Bruce (1998)
Brown, Christian, Robert the Bruce. A Life Chronicled
Dunbar, Bt., Sir Archibald H., Scottish Kings 1005-1625, Edinburgh, 1899.
Macnamee, C., "The Wars of the Bruces"
Oxford Dictionary of National Biography
Nicholson, R., Scotland in the Later Middle Ages.