Parenostre
De Viquipèdia
El Parenostre és probablement la pregària més coneguda del Cristianisme. Segons els evangelis, quan els deixebles de Jesús li van demanar com havien de pregar, ell els va ensenyar aquesta pregària. Es pot trobar a l'Evangeli segons Mateu (6,9-13) i, més breu, a l'Evangeli segons Lluc (11,2-4). Es prega a la missa, ja que és una pregàtia diectament ensenyada per Jesús, a diferència d'altres oracions.
Hi ha diferents traduccions del parenostre, la traducció habitual és:
|
|
[edita] Anàlisi i interpretació de la pregària
La pregària consta d'una invocació i set peticions i sol acompanyar-se d'una glorificació final (no inclosa al text canònic) per tancar circularment el discurs.
La invocació comença aludint al fet que Déu és pare, tant de Jesús (per la doctrina de la Santíssima Trinitat) com, per extensió, de tota la humanitat. S'allunya així del déu jueu, creador i sovint cruel segons els cristians, o de les divinitats indiferents d'altres religions. Està al cel, entès com el Paradís i no el firmament. Allà aniran a parar les ànimes després de la mort si han obrat correctament.
La primera petició és que sigui santificat el nom de Déu, seguint el model del Kaddish jueu, on els noms tenien una importància fonamental (per això no s'esmenta directament el nom, massa sagrat, en línia amb el manament de "no utilitzaràs el nom en va"). Sembla també aludir a la vocació universalista dels catòlics, en el desig que tots els homes es converteixin i santifiquin el nom de Déu.
Després es demana que el regne de Déu estigui a la terra, en el sentit que regni la felicitat eterna també a la vida terrenal (posseir Déu al cel, el seu regne, és la màxima expressió de goig per a un creient). Igualment regnaran a la Terra els valors celestials (aquells que permeten a l'ànima salvar-se), com ara l'amor al proïsme o la pau.
A continuació l'home se sotmet a la voluntat divina, subratllant el seu paper de dependència i obediència. Igual que Jesús va obeir les ordres del seu pare, fins a morir en la creu, igualment el cristià ha d'obeir la doctrina divina en la seva quotidiana, encara que li causi dolor o sigui difícil.
La quarta petició és més material, demana el pa, que simbolitza tot l'aliment i per extensió totes les coses necessàries per viure. El pa també recorda el manà del desert (que Déu donava cada dia als hebreus escapats d'Egipte amb Moisès) i el pa de l'Eucaristia, autèntic pa de vida segons paraules de Jesús (qui va declarar que qui en mengés, mai més no tindria gana).
Seguidament el cristià demana perdó pels pecats o ofenses que hagi pogut cometre. El text original podria traduir-se com a "deutes", fet que ha portat algunes congregacions a condemnar el préstec i l'usura com a pecats inherents (ningú no pot deure a ningú tret d'a Déu, qui dóna la vida, i aquest perdona el deute). El perdó diví va acompanyat d'un perdó universal, recollint la vella màxima cristiana d'estimar els altres i no voler-los cap mal que no es vulgui per a un mateix (a diferència de la Llei de Talió jueva). Fa referència, per tant, al manament nou expressament donat per Jesús al darrer sopar abans de morir.
Lligat amb l'anterior, es demana evitar la temptació. La darrera petició és genèrica, es tracta de conjurar qualsevol mal (a vegades traduït com a Mal, el dimoni). S'observa per tant una gradació en les darreres peticions a la divinitat: que perdoni els possibles pecats comesos, que no permeti cometre'n de nous amb la temptació i que alliberi l'ésser humà de qualsevol mal, sigui pecat o no. Aquesta gradació és un recurs retòric típic dels poemes antics, on s'augmenta la força de la imatge progressiavment.
Alguns cristians prenen l'esquema bàsic per a una altra pregària més personal, l'Àgape, que recull els moments essencials d'aquesta però no es basa en una fórmula fixa sinó en l'expressió lliure del creient.
[edita] Enllaços externs
