Reforma gregoriana

De Viquipèdia

La Reforma gregoriana és una política portada sota la impulsió del papat a l'Edat Mitjana. Si els historiadors admeten que el papa Lleó IX ha començat el redreçament de l'Església, és tanmateix el papa Gregori VII que ha deixat el seu nom a la reforma. A més, els esforços per treure l'Església catòlica d'una crisi generalitzada des del segle X prossegueixen també després del pontificat de Gregori VII. Així l'expressió "reforma gregoriana" pot semblar impròpia ja que ha concernit en total prop de tres segles.

Implica tres projectes principals :

• Afirmació de la independència del clergat: els laics ja no poden intervenir en els nomenaments. Però hi ha conflictes, sobretot entre el papa i els emperadors germànics que es consideren també els representants de Déu sobre la terra (Renya Investidures).

• Reforma del clergat: perquè el clergat susciti el respecte. El clergat és més ben instruït i l'Església imposa el celibat dels sacerdots així com el matrimoni cristià per als laics.

• Afirmació del paper del papa: a partir del segle XI, el papa estableix una estructura centralitzada al voltant del papat. El 1059, el papa Nicolau II crea el col·legi de cardenals que escull el nou Papa. A més, es desenvolupa la cúria pontifical que controla el que es fa a l'Església. Finalment, el papa multiplica les intervencions pontificals. Una de les més conegudes es materialitza pel Decret de 1059 que reforma l'elecció pontifical i prohibeix el nicolaïsme i la simonia.

[edita] La crisi de l'Església (segles X - XI)

Amb el declivi del poder carolingi i les invasions escandinaves a Occident, l'Església sofreix diversos graus de mal i de desordres:

• La feudalització del clergat: nombrosos bisbes i abats s'han fet senyors ; això implica una inserció dels prelats en el sistema feudo-vasssallístic. Principats eclesiàstics es formen a l'est de la França actual. L'arquebisbe de Reims és molt poderós i posseeix prerrogatives comtals (estatuts propis, poder de colpir moneda, de posar i treue impostos).

Les parròquies rurals cauen en mans dels senyors o de cavallers que nomenen com a titulars gent poc instruïda, a vegades inclús servents.

A l'Oest del regne, els prínceps controlen el seu clergat: per exemple, el duc de Normandia dóna la investidura als bisbes del seu principat. Els bisbes s'han fet doncs vassalls del duc i deuen per tant els mateixos serveis que els vassalls laics: el servei armat. Certs clergues participen doncs en els combats. Es veuen bisbes normands participar en la batalla d'Hastings el 1066 : el bisbe Odon de Bayeux, germanastre del duc de Normandia, i Geoffroy de Montbray, bisbe de Coutances. Els clergues s'allunyen així de les seves funcions pastorals i religioses.

• El nicolaïsme arriba a alguns bisbats: el principi del celibat i de la castedat s'imposa a diversos indrets. A Normandia i Bretanya, l'arquebisbe Robert d'Évreux, de la dinastia ducal, ha tingut un fill, el comte d'Évreux.
• La simonia : amb algunes excepcions (ducat de Normandia per exemple), la simonia castiga arreu. Els sacerdots venen els sagraments, es dediquen al tràfic de les relíquies i en treuen uns ingressos substancials. Un dels més cèlebres és Manassé de Reims.
• Aparició d'heretgies : són limitades i no porten nom precís. El rei de França Robert II el Piadós condemna a la foguera 10 canonges heretges a Orleans.

Per fer front a aquests problemes, certs monestirs intenten posar ordre amb la reforma del Cluny des dels anys 1020. Després, el papat decideix intervenir, a partir de Lleó IX.

[edita] L'acció del papa Nicolau II (990 - 1061)

• El 1059, només els cardenals poden designar el nou papa. Aquest decret d'abril elimina doncs l'emperador en la tria del pontífex. El nou papa és aclamat llavors pel clergat i el poble de Roma. El mateix decret de Nicolau II prohibeix als sacerdots casar-se i ordena als casats repudiar la seva dona (nicolaïsme) i prohibeix de revendre les propietats espirituals (simonia).

L'obra del papa Gregori VII (1073-1085)

• Els decrets de 1074 persegueixen la política amb l'eradicació de la simonia i del nicolaïsme en el clergat occidental. Gregori VII envia legats per controlar la seva aplicació i dipositar els clergues immorals.
• 1075 : El Dictatus papae afirma la superioritat del papa sobre els emperadors, reis i prínceps laics. El papa disposa del poder d'excomunió.
• Però els reis i els prínceps van resistir a aquesta reforma. L'emperador Enric IV va treure a Gregori VII el 1076. La seva resposta va ser l'excomunió. Davant les revoltes, Enric IV va demanar finalment el perdó del papa en el moment de la penitència de Canossa (gener de 1077). Però la lluita no es va parar ja que el papa va renovar les seves excomunions i l'emperador va fer escollir un antipapa, Climent III. Gregori VII morí el 1085, però la baralla de les Investidures va prosseguir.

[edita] Balanç de la reforma gregoriana

• França

El procés de feudalització dels clergues es va parar. Yves de Chartres distingeix la investidura temporal (pel rei per als béns materials) i espiritual o pel bàcul (reconciliat pel poble, el clergat i conferida pel metropolità).

• Anglaterra

El rei exigeix un jurament de fidelitat per part dels clergues.

• A l'Imperi

Després de llargues discussions entre el papa i l'emperador Enric V, el compromís del concordat de Worms va ser finalment acceptat el 1122. És la fi de la baralla de les investidures. Però el 1152 comença la lluita del Sacerdoci i de l'Imperi del qual en surgeix el domini de la cristiandat occidental.