Miquel Àngel, arquitecte.
De Viquipèdia
Efectivament, Miquel Àngel hagué d'esperar la desaparició de Bramante, mort al 1514 i de Rafael, al 1520, per aconseguir la confiança del Papat. El gran retard amb que Miquel Àngel obté a Roma un reconeixement oficial ha de ser atribuït a l'heterodòxia del seu estil. Li mancava allò que Vitrubi anomenava decorum, val a dir el respecte per la tradició. (Ackerman, 1968, p. 7).
Per altra part "no per modèstia, virtut que en veritat no l'ornava, deia i repetia que no era de professió arquitecte, sinó que el seu art era l'escultura i la pintura (...)" (Argan, 2000, p. 7).
1.- El problema de les noves estètiques i els grans personatges de l'història de l'art.
El problema dels grans mestres de l'art universal ès que anticipen tot el que vindrà desprès. Però, no per intuicio, o com vanguardistes de nous horitzonts que anticipen: no son profetes. No anticipen res. Son transformadors de la realitat. Desprès d'ells tot ès diferent. I la tota la resta de l'art segueix els camins que han obert. Això succeeix amb Miquel Àngel. No es pot estudiar l'obra de Miquel Àngel a posteriori. Val a dir, en funcio del que passa desprès. Com afirma Amadeu Serra (UV-EG, Espanya), i Ackerman(1968), p.XXIV, el que importa és l'anàlisi interna de l'obra d'art.
2.- Miquel Àngel i el contexte del Renaixement.
2.1 Roma com a centre artistic en sustitucio de Florencia, Mila i Urbino arran del papa Guilio II della Rovere.
2.2 Julio II i Bramante, tot i que maestro ruinante malnom a causa de les seues mancances tècniques (Ackerman, 1968, p. 9) , - s. Pietro in Montorio -, dos personatges clau per a una mateixa causa : la recuperacio de l'esplendor de Roma.(Ackerman, 1968, p. 4).
2.2.1 Julio II :
2.2.2 Bramante :
L'inventor d'un nou panteo: s. Pietro in Montorio, no fou producte de la fantasia com afirma Ackerman. (Ackerman, 1968, p. 5). El que si és cert ès que Bramante inaugura, - amb Miquel Angel -, una nova concepcio de l'espai arquitectònic: l'arquitectura racional del Quattrocento ès substiuida per un impuls sensual" (Ackerman, 1968, p. 6). La contribucio de Miquel Angel s'hi concreta més als aspectes de pathos i emocionals (Ackerman, 1968, p. 13).
2.3 Bramante, Miquel Angel, Rafael i Peruzzi contra l'estètica lineal i cientifica del primer Renaixement (quattrocento) d'Alberti i Brunelleschi:
"Allò que ès tipic a Michel Angel, hi és la concepcio d'aquesta afinitat, - s'hi refereix a la relacio entre arquitectura i cos humà, (N. del T.) -, com una relacio que podriem definir com a orgànica, per tal de distinguir-la d'allò que ha estat propossat per d'altres arquitectes i assagistes renaixentistes. L'anatomia i no l'aritmètica o la geometria esdevè la disciplina fondamental de l'arquitecte : les parts de l'edifici no vindran mès mesurades en funcio de les proporciones ideals del cos humà, sinò de la seua funcionalitat. (...) la edificacio és un organisme que viu i respira" (Ackerman, 1968, p. 11 i 12): "E però è cosa certa, che le membra dell'architettura dipendono dalle membra dell'uomo." Lettere, p. 431; J. Wilde, Italian Drawings in the British Museum..., London 1953, pp. 109 i ss; Condivi, cap. LIII.
"L'arquitectura racional del Quattrocento ès substiuida per un impuls sensual" (Ackerman, 1968, p. 6). Per aquesta segona etapa del Renaixement arquitectònic problemes com ara la proporcio, la prospectiva, ( val a dir, el esquema espacial), de la composicio, de la llum, que trobem a les arts figuratives n'eren més importants que les questions estructurals.(Ackerman, 1968, p. 9).
4.- L'arquitectura de Miquel Àngel, caracters fonamentals :
L'evolucio de Miguel Angel com arquitecte és rapida. El primer encàrreg és la façana de s. Llorenç a Florència. Alli es troba amb totes les dificultats pròpies d'una forma nova de treball i alhora amb els reptes del seu diseny radicalment funcional-organicista. Experimenta igualment les dificultats, - més exactament la imposibilitat -, de treballar en equip. Michelangelo és evidentment un geni reconegut, de caracter però més que insoportable, segons els seus coetanis.
A s. Llorenç assatja una realitzacio arquitectònica que és més aviat un marc arquitectònic per a la seua obra escultòrica . Es pot dir que és un primer pas, timid i molt conflictiu, - plé de contradiccions -, cap a la orientacio posterior de la seua arquitectura com a projeccio de la funcionalitat de la naturalesa humana sobre exteriors i interiors sota la llum del sol mediterrani. Obviament el diseny d'una façana presenta totes les dificultats, - liniealitat i bidimensionalitats radicals : "Aquest esperit cinètic, mortificat fins el limit als seus primers encàrrecs (...)" (Ackerman, 1968, p. 114) -, per a la pràctica de l'arquitectura funcional-organicista de Miquel Angel. Potser per aquesta rao s'hi veu obligat a l'assaig del marc arquitectònic-escultòric com a solucio. Solucio que posiblement resultarà insatisfactoria, - i al primer de tots al propi Miquel Angel -, i que podria estar a la base del fracàs del projecte.
4.1 Els materials : la pedra.
Desprès del projecte frustrat de la façana de s.Llorenç, no torna a pensar al marbre. Prefereix " (...) la duresa i la compacticitat de la grisenca pedra serena i la blancura de l'intonaco estucat." (Ackerman, 1968, p. 111), materials, per altra banda, tradicionalment toscans.
4.2 La fàbrica : unions sense distincio dels elements unitaris a la cerca de la homogeneitat vs la tensio, - sense fisures -, del conjunt dels murs.
4.3 La llum : llums i ombres a la micènica.
4.5 La forma :
4.5.1 El diseny de la obliqüitat.
Es pot parlar d'una fugida de l'ortogonalitat a la planta, -" En resum, la composicio per diagonals és esencial a la planta de s.Joan i de la capella Sforza." (Ackerman, 1968, p. 116) - ? S'hi parla de s.Joan dels Florentins i de la capella Sforza a la basilica de sta. Maria Major ambdues a Roma.
4.5.2 L'eix generatriu.
"Per tal de comprendre els assatjos de Miquel Angel, és esencial comprendre la diferencia entre una planta generada a partir de directrius axials i una conformada en funcio d'una geometria regular. Mentre que el primer implica un moviment preorganitzat, l'altre implica estaticitat." (Ackerman, 1968, p. 90).
4.5.3 La superposicio de sistemes axials.
Com a complement del punt anterior s'ha d'assenyalar la importancia de la superposicio dels disenys generats a partir de directrius axials que està a l'origen de "tensions dinàmiques que evidencian els contrastos entre ells i els moviments sugerits" (Ackerman, 1968, p. 90)
4.5.4 La renuncia a un punt de fuga unic.
"Miquel Angel cercà constantement d'evitar qualsevol concentracio a un punt focal" (Ackerman, 1968, p. 90).
4.5.5. "El fer arquitectura no hi era representacio sino accio" Argan (2000,145).
En referència a les construccions fortificades per a la Florència republicana, questa afirmacio d'Argan és perfectament aplicable a tota l'aquitectura michelangelesca. Miquel Angel treballava arquitectònicament amb representacions mentals d'espais virtuals recorreguts pels ususaris de les estàncies. Els moviments i el recorregut era la seua preocupacio fonamental. Algo aixi, com allò impensable a hores d'ara a la visita d'una ciutat o d'un monument : estudiar el recorregut en funcio d'allò que trobaran els ulls del visitant o turista al girar cada racò de la ciutat o del monument i igualment en funcio de com el sol incideix a cada lloc a los diferents hores del dia. Aquest recorregut optimitzat hi era la seua preocupacio fonamental. Aixi com el disfrut de l'estància.
En resum, al diseny de Mique Angel es pot parlar d'una tendència a la perversio de la forma geomètrica pura. I a més a més, inclus, d'una perversio afegida degut a la superposicio de les generatrius axials, ja que a una forma generada a partir d'eixos ortogonals superposava una altra generada a partir d'eixos en creu de st.Andrés (Ackerman, 1968, p. 89) . Posiblement, aquesta ultima forma radicalment obliqua i violenta impressionà de ben petit els ulls d'un dels nostres més grans arquitectes, de qui tractarem desprès, - en un intent de tendir un pont entre tradicio i contemporaneitat -, com ho és Santiago Calatrava. Naixcut a Benimàmet observarà detenidament una forma esencial igualment per al nostre petit i entranyable poble i que forma part important del seu escut: la Creu de st. Andrès.
He d'afegir una observacio personal al dens i important estudi d'Ackerman sobre el nostre geni. I que, sense falses modèsties he de qualificar d'important. Ackerman no percebeix l'excentricitat al diseny de Miquel Angel com una tensio cinètica entre centres que està a l'origen del moviment de rotacio provocat per un parell de forces. Val a dir, allò que en dinàmica fisica anomenem tot simplement moment de forces. Moviment que està a l'origen de l'existència atòmica de la matèria.
Ackerman parla de "(...) traçat curvilini centripet o centrifug: (...)"(Ackerman, 1968, p. 56). Fa referència a l'òmphalos i al mite de Piton com a centre del mon - i de la plaça del Campidoglio - . Tanmateix prescindeix d'anar més enllà cap al sentit de moviment rotatori d'aquest centre.
Aquesta hipòtesi em permetrà contradir la conclusio que proposa Ackerman per a la resolucio arquitectònica del conjunt. No es podrà parlar ja d'una "tensio que es va reduint gradualment, permetent l'emergència d'una solucio més continguda i immaterial, - val a dir platònica, N. del T. -, a la que s'hi reflecteix l'intensa religiositat dels ultims anys de l'artista." (Ackerman, 1968, p. 90). Sinò, més aviat, pel contrari, de l'acceleracio de la tensio cinètica proporcionalment al nivell de l'altura de la construccio, - com a paradigma del seu procès de maduresa creativa. I per suposat, deixant a fòra qualsevol questio filosofica o religiosa.
A Miquel Angel tenim doncs, que situar-lo tot just al centre del primer Renaixement, materialistic, positivista i cientific. Tot just el contrari d'allò que pretén Ackerman i altres autors. El pathos miquelangelesc no l'obliga a renunciar al positivisme materialista i cientific de Leonardo, Brunelleschi i Alberti. Tot just pel contrari, el situa al centre mateix de la revolucio renaixentista. Tot transformant aquest centre cientific i geomètric en un centre esencialment humà. Un centre que molt bé podem anomenar el cor que li faltava a la revolucio cientifica i estètica.
5.- Miquel Àngel arquitecte a Florencia :
5.1 s. Llorenç.
Per Miquel Angel és l'encàrreg de Lleo X, que l'allunya de Roma, - i de la tomba de Julio II -.
Sagan també reflexiona al voltant de l'aparentment absurda decisio de Lleo X d'allunyar Miquel Angel de Roma, - (Argan, 2000, p. 81) -. No dona però una resposta concreta. Deixa oberta la questio tot apuntat la necessitat de reconstruccio del poder papal desprès del cisma i afegint alguns comentaris sobre el neoplatonisme i la rivalitat cultural entre Roma i Florència. Personalment crec que Rafael va resultar als ulls de Lleo X més dogmàtic i disciplinat a més de neoplatònic. S'ha de considerar també que Rafael va ser el primer candidat per enllestir la façana a s. Llorenç. Condivi comenta que Miquel Angel va deixar Roma lamentant-se de la seua sort.
"(...) història d'encàrregs oficials iniciats i interromputs, d'amistats traides, de llargues estades a Pietrasanta i Seravezza excavant el marbre. Però sobretot és la història d'una tensio estètica destinada ja a desaparèixer a projectes mai enllestits o a florir en obres d'art de suprema categoria." Full de presentacio de la mostra "Michelangelo architetto a San Lorenzo: quatro problemi aperti." a la Casa Buonarroti de Florència.
5.1.1 La façana de s.Llorenç.
El treball de Michelangelo a la façana de s.Llorenç va ser important per a la seua evolucio cap l'arquitectura, tot i que mai es va concretar en una realitzacio pràctica. Va ser el primer projecte que va rebre com a arquitecte. Millon (1988,14) fa esment de la influència del projecte de Sangallo sobre Michelangelo citant a Tolnay (1934, 35-38). No hi és necessari el recurs a Tolnay : la comparacio visual d'ambos projectes és més que aclaridora.
Tot i que suprimint sumtuositat a l'arquitrabat i frisos, sembla enllestit més en la linia austera,elegant, civil i clàssica de Brunelleschi.
Molt interessant també, des del punt de vista del mètode de treball de Michelangelo, gràcies a l'abundància de còpies dels projects d'ambos arquitectes. En un primer moment s'apropia un disseny dificilment superable en funcio dels criteris de l'època, - el disseny de Sangallo -. Desprès el buida de continguts, tot mantenint l'estrucura global. Que finalment resulta també transformada : el projecte final de Michelangelo ja no te res a veure amb Sangallo : "El projecte de la façana de Michelangel modificà els conceptes arquitectònic del seu temps, tot i que mai va ser realitzat en la pràctica" Millon (1988,15).
Un projecte de Lleo X, ple d'ambiguitats. Iniciat per Rafael al 1515 s'abandona al 1520 sense motius determinants: " No està clar el motiu pel que el papa renuncià al març de 1520 al projecte de la façana (...)" (Argan, 2000, p. 81). L'autor apunta la situacio del papat desprès del cisma, l'enfrontament cultural entre Florència i Roma, i el neoplatonisme. Personalment crec que es tracta d'una decisio personal de Lleo X que considera Rafael més dogmàtic i neoplatonista que Miquel Angel i més adient per a refer la iconografia eclesial romana. De fet va ser Rafael el primer candidat a enllestir la façana de s. Llorenç.
5.1.2 La Capella Medicea.
Tradicionalment anomenada Sagrestia Nova per oposicio a la Sagrestia Vella que va realitzar Brunelleschi al 1421-1429 tot just a l'extrem oposat del transepte de s.Llorenç.
La Sacrestia Vecchia, fou realment una versio previa de l'obra de Miquel Angel."(...) la capella havia de ser similar si no idèntica, a la de Brunelleschi (...)" (Ackerman, 1968, p. 25).
5.1.3 La Biblioteca Laurenciana.
Realitzada per encàrreg del papa Climent VII, papa Medici, al 1525, constitueix un nou repte d'adaptacio d'una construccio nova a edificacions preexistents. Constitueix un primer esforç al mon occidental de transformacio dels recursos culturals privats en publics. Val a dir, la Biblioteca dels Mèdicis torna de Roma com a biblioteca publica dels florentins, tot i que roman un petit espai per a l Libreria segreta, - curiosament aquest espai fortificat te alguna cosa a veure amb el disseny de les seues fortificacions florentines. "(...) un triàngle massis i construit com un bastio", Argan (2000,119).
Recenment publicitat com a imatge-logo de la mostra "Michelangelo architetto a San Lorenzo: quatro problemi aperti." que organitza la Casa Buonarroti de Florència.
Més que interessant resulta l'anàlisi d'Argan sobre el non-finito ideològic miquelangelesc en el sentit d'exaltacio del procès creatiu per contraposicio al resultat, (Argan, 2000, p. 121).
5.2 Les fortificacions republicanes.
Les fortificacions republicanes fetes per Michelangelo son estructures d'una envergadura i disseny de tot punt a fora d'allò que es considerava necessari a l'època. Semblen més ofensives que defensives. I si hagueren portat rodes hagueren estat els primer elements d'infanteria motoritzada del mon.
Michelangelo sembla tenir una actitut força ambigua a la Florència republicana. Tanmateix en el fons no hi és més que el reflexe de l'actitut de molts dels florentins de l'època. La seua actitut politica va quedar molt clara a la primera republica florentina i en la seua relacio amb Savaranola.
Nomenat al 1529 governador general de les defenses, als pocs mesos va fugir a Venecia per por a un complot contra la seua vida. La situacio a l'interior de la ciutat era igualment força ambigua. De fet la caiguda de la ciutat va ser promoguda pel comandant Malatesta Baglioni, un quint columnista en el més pur sentit de la paraula.
5.3 El pont de sta.Trinitat.
Un disseny de Mique Angel realitzat per Bartolomeo Ammannati.
6.- Miquel Àngel a la fi, a Roma:
6.1 El Campidoglio
6.2 El Palau Farnessi.
6.3 S. Pere.
6.5 La capella Sforza a sta.Maria Major.
6.6 La Porta Pia.
6.7 Sta.Maria del Angels.
7.- L'arquitectura de Santiago Calatrava i Miquel Àngel :
Bibliografia:
1. Ackerman, James S., 1968 : L'architettura di Michelangelo, Giulio Enaudi editore s.p.a., Tori.
2. Franco Barbieri e Lionello Puppi, 1964:Tutta l'architettura di Michelangelo ,Rizzoli, 1964. Milano.
3. Giulio Carlo Argan i Bruno Contardi, 2000: Michelangelo architetto, Ed. Electa, Milà.
4. Henry A. Millon i Craig Hugh Smyth,1988: Michelangelo architetto, Ed. Olivetti, Milà.
5. Portoghesi, P. i Zevi, B, 1964 : Michelangelo architetto, Tori.
Links externs:[http://opac.bncf.firenze.sbn.it De_Vecchi, Pierluigi, Michelangelo pittore, Pier Luigi De Vecchi Milano, Jaca book, 1984.]
