Primera guerra Judeoromana
De Viquipèdia
La Primera Guerra Judeoromana, també Gran Revolta Jueva (en hebreu המרד הגדול, ha-Mered Ha-Gadol), fou la primera de las tres principals rebel·lions dels jueus de la província de Judea contra el Imperi Romà, i tingué lloc entre els anys 66 i 73 d.C. (la segona fou la Guerra de Kitus (115-117), i la tercera la Rebel·lió de Bar Kojba (132-135). Començà l'any 66, a causa de las tensions religioses entre grecs i jueus[1]. Acabà quan les legions romanes, comandades per Titus, assetjaran i destruïren Jerusalem, saquejaren i incendiaren el Temple de Jerusalem (l'any 70), van destruir les principals fortaleses jueves (especialment Masada, en el any 73), i esclavitzaren o massacraren a gran part de la població jueva.
Taula de continguts |
[edita] Context
En el any 6 d.C., Judea, que fins llavors era un estat client de Roma, amb el seus propis governants, fou incorporada com una província del Imperi Romà. Passà a ser regida per un procurador, responsable del manteniment de la pau i de la recaptació dels impostos. La població jueva, tenia que suportar una doble carga impositiva, pagava a Roma i també era obligatori oferir el tribut al Templa de Jerusalem. Per altre banda, la presencia de la autoritat romana fou també font de tensions religioses: des de el inici de la administració, els romans s'apropiaren del dret a nombrar al Summe Sacerdot. Un altre conflicte de tipus religiós, que va estar a punt de acabar en una revolta, es produir quant el emperador Calígula decidí ubicar una estàtua seva en el interior del Temple. La mort de Calígula, assassinat en el any 41, va impedir que es portés a terme.
Des de la mort del rei Herodes el Gran, havia sorgit entre els jueus un moviment revolucionari de orientació teocràtica, la seva finalitat era la expulsió de la presencia romana a Judea: els zelotes. Generalment es considera com iniciador de aquest moviment a Judes el Galileo. Aquest grup estaria actiu durant sis decennis, i seria un dels principals motors de la revolta en el any 66. El moviment va anar radicalitzant a mesure que els successius incidents anaven accentuant el antagonisme entre jueus i romans.
[edita] Inici
La revolta començà en el any 66 a Cesarea, quant, desprès guanyar una baralla legal front als jueus, els grecs provocaren un pogromo en el barri jueu en el que la guarnició romana no va intervenir. La ira dels jueus augmentar quant es va saber que el procurador Gesi Floro havia robat diners del tresor del Temple. En un acte desafiant, el fill del Summe Sacerdot, Eleazar ben Ananies, cessà les oracions i els sacrificis en el Temple en honor al emperador romà i manà atacar la guarnició romana que estava a Jerusalem. El tetrarca de Galilea i governador de Judea, Herodes Agripa II, i la seva germana Berenice fugiren m'entres Cesti Gali, llegat romà a Síria, reunia una important força en Acre per atacar a Jerusalem i sufocar la rebeŀlió.
[edita] El setge i la caiguda de Jerusalem
Els jueus repeŀliren les forces de Cesti Gali en Bet Horon i l'obligaren retirar-se. Seguidament, el emperador Neró encarregà la campanya al general Vespasià, dels mes experimentats de Roma, que concentrà quatre legions (la V, X, XII y XV, seixanta mil homes, aproximadament[2]) a Judea i en el 68 va esclafar la resistència jueva al nord. El líder zelota del nord, Joan de Giscala, i el sicari Simó ben Giora, pogueren escapar a Jerusalem. En el any 69 Vespasià fou nombrat emperador de Roma, deixant al seu fill Titus, de vint-i-nou anys, al càrrec del setge i pressa de Jerusalem, capital de la província de Judea.
El setge de Jerusalem va ser mes dur del que Titus esperava. Al no poder trencar les defenses de la ciutat, el exèrcit romà es va veure obligat a setiar-la, establint un campament a las afores. La setiada Jerusalem era un infern i la gent moria per milers, de malalties i fam. Peró els revolucionaris jueus no estaven disposats a rendir-se i llançaven per damunt de les muralles a aquells pacifistes que els semblaven sospitosos.[3] Els defensors de la ciutat disposaran de vint-i-cinc mil combatents dividits en zelotes, amb el seu cap Eleazar ben Simón (ocuparan la fortalesa Antonia i el Temple), sicaris, amb el seu cap Simó ben Giora (dominant la ciutat alta), idumeos i altres, a les ordres de Joan de Giscala.[4]
A l'estiu del any 70 els romans, desprès de trencar les muralles de Jerusalem, entraren i saquejaren la ciutat. Atacaren, en primer lloc, la fortalesa Antonia i seguidament ocuparen el Temple, que fou incendiat i destruït el dia 9 del mes jueu de Av del any 70; al mes següent caigué la ciutadella d' Herodes.
[edita] El setge i la caiguda de Masada
Conquerida Jerusalem, en la primavera del any 71 Titus torna a Roma, havent encarregat la feina de culminar les operacions a Judea a la legió X Fretensis sota les ordres del nou governador de Judea, Lucili Basso. Degut a una malaltia, Basso no acaba la missió, i es substituït per Luci Flavi Silva. Així, Silva marxa a la conquesta de la última fortalesa jueva que quedava intacte, Masada, en la tardor del any 72, al front de 10.000 soldats (la X Fretensis, tropes auxiliars i presoners jueus). Segons Flavi Josep, quant els romans finalment conqueriren Masada (any 73) van descobrir que 967 defensors, sota les ordres del líder sicari Eleazar ben Yair, havien preferit suïcidar-se en massa avanç que rendir-se als romans.[5]
[edita] Referències
