[HOME PAGE] [STORES] [CLASSICISTRANIERI.COM] [FOTO] [YOUTUBE CHANNEL]

Pima - Viquipèdia

Pima

De Viquipèdia

Els pima són una tribu ameríndia del grup uto-asteca, que s’anomena a si mateixa o’odham o a’a’tam “el poble del riu”. El mot pima vol dir “no” en la seva llengua, i es deu a una confusió dels primers missioners que els visitaren. Es poden dividir en dos grups:

  • Pima del Nord, que es divideixen en tres grups: pima pròpiament dits, pàpago i sobaipuri. Tots ells viuen a Arizona, EUA.
  • Pima de les Terres Baixes, també anomenats nevome, i tepehua, que viuen a Sonora, Mèxic.

Taula de continguts

[edita] Localització

Viuen a Arizona, als marges dels rius Gila i Salt, que actualment formen les reserves federals de Gila River, en solitari, i Salt River, amb els maricopa, i a Sonora (Mèxic).

[edita] Demografia

Es creu que eren 4.000 el 1687, però baixaren a 2.500 el 1775 pels atacs espanyols. Pel 1910 només en restaven 5.500 individus,però el 1960 augmentaren a 7.600, i el 1970 eren 8.500 indis, el 1980 uns 10.000 i el 1990 uns 12.000. Tanmateix, el 1995 hi havia 10.000 pima a Gila River i uns 5.100 pima-maricopa a Salt River. Pel que fa als pima mexicans, per una banda hi ha un miler de nevome, dels quals uns 800 encara parlen la llengua. Per altra banda, els tepehua, parents dels pima, viuen a Durango i es divideixen en dos grups: els del SE, que eren uns 5.000 el 1980, i els del SO, que eren entre 4 i 6.000 el 1980. Segons dades de la BIA del 1995, a la Reserva Gila River hi havia 11.500 habitants. A la de Salt River hi havia 5.480 juntament amb els maricopa. Segons el cens dels EUA del 2000, hi havia 11.493 pima censats, inclosos 2.886 pima-maricopa.

[edita] Costums

Eren amics dels pàpago i dels cocopa i maricopa, amb qui formaren una Confederació, i enemics dels apatxe i dels yuma. Els homes duien el pèl llarg i es pintaven la cara, i vestien sandàlies de cuir, un escut amb drap d’escorça interior de salze i una manta de cotó, i les dones una faldilla de cuiro fins els genolls. Socialment, es dividien en cinc clans totèmics patriarcals que vivien en harmonia intermatrimonial, i eren bons cistellers i poters. Practicavan una ramaderia intensiva que els permitia el manteniment de grans viles, com als pàpago, amb una organització política complexa. Tenien una forta organització tribal, amb un cap suprem escollit pels caps de els viles, en base a les seves qualitats i no al naixement, que eren responsables de la direcció de projectes d’irrigació comunals i de protegir les viles contra els apatxes. Tant les plantacions com les collites eren tasques cooperatives. Llurs vivendes, anomenades uahki, tenien forma de palangana invertida sense xemeneia, i feia 10 x 25 peus, amb un bastiment central de fusta. Vivien del conreu de l’atzavara, blat de moro, síndria, carabassa, tabac i cotó, i elaboraven teixits, kihau (cistella de càrrega) i licor de sanguaro. Des del 1812 van adoptar la ramaderia vacuna i empraren un calendari fet amb bastons.

Empraven el gos com animal de càrrega, que fou substituït pel cavall en el segle XVII. Les caravasses eren usades com atuells, feien servir bastons per a cavar, i fabricaven aixadells, ganivets, arades, jous, morters, safates, forquilles, cullerots i gàbies. Llurs instruments musicals eren el timbal, el picarol, la flauta i un bastó amb galzes gratat per un altre bastó. Llur dansa ritual consistia en un cercle amb els braços estesos sobre els muscles, peu a terra i doblegant el genoll. En elles bebien el navait (beguda ritual), celebraven orgies sanguinolentes, i en elles les dones escollien el marit. La poligàmia rara vegada passava de les tres mullers, i hom podia divorcia-se’n fàcilment. Mataven els nens deformes, i els nens sans eren purificats amb una cerimònia similar a la del baptisme. Després eren educats en la religió i en la guerra, així com en la moral. Els vells eren abandonats emmig del desert, i com a senyal de dol es tallaven el pèl. Creien que la mort esdevenia per influència màgica, i per això enterraven els difunts amb aigua i menjar. Escollien un cap suprem i un consell. Els esclaus eren apatxe presoners. No permetien la prostitució, ni la mandra, les borratxeres ni les mentides. La seva religió originària creia en un caos primitiu que es concertà formant la massa terrestre, i que el Gran Màgic va crear el món.

[edita] Història

Potser són descencents dels creadors de la Cultura Hohokam “els qui venen de fora”, ja que practiquen el mateix sistema d’irrigació i el mateix tipus de vila; i potser les ruïnes d’adob del pueblo de Casa Grande són seves. Es creu que arribaren a la zona vers el 20.000 aC. Van ser descoberts per Vázquez de Coronado el 1540, quan ocupaven set poblats junt al riu Gila, i evangelitzats pel p. Kino entre el 1687 i el 1712. Cap el 1639 van patir la primera epidèmia de verola, que els reduí, però encara i així, pel 1770 es calcula que eren uns 10.000 individus. Cap el 1810 un grup dels maricopa se’ls uní cercant protecció contra mexicans i apatxe. El 1846 Stephen Kearney contactà amb ells i en general foren pacífics amb els blancs, i quan la febre de l'or de Califòrnia (1849-1850) van proporcionar menjar i escortes als buscadors d’or; també van proporcionar escortes a les campanyes contra els yuma del 1851-1852 i els apatxe del 1861 al 1886, cosa que desintegrà la seva cultura tribal. Alhora, EL 1849 van formar la Confederació Pima-Maricopa, encapçalada pel cap Culo Azul, i que englobava uns 10.000 individus. Després de la guerra amb Mèxic del 1853, el territori conegut com a Pimeria fou repartit entre els EUA i Mèxic.

Mercè el seu ajut als colons, aquests els van vendre armes i així el 1857 venceren als yavapai a Maricopa Wells. El 1859 els concediren una Reserva Pimeria de 64.000 acres. Ja que des del 1863 foren atacats pels confederats, ajudaren a la Unió durant la Guerra de Secessió sota el comandament del xamà Juan Chavarría, capità de la Confederació Pima-Maricopa. Comerciaven amb els blancs i els ajudaren contra els apatxe, per la qual raó el 1866 reberen visites de missioners presbiterians. Però el 1869 una epidèmia de verola devastà els habitants del riu Gila, entre ells els pima, que en foren els grans perjudicats. En morir Culo Azul el 1872, el darrer cap de la Confederació, el seu fill Antonio Azul (1872-1908) va signar acords amb el govern dels EUA el 1871-1872, de manera que entre el 1879 i el 1882 els van concedir una reserva al riu Gila. Però la tribu havia estat força delmada, ja que passà dels 11.000 individus el 1850 a 5.300 el 1890.

El 1897 els EUA obriren una escola a la reserva, cosa que provocà que a la pobresa i dependència econòmica se'ls afegís l'aculturació. Endemés, el 1903 es canalitzà el riu Gila, cosa que provocaria que el cap maricopa Cyrus Sun demanés ajut per a regar les terres. Endemés, el 1911-1913 es va dur a terme en la seva reserva l’allotment que s’havia fet a les altres malgrat les fortes protestes, i per si fos poc els anglos de Florence els deixaren sense aigua pel conreu, i fins el 1924 el Congrés no els va assignar part de l’aigua de l’embassament de Coolidge. Kisto Morago va promoure diversos projectes laborals per als pima. El 1914 el nou cap dels pima, Antoñito Azul, va rebre 27.000 acres més per conrear, Endemés, el pima Matthew Juan fou el primer soldat dels EUA que va morir en el front francès a la Primera Guerra Mundial. El 1933 s’aprovaren nous projectes d’irrigació, i el 1936 es creà la Gila River Indian Community Council. Els primers caps en foren Xavier Cawker (1936-1937), Johnson Mc Afee (des del 1937) i Alfred Jackson (fins el 1943). Anna Moore Shaw va escriure les tradicions de la tribu.

Ira Hayes (mort el 1955), pima de Bapluche (Arizona), fou un dels que alçaren la bandera dels EUA a la presa d’Iwo Jima (1943). D’altres herois pima foren Sam Thomas i J.R. Morago. J.R. Morago, endemés, fou cap del Gila River Indian Community Council del 1954 al 1960, des d’on va lluitar contra la discriminació i per la revisió de la constitució tribal, cosa que aconseguiria poc a poc un dels successors, Alexander Lewis (1971-1983). L’any 1987 hi havia 10.688 indis a la reserva de Gila River, alhora que n’hi havia 10.771 més a la ciutat de Phoenix, on abundaven l’alcohol i les malalties.

[edita] Referències