Pōmare IV

De Viquipèdia

Pōmare IV al 1870.

Pōmare IV (28 de febrer de 1813 - 17 de setembre de 1877), coneguda com la reina Pōmare o la reina de Tahití, fou una monarca del Regne de Tahití entre 1827 i 1877.

Coneguda amb el nom de ’Aimata Pōmare IV Vahine-o-Punuateraʻitua succeí el seu germà per part de pare, Pōmare III a l'edat de 14 anys, després de la seva mort prematura. Encara que no disposava de la preparació necessària per ocupar el càrrec va regnar durant 50 anys. Era filla de Teriitaria, coneguda com Pōmare Vahine, l'amant de Pōmare II. ’Aimata s'havia casat als 10 anys amb Tapoa, anomenat Pōmare gros-ventre i fill d'un gran cap de Bora Bora.Com que no tenien fills el va repudiar el 1829 i cinc anys més tard es va tornar a casar amb un noi de catorze anys amb qui va tenir diversos fills, entre ells Te-rā-tane, el futur Pōmare V.

Per bé que sota el seu regnat, el Regne de Tahití aconseguí d'incorporar Rā’iatea i Porapora, hagué d'afrontar successives crisis polítiques, religioses i econòmiques en una època marcada per l'alcoholisme, la violència, la pirateria i els aventurers i missioners europeus.

A l'inici del seu regnat va haver de fer front a la crisi del moviment mamaia que va acabar en una guerra civil. Es tractava d'una secta de resistència a la creixent influència dels missioners i promulgava el retorn als costums tradicionals, com el cant i el tatuatge, barrejats amb la poligàmia i l'alcohol. La jove reina es va mostrar dubitativa a condemnar-los fins que va exigir que li rendissin els honors segons els antics rituals i s'hi van negar provocant una guerra. Tati, el cap de l'influent clan dels Teva, li va fer costat i va derrotar els caps mamaia en una batalla al districte de Papara.

La reina va buscar la protecció de George Pritchard, el pastor protestant de Pape’ete. Immediatament va promulgar unes lleis antimamaia on feia obligatòria l'assistència a l'església i a l'escola, i va aconseguir que Londres nomenés a Pritchard cònsol de la Gran Bretanya.

El 1834 van arribar a Tahití els primers missioners catòlics, els jesuïtes belgues Honoré Laval i François Caret. L'anglès Pritchard va aconseguir expulsar els catòlics a pesar de la intervenció del cònsol francès, el també belga Moerenhout. L'anomenat «afer Laval i Caret» va provocar que França enviés un vaixell de guerra per demanar reparacions. Pritchard va ser expulsat, però la reina va demanar el protectorat britànic. El 1843, després d'un fort pols mantingut entre França i el Regne Unit, i la pressió sobre la reina per part dels cabdills tahitians i dels francesos, es va imposar el protectorat francès.

La reina com a mostra de desaprovació es va exiliar a Rā’iatea durant quatre anys. Al seu retorn va ser rebuda amb tots els honors, però el poder real que tenia era molt minvat. Durant trenta anys més va encarnar amb dignitat la decadència del seu poble. Un dels seus amics, Jaume Aragó, amb qui va mantenir llargues converses, defineix la situació a Deux océans: «Pomaré és esclava, però Pomaré regna, no ho dubteu pas. Heu destronat la reina, però no heu destronat la dona.»

A la seva mort fou enterrada al mausoleu reial d'’Arue, concretament al de Papa’oa. El seu successor fou el seu fill, que regnà amb el nom de Pōmare V.