Rafael Solanic i Balius
De Viquipèdia
Rafael Solanic i Balius (Barcelona 1895 - 1990) fou un escultor català. Des del 1910 deixeble i ajudant de taller d'Esteve Monegal i Eusebi Arnau, alhora que estudiava a l'Escola Superior dels Bells Oficis, on cap al 1916 fou professor. Com a membre de l'escola noucentista, com els seus amics Frederic Marès i Enric Monjo i Garriga, practicà l'escultura tant com a aportació a l'arquitectura com a obra lliure, i participà al Saló de Montjuïc de les Exposicions de Primavera de Barcelona del 1933 al 1935.
Treballà el marbre, el bronze, el gres, el ferro, els metalls i la fusta. Va fer obres per a l'esglésies nova de Lleida, Rubí, el monestir de Montserrat, i l'església parroquial de l'Hospitalet de Llobregat, però també per a edificis i instal·lacions públics de Catalunya. Durant la Segona República Espanyola fou professor a la Mútua Escolar Blanquerna i, di de l'Escola Normal de la Generalitat i exposà individualment el 1934 a la galeria Syra de Barcelona i el 1941 a la Sala Badrinas.
Després de la guerra civil va guanyar una tercera medalla a l'Exposición Nacional Nacional de Madrid del 1943, i una d'or a la Nacional de Artes Decorativas del 1949.. Moltes de les seves obres són fetes en col·laboració amb el taller ceràmic dels germans Serra. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi. El 2002 la seva filla va fer donació de bona part de la seva obra al Museu Frederic Marès de Barcelona.
