Pòquer
De Viquipèdia
El joc de cartes pòquer (o, en anglès, poker) és el més popular del tipus de jocs anomenats d'envit, on els jugadors amb totes o part de les seves cartes ocultes fan apostes sobre una licitació inicial, després d'això, la suma d'apostes és per al jugador o jugadors que tenen la millor combinació de cartes. Actualment és considerat esport tant com els escacs o les dames xineses.
Per a jugar, s'han d'aprendre, almenys, les regles bàsiques i procediments d'aquest joc (veure jugades del pòquer), els valors de les vàries combinacions de cartes (mans de pòquer), i les regles sobre els límits d'aposta (regles de les apostes de pòquer). També és útil familiaritzar-se amb els objectes que s'utilitzen en el joc.
Hi ha moltes variants de pòquer, entre les quals caben assenyalar el pòquer obert, pòquer tancat, pòquer de cartes compartides, i pòquer assortit.
Els més jugats de les primeres tres categories són cinc tancat, set obert, i el Texas hold 'em, cadascuna d'aquestes variants és un bon punt de partida per a aprendre els jocs d'aquest tipus
[edita] Història
La història del pòquer és un tema a debat. El nom del joc sembla descendir del francès poque, que descendeix al seu torn del alemany pochen (= 'copejar'), però no està clar si els jocs als quals es refereixen aquests noms van ser els veritables orígens del pòquer.
Té una gran similitut amb el joc persa as nas, i pot ser que els mariners perses l'hi ensenyéssin als colons francesos a Nova Orleans.
Es creu que comparteix paternitat amb l'antic joc del renaixement, anomenat primer i el francès "blean". El joc anglès brag (de l'antic bragg), descenia clarament de brelan i va incorporar el bluffing catxa, engany (encara que el concepte ja era conegut en altres jocs d'aquella època).
És bastant plausible que tots aquests jocs antics influïssin en el desenvolupament del pòquer tal com existeix en l'actualitat.
L'actor anglès Joseph Crowell descrivia el joc tal com es jugava a Nova Orleans en 1829: jugat amb una baralla de 20 cartes, quatre jugadors apostaven sobre quina mà de cartes era la de major puntuació.
El llibre de Jonathan H. Green: An Exposure of the Arts and Miseries of Gambling Una exposició de les arts i misèries de les apostes(G. B. Zieber, Philadelphia, 1843), descriu l'expansió d'aquest joc per la resta del país, a través de les barcasses del riu Mississippi, on les apostes eren un entreteniment comú.
Poc després d'aquesta expansió, es va utilitzar la baralla anglesa completa de 52 cartes i es va introduir la jugada "color" (tenir cinc cartes no consecutives del mateix pal, per exemple cinc trèvols). Durant la Guerra Civil Americana, es van afegir moltes coses, inclús el pòquer de descart, pòquer descobert i el pòquer de seqüència. A aquests li van seguir més afegits, de tendències americanes, com wild card (al voltant de 1875), lowball i split-pot poker (al voltant de 1900), i els jocs de pòquer de community card.
L'expansió del joc a altres països, particularment a Àsia, es sol atribuir a l'Exèrcit dels Estats Units. El joc i argot del pòquer han arribat a ser part important de les cultures americana i anglesa.
Frases com ace in the hole = un as en la màniga, beats em = ni idea, blue chip = de primera, call the bluff = veure una catxa (adonar-se que algú fatxendeja), cash in = treure partit, poker o poker face = posar cara de pòquer (referint-se a no mostrar expressió alguna en el rostre), stack up = avançar-se, wild card = carta comodí i altres, són usades en converses quotidianes, fins i tot fora del seu context de la taula de pòquer.
El torneig modern es va fer popular en els casinos americans després del començament de les Sèries Mundials de Pòquer el 1970. Va ser també durant aquesta dècada quan van aparèixer els primers llibres seriosos sobre estratègia; en particular Theory of Poker" David Sklansky, o Super system" per Doyle Brunson. Les retransmissions via satèl·lit i cable dels tornejos han afegit popularitat al joc.