Magnetar

De Viquip??dia

Concepci?? art??stica d'un magnetar

Un magnetar o magnetoestrella ??s una estrella de neutrons alimentada amb un camp magn??tic extremadament fort. Es tracta d'una varietat de p??lsar la caracter??stica principal de la qual ??s l'expulsi??, en un breu per??ode de temps (equivalent a la durada d'un llampec), d'enormes quantitats d'alta energia en forma de raigs X i raigs gamma.

Els raigs Gamma estan formats per fotons pertanyents a l'extrem m??s energ??tic de l' espectre electromagn??tic, seguits dels raigs X i, a continuaci??, dels raigs ultraviolats. Si els raigs X expulsats pel magnetar s??n d'alta intensitat rep llavors el nom de ???p??lsar an??mal de raigs X???, (en angl??s "anomalous X-ray/ pulsars", o el seu acr??nim AXPs). Si els raigs expulsats pertanyen a l'espectre Gamma de m??s alta intensitat, reben el nom de "repetidors de gamma suau", SGRs de l'angl??s "soft gamma repeater".

Els raigs Gamma ordinaris coneguts com GRBs "esclats de raigs gamma", de l'angl??s "gamma-ray bursts", ja eren coneguts en les acaballes dels anys 1960. El descobriment d'aquests raigs tremendament energ??tics provinents de l'espai, es va efectuar en plena guerra freda, quan les dues superpot??ncies, EEUU i la URSS, s'espiaven m??tuament tractant de controlar el seu arsenal nuclear. Amb la finalitat de verificar el tractat de no proliferaci?? d'armes nuclears, EEUU va llan??ar una flota de sat??l??lits coneguts com Projecte Vela. Amb aquests sat??l??lits, dotats especialment per a la captaci?? de raigs X i raigs gamma, es van descobrir en 1967 aleat??ries explosions d'aquests ??ltims que, a manera de flaixos, semblaven venir des de diferents direccions de l'Univers. La troballa es va mantenir en secret fins que, en 1973, es va donar a con??ixer a l'opini?? p??blica per Ray Klebesabel i el seu equip de Los Alamos National Laboratory.

La teoria sobre aquests objectes va ser formulada en 1992 per Robert C. Duncan de la Universitat de Texas en Austin i Christopher Thompson de l' Institut Canadenc de F??sica Te??rica. Posteriorment, aquesta teoria ha estat ??mpliament acceptada per la resta de la comunitat cient??fica com una explicaci?? f??sica que satisf?? fins al moment les observacions realitzades sobre aquests estranys i misteriosos objectes.

Actualment, es considera que de cada deu explosions de supernoves, solament una d??na origen al naixement d'un magnetar. Si la supernova posseeix entre 6 i 12 masses solars, es converteix en una estrella de neutrons de no m??s de 10 a 20 km de di??metre. Segons la hip??tesi dels cient??fics esmentats anteriorment, els requisits previs per a convertir-se en magnetar s??n una rotaci?? r??pida i un camp magn??tic intens abans de l'explosi??. Aquest camp magn??tic seria creat per un generador el??ctric (efecte dinamo) que utilitza la convecci?? de mat??ria nuclear que dura els deu primers segons al voltant de la vida d'una estrella de neutrons. Si aquesta ??ltima gira prou r??pid, els corrents de convecci?? es tornen globals i transfereixen la seva energia al camp magn??tic. Quan la rotaci?? ??s massa lenta, els corrents de convecci?? nom??s es formen en regions locals. Un p??lsar seria, doncs, una estrella de neutrons que, en el seu naixement, no hauria girat prou r??pid durant un curt lapse de temps per a generar aquest efecte dinamo. El magnetar posseeix un camp prou poder??s com per a aspirar la mat??ria dels voltants de l'estrella cap al seu interior i comprimir-la; aix?? comporta que es dissipi una quantitat significativa d'energia magn??tica durant un per??ode aproximat d'uns 10.000 anys.

Amb el temps, el poder magn??tic decau despr??s d'expulsar ingents quantitats d'energia en forma de raigs X i gamma. Les tensions que causen el col??lapse es produ??xen de vegades en les capes externes dels magnetars, constitu??ts per plasma d'elements pesats (principalment de ferro). Aquestes vibracions intermitents molt energ??tiques produeixen vents de raigs X i gamma d'aqu?? el nom de "repetidores de raigs gamma suaus".

El 27 de desembre de 2005 , es va registrar un esclat de raigs gamma provinent del magnetar denominat SGR 1820-20 situat en la Via L??ctia. L'origen estava situat a uns 50.000 anys llum. En l'opini?? d'eminents astr??noms, si s'hagu??s produ??t a tan sol 10 anys llum de la Terra, ???dist??ncia que ens separa d'alguna de les estrelles m??s properes???, hagu??s perillat seriosament la vida en el nostre planeta al destruir la capa d'oz??, alterant el clima global i destruint l'atmosfera. Aquesta explosi?? va resultar ser unes 100 vegades m??s potent que qualsevol altre esclat registrat fins a ara. L'energia produ??da en 2 cent??simes de segon va ser superior a la produ??da pel sol en 250.000 anys.

A continuaci?? es pot veure una petita comparan??a entre diferents intensitats de camps magn??tics:

Br??ixola moguda pel camp magn??tic de la Terra: 0,6 Gauss

Petit imant, com els dels frigor??fics: 100 Gauss

Camp generat a la Terra pels electroimants m??s potents: 4,5 . 10^5 Gauss

Camp m??xim atribu??t a una de les denominades estrelles blanques: 10 . 10^8 Gauss

Magnetars (SGRs i AXPs): 10^14 10^15 Gauss

[edita] Magnetars coneguts

El magnetar SGR 1806-20 va produir el 27 de desembre de 2004 un esclat de raigs gamma tan intens que va tenir efectes sobre l'atmosfera terrestre, a una dist??ncia de 50.000 anys llum (representaci?? art??stica)

SGR 1806-20, situat a 50,000 anys llum de la terra en l'extrem m??s lluny?? de la Via L??ctia a la constel??laci?? de Sagitari.
SGR 1900+14, situat a 20,000 anys llum a la constel??laci?? de l' Aguila.
1E 1048.1-5937, situat a 9,000 anys llum a la constel??laci?? de Quilla. L'estrella original de la qual es va formar el magnetar tenia una massa de 30 a 40 vegades la del Sol

Un complet llistat es pot trobar en el cat??leg de magnetars..^[1]

Al maig de 2007 es coneixien 12 magnetar i havia tres candidats en espera de confirmaci??.