M??tode comparatiu

De Viquip??dia

El m??tode comparatiu (de la ling????stica comparativa) ??s una t??cnica emprada per ling??istes per demostrar les relacions gen??tiques entre lleng??es). La seva intenci?? ??s provar que dues o m??s lleng??es documentades s??n descendents d???una sola protollengua mitjan??ant la comparaci?? de llistes de termes cognats. A partir d???aquestes llistes de cognats, s???estableixen les correspond??ncies fon??tiques regulars entre les lleng??es, i aleshores es pot postular una seq????ncia de canvis fon??tics regulars que permet reconstruir la protollengua partint de les lleng??es filles. La relaci?? nom??s es considera segura si factible una reconstrucci?? de l???antecessor com?? (o si mes no una reconstrucci?? parcial), i si es poden establir les correspond??ncies fon??tiques regulars, excloses semblances casuals.

Desenvolupat en el segle XIX a trav??s de l???estudi de les lleng??es indoeuropees, el m??tode comparatiu ha esdevingut l???est??ndard mitjan??ant el qual els ling??istes dels corrents principals decideixen si dues lleng??es tenen relaci??, amb m??todes [lexicoestad??stic|lexicoestad??stics]] alternatius que majorit??riament es consideren de menys confian??a.

Tamb?? han aparegut cr??tiques contra el m??tode comparatiu com a conseq????ncia de la gran quantitat d'avan??os en el pensament ling????stic -incloses algunes alternatives que s'han proposat al model lineal tradicional de descend??ncia ling????stica- amb el resultat que les reconstruccions obtingudes pel m??tode comparatiu ara es miren amb un cert escepticisme.

[edita] Terminologia

En aquest context, relacionat t?? un significat espec??fic: dues lleng??es estan relacionades gen??ticament si descendeixen de la mateixa protollengua. Aix??, doncs, per exemple, el catal?? i el franc??s provenen tots dos del llat??. Per tant, el franc??s i el catal?? es considera que pertanyen a la mateixa fam??lia de lleng??es, les lleng??es rom??niques.

Descend??ncia, al seu torn, es defineix en termes de transmissi?? a trav??s de les generacions: els infants aprenen una llengua de la generaci?? dels pares i aleshores reben la influ??ncia dels de la seva mateixa generaci??, i aix?? cont??nuament (quan i per qu?? es produeixen els canvis ??s una q??esti?? dif??cil, no resolta). Una cadena cont??nua de parlants a trav??s dels segles uneix el llat?? vulgar amb tots els seus descendents moderns.

Per??, les lleng??es poden tenir diferents graus de relaci??. L'angl??s, per exemple, est?? relacionat tant amb l'alemany com amb el rus, per?? t?? una relaci?? m??s estreta amb el primer que no amb el segon. La causa d'aix?? ??s que encara que aquestes tres lleng??es tenen un avantpassat com??, el protoindoeuropeu, l'angl??s i l'alemany tamb?? comparteixen com a antecessor com?? m??s recent una de les lleng??es filles del protoindoeuropeu, el protogerm??nic, mentre que el rus no. Aleshores, l'angl??s i l'alemany es considera que pertanyen a un subgrup diferent de la fam??lia de lleng??es indoeuropees, les lleng??es germ??niques, que el rus (que pertany al subgrup eslau). La divisi?? de les lleng??es relacionades en subgrups pel m??tode comparatiu s'aconsegueix trobant lleng??es amb un gran nombre d' innovacions ling????stiques en com?? envers la llengua mare; que dues lleng??es comparteixin molts elements conservats de la llengua mare no ??s una prova suficient perqu?? formin un subgrup.

Aquesta definici?? de relaci?? implica que ??dhuc si dues lleng??es s??n prou semblants en el vocabulari, aix?? no vol dir que estiguin molt relacionades. Com a conseq????ncia d'un intens pr??stec durant anys de l'??rab al persa, el persa modern ha rebut una part m??s important del seu l??xic de l'??rab que no del seu antecessor directe, el protoindoirani??. Per?? d'acord amb la definici?? acabada de donar, el persa es considera que descendeix del protoindoirani??, i no de l'??rab.

El m??tode comparatiu ??s un m??tode per a demostrar la relaci?? en el sentit que acabam de donar-li, i tamb?? un m??tode per a reconstruir els protofonemes d'unes lleng??es d'una fam??lia i de descobrir els canvis fonol??gics que s'han produ??t en les lleng??es d'una fam??lia

[edita] Origen i desenvolupament

El primer intent sistem??tic de demostrar la relaci?? entre dues lleng??es sobre les bases de la semblan??a de la gram??tica i el l??xic ??s la que f??u l'hongar??s J??nos Sajnovics el 1770, quan prov?? de demostrar la relaci?? entre el sami i l'hongar??s (estudi que despr??s ampli?? a tota la fam??lia ling????stica fon??grica el 1799 el seu compatriota Samuel Gyarmathi), per?? l'origen de la ling????stica hist??rica moderna en conjunt sovint es fa recular fins a sir William Jones, un fil??leg angl??s que va viure a l'??ndia, que el 1782 f??u la seva famosa observaci??:

"La llengua s??nscrita, sigui quina sigui la seva antiguitat, t?? una estructura admirable; m??s perfecta que la del grec, m??s completa que la del llat??, i m??s exquisidament refinada que cap altra, tot i que t?? una gran afinitat amb totes dues, tant en les arrels dels verbs com en les formes de la gram??tica, que possiblement s'hauria pogut produir per accident; ??s tan forta realment, que cap fil??leg no les podria examinar a totes tres sense creure que sorgiren d'una ??nica font comuna que tal volta ja no existeix. Hi ha una ra?? semblant, per?? no tan forta, per suposar que tant el g??tic com el c??ltic, per b?? que barrejats amb un idioma molt diferent, tingueren el mateix origen que el s??nscrit; i el persa antic es podria afegir a la mateixa fam??lia." (Jones 1786).

La intu??ci?? de Jones consist?? en la concepci?? de la idea d'una protollengua, i com a conseq????ncia d'aix??, del tipus de model de desenvolupament ling????stic de l' "arbre geneal??gic" (una protollengua dividida en v??ries lleng??es filles, algunes de les quals dividides un altre cop en noves lleng??es), en el qual es basa el m??tode comparatiu.

El m??tode comparatiu mateix es desenvolupa amb els intents de reconstruir la protollengua sobre la qual Jones havia fet la seva hip??tesi, coneguda com protoindoeuropeu (PIE). El primer intent d'analitzar les relacions entre les lleng??es indoeuropees el f??u el ling??ista alemany Franz Bopp el 1816. Encara que no prova de fer-ne una reconstrucci??, intent?? demostrar que el grec, el llat?? i el s??nscrit estaven relacionats demostrant sistem??ticament que compartien una estructura i un l??xic comuns.

Fou el savi alemany Friedrich Schlegel que el 1808 establ?? primer la import??ncia d'emprar les formes m??s antigues que fos possible d'una llengua a l'hora d'intentar demostrar les seves relacions; aleshores, el 1818, el fil??leg dan??s Rasmus Christian Rask desenvolup?? el principi dels canvis fon??tics regulars per a explicar les seves observacions sobre les semblances entre paraules separades en les lleng??es germ??niques i els seus cognats en grec i en llat??. Fou un altre alemany, Jacob Grimm -m??s conegut pels seus Contes- que en la Deutsche Grammatik (publicada en 1719-37 en quatre volums) empr?? per primer cop quelcom de semblant al m??tode comparatiu modern provant de mostrar el desenvolupament de les lleng??es germ??niques a partir d'un origen com??, el primer estudi sistem??tic del canvi ling????stic diacr??nic.

Tant Rask com Grimm foren incapa??os d'explicar les aparents excepcions de les lleis fon??tiques que havien descobert. Encara que el ling??ista alemany Hermann Grassmann explic?? una d'aquestes anomalies amb la publicaci?? de la seva llei fon??tica el 1862, fou el 1875 que un erudit dan??s, Karl Verner, f??u un gran descobriment quan formul?? la llei fon??tica que ara porta el seu nom, i que fou la primera llei fon??tica que us?? proves comparatives per mostrar que un canvi fonol??gic en un fonema podia dependre d'altres factors dins la mateixa paraula, com ara els fonemes ve??ns i la posici?? de l'accent: en altres paraules, el modern concepte de contexts condicionadors.

Un grup de joves acad??mics alemanys de la Universitat de Leipzig, coneguts com els Junggrammatiker (correntment anomenats neogram??tics) a la darreria del segle XIX feren uns descobriments semblants, que els portaren a la conclusi?? que tots els canvis fon??tics eren al cap d'avall eren regulars, i a dos d'ells, Karl Brugmann i Hermann Oshtoff, a fer, el 1878, la famosa afirmaci?? que "les lleis fon??tiques no tenen excepcions". Aquestea idea revolucion??ria ??s fonamental en el m??tode comparatiu modern, at??s que aquest m??tode suposa les correspond??ncies regulars entre sons en les lleng??es relacionades, i en conseq????ncia els canvis fon??tiques regulars a partir de la protollengua. Fou aquesta hip??tesi neogram??tica que port?? a l'aplicaci?? del m??tode comparatiu a la reconstrucci?? del PIE, i al fet que l'indoeuropeu esdevingu??s aleshores, amb molta difer??ncia, la fam??lia de lleng??es m??s ben estudiada. Els ling??istes que estudiaven unes altres fam??lies prompte feren el mateix, i el m??tode comparatiu r??pidament esdevingu?? el m??tode establert per a desvetllar les relacions ling????stiques.

[edita] Aplicaci??

Ning?? no ha concretat les passes que cal seguir per a aplicar el m??tode comparatiu, per?? els ling??istes generalment coincideixen en les fonamentals, que s??n les seg??ents:

[edita] Formaci?? de llistes de cognats

Les relacions gen??tiques entre dues o m??s lleng??es es pot determinar si presenten un nombre de correspond??ncies regulars en el l??xic nadiu, la qual cosa vol dir que regularment hi ha una correspond??ncia recurrent en l'estructura fon??tica de paraules b??siques amb significats pareguts). Aix??, aquesta passa implica senzillament fer llistes de paraules que versemblantment s??n cognats entre les lleng??es que es comparen. Per exemple, observant la fam??lia polin??sia podr??em formar la seg??ent llista (encara que a la pr??ctica una llista real seria molt m??s llarga):

Gloss	one	two	three	four	five	man	sea	taboo	octopus	canoe	enter
Tongan??s	taha	ua	tolu	f??	nima	ta??ata	tahi	tapu	feke	vaka	h??
Samo??	tasi	lua	tolu	f??	lima	ta??ata	tai	tapu	fe??e	va??a	ulu
M??ori	tahi	rua	toru	????	rima	ta??ata	tai	tapu	??eke	waka	uru
Rarotongan??s	ta??i	rua	toru	????	rima	ta??ata	tai	tapu	??eke	vaka	uru
Hawai??	kahi	lua	kolu	h??	lima	kanaka	kai	kapu	he??e	wa??a	ulu
Rapanui	-tahi	-rua	-toru	-ha	-rima	ta??ata	tai	tapu	heke	vaka	uru

Cal parar esment per evitar la inclusi?? de manlleus o falsos cognats en la llista, que podrien o crear confusi?? o biaixos en la correcci?? de les dades. Per exemple, hi ha una semblan??a entre l'angl??s taboo [t??bu] i cinc formes polin??sies. Encara que aix?? sembli que ??s un cognat i que l'angl??s est?? relacionat gen??ticament amb les lleng??es polin??sies, no ho ??s, perqu?? la semblan??a ??s deguda al fet que l'angl??s va manllevar la paraula al tongan??s. Aquest entrebanc normalment es pot resoldre emprant el vocabulari b??sic (com vocabulari del parentiu, nombres, parts del cos, i altres termes b??sics) (Lyovin 1997:3). Tanmateix, el vocabulari b??sic es pot manllevar. (el finland??s, per exemple, manllev?? la paraula per mare, ??iti, del g??tic ai??ei, mentre que el pirah??, una llengua muranesa de Sud-Am??rica, manllev?? tots els pronoms al nhengatu; igualment, l'angl??s manllev?? els pronoms they, them i their(s) al noruec.

[edita] Establiment de conjunts de correspond??ncies

Un cop s'han fet les llistes de cognats, la seg??ent passa ??s determinar les correspond??ncies regulars entre s??ns que presenten. La noci?? de correspond??ncia regular ??s molt important ac??: les meres semblances fon??tiques, com entre l'angl??s day i el llat?? dies (totes dues amb el mateix significat), no tenen valor com a prova. La d- incial anglesa no es correspon regularment amb la d- llatina, i qualsevol correspond??ncia espor??dica que es pugui observar t?? com a causa la casualitat (com en l'exemple citat) o el manlleu (per exemple, el llat?? diabolus i l'angl??s devil, ambd??s al capdavall d'origen grec). Els neogram??tics d'antuvi destacaren aquest punt a la darreria del segle XIX, i el seu lema, "les lleis fon??tiques no tenen excepcions", ha esdevingut un axioma fonamental de la ling????stica hist??rica fins ara.

Per exemple, tot i que la correspond??ncia d- : d- (on "A : B" representa que "A correspon a B") en l'angl??s i en el llat?? day i dies de m??s amunt no sigui regular, l'angl??s i el llat?? presenten una correspond??ncia molt regular t- ; d- . Per exemple (en llat??, <c> representa /k/; dingua ??s una forma del llat?? antic documentada despr??s com lingua):

Angl??s	ten	two	tow	tongue	tooth
Llat??	decem	duo	duco	dingua	dent-
Catal??	deu	dos	dur	llengua	dent

At??s que una correspond??ncia sistem??tica vertadera dif??cilment pot ser accidental, si podem excloure possibilitats alternatives com un manlleu aclaparador, aleshores la correspond??ncia es pot atribuir a un avantpassat com??. Si hi ha moltes parelles de correspond??ncies regulars d'aquesta mena (com m??s millor), i si mostren l'exist??ncia d'una regla raonable (que s'hauria pogut produir mitjan??ant uns tipus coneguts de canvi ling????stic), i si algunes de les correspond??ncies no s??n intrascendents (t : t ??s intrascendent, per?? ?? : b no ho ??s) , aleshores l'origen com?? esdev?? una certesa real.

[edita] Descobriment de les parelles en distribuci?? complement??ria

Mentre el m??tode comparatiu es desenvolupava (des de la darreria del segle XVIII fins a la darreria del segle XIX), es produiren dos canvis que milloraren l'efectivitat del m??tode.

En primer lloc, es descobr?? que molts de canvis fon??tics es troben condicionats pel context. Aix??, per exemple, tant en grec com en s??nscrit, una oclusiva aspirada es transform?? en una altra sense aspiraci??, per?? nom??s si hi havia una altra aspirada a continuaci?? dins la mateixa paraula; aquesta ??s la llei de Grassmann, coneguda pel gram??tic s??nscit Panini i anunciada com un descobriment hist??ric per Hermann Grassmann.

Segon, es trob?? que de vegades els canvis fon??tics s'esdevingueren en contexts que despr??s es perderen. Per exemple, en s??nscrit les velars (sons com el de k) es substitu??ren per les palatals (sons com el de tx) sempre que la vocal seg??ent fos '*i o *e (l'asterisc vol dir que el so es dedueix perqu?? no es troba documentat hist??ricament). Com a conseq????ncia d'aquest canvi, tots els casos de *e es substitu??ren per a (o, m??s exactament, les primitives *e, *o i *a convergiren en a). La situaci?? no s'hauria pogut reconstruir si la distribuci?? original de la e i la a no s'hagu??s descobert gr??cies als indicis d'altres lleng??es indoeuropees. Aix??, per exemple, el llat?? que (que vol dir i), conserva la vocal original que va provocar el canvi conson??ntic en s??nscrit:

1.	*ke	Pres??nscrit i
2.	*ce	Velars substitu??des per palatals davant i i e
3.	ca	*e torna a

Ca ??s la forma s??nscrita documentada per i. Aquesta descoberta es f??u de manera independent per diferents erudits a la d??cada de 1870.

En les lleng??es drav??diques telugu, tamil i malaialam, les plosives velars del protodrav??dic s'han substitu??t per les palatals corresponents si la plosiva velar precedeix /i/, /i??/, /e/ o /e??/. Ara b??, aquest canvi no es troba en kannada i un parell de lleng??es m??s d'aquesta fam??lia. Per exemple, el protodrav??dic *kedi es convert?? en el tamil chedi, per?? en el kannada gida.

La llei de Verner, descoberta per Karl Verner vers el 1875, ??s un cas semblant: la sonoritat de les consonants en les lleng??es germ??niques pat?? una transformaci?? determinada per la posici?? de l'accent de l'antic indoeuropeu. Seguint la trasformaci??, l'accent es trasllad?? per la taula fins a la posici?? inicial. Verner resolgu?? el trencaclosques comparant el sistema de la sonoritat en germ??nic amb les dades de l'accent del grec i del s??nscrit.

Aquesta etapa del m??tode comparatiu, doncs, implica l'examen de les parelles de correspond??ncies descobertes en el segon pas i l'observaci?? de quines apareixen nom??s en determinats contexts. Si en dues parelles, o m??s, hi ha implicats uns sons id??ntics o semblants, i apareixen en una distribuci?? complement??ria, aleshores es pot acceptar que les parelles reflecteixen un sol fonema original. ??s aix?? perqu?? "d'alguns canvis fon??tics, particularment els canvis fon??tics condicionats, se'n pot deduir l'exist??ncia de l'associaci?? d'un so primitiu amb m??s d'una parella de correspond??ncies".

I encara un altre exemple, quan examinem les lleng??es rom??niques, derivades del llat??, trobem dues s??ries de correspond??ncies en qu?? hi ha el so k:

	Itali??	Espanyol	Portugu??s	Franc??s
1.	k	k	k	k
2.	k	k	k	??

El que fem en aquesta situaci?? ??s mirar de veure si les dues s??ries apareixen en una distribuci?? complement??ria (i aleshores reflecteixen un ??nic so primitiu) o si totes dues apareixen en uns mateixos contexts (i aleshores deuen reflectir uns fonemes primitius diferents). En aquest cas, descobrim que el franc??s ?? nom??s apareix abans de a en les altres lleng??es (que esdev?? ?? en franc??s), mentre que la k del franc??s apareix en qualsevol posici??. Es pot afirmar, doncs, que l??s s??ries 1 i 2 reflecteixen un sol fonema primitiu (en aquest cas *k, escrit <c>).

Un cas m??s complicat afecta grups de consonants en el protoalgonqu??, que ha estat prou dif??cil de reconstruir. L'especialista en algonqu?? Leonard Bloomfield empr?? els reflexos dels grups de consonants en quatre de les lleng??es filles del protoalgonqu?? per arribar fins a les seg??ents parelles de correspond??ncies (encara que els grups conson??ntics aqu?? es presentin acabats en -k, tamb?? es refereix als grups que acabin en qualsevol oclusiva; <??> i <??> s??n s??mbols americanistes de /??/ and /??/:

	Ojibwe	Meskwaki	Plains Cree	Menomini
1.	kk	hk	hk	hk
2.	kk	hk	sk	hk
3.	sk	hk	sk	??k
4.	??k	??k	sk	sk
5.	sk	??k	hk	hk

Tot i que les cinc s??ries de correspond??ncies s'encavalquen tots en alguns indrets, no es troben en una distribuci?? complement??ria, i per tant Bloomfield reconegu?? que calia reconstruir un grup conson??ntic per cada s??rie (les seves reconstruccions foren, respectivament, *hk, *xk, *??k, *??k, i ??k; les reconstruccions modernes d'aquests grups s??n *hk, *tk, ??k, ??k, i rk, respectivament, i s'han reconegut dos grups de consonants m??s, reconstru??ts com *??k i ??k.

[edita] Reconstrucci?? de protofonemes

Aquesta passa tendeix a ??sser molt m??s subjectiva que les anteriors. El ling??ista ara ha de basar-se sobretot en les seves intu??cions sobre quines menes de canvis fon??tics s??n versemblants i quines no. Per exemple, la sonoritzaci?? de les oclusives sordes intervoc??liquies constitueix una canvi fon??tic molt corrent, que es troba en lleng??es d'arreu del m??n, mentre que l'ensordiment de les oclusives sonores intervoc??liques ??s rar??ssim. Aleshores, si un ling??ista compar??s dues lleng??es amb una correspond??ncia -t- : -d- entre vocals, podria reconstruir com a *-t-", el protofonema, i assumir que esdevingu?? sonor (-d-) en la segona llengua (llevat que hi hagu??s un bon motiu en contra).

De vegades, s'esdev?? que els canvis fon??tics s??n gaireb?? completament imprevists. La paraula protoindoeuropea per dos, per exemple, s'ha reconstru??t com *duw??, que t?? un reflex en l' armeni cl??ssic erku. Alguns altres cognats demostren que el canvi *d ??? erk- en la hist??ria de l'armeni fou regular. D'una manera semblant, en el bearlake, un dialecte de la llengua athabaskanesa d'Slavey, s'hi ha produ??t un canvi fon??tic del protoathabaskan??s *ts ??? en k??. ??s molt poc versemblant que *d- s'hagu??s transformat directament en -erk i *ts en k??, sin?? que en lloc d'aix?? deuen haver hagut de passar per algunes etapes interm??dies aans d'arribar a les formes finals. La conclusi?? ??s, doncs, que amb prou canvis fon??tics, un so donat pot transformar-se en gaireb?? qualsevol altre so. El motiu ??s que no importa la semblan??a fon??tica quan s'aplica el m??tode comparatiu, sin?? les correspond??ncies fon??tiques regulars.

A l'hora de determinar un protofonema, tamb?? s'accepta que la nostra reconstrucci?? idealment hauria d'implicar un nombre de canvis fon??tics com m??s petit millor fins a arribar als seus reflexos moderns en les lleng??es filles. En altres paraules, si no hi ha cap prova que persuadesca del contrari, haur??em de reconstruir com a protofonema qualsevol valor que sigui el seu reflex m??s corrent en les lleng??es filles. Per exemple, en les lleng??es algonquines trobem la seg??ent s??rie de correspond??ncies ([1]; Goddard 1974):

Ojibwe	M??kmaq	Cree	Munsee	Peus-negres	Arapaho
m	m	m	m	m	b

La reconstrucci?? m??s simple per a aquesta s??rie seria o b?? *m o b?? *b. Tant *m ??? b com *b ??? m (on "*A ??? B" vol dir "*A esdev?? B") s??n canvis fon??tics versemblants, per tant el principi de reconstruir canvis "versemblants" m??s tost que "inversemblants" ac?? no es pot aplicar. En canvi, at??s que el reflex d'aquest protofonema ??s m en cinc de les lleng??es comparades ac??, i b nom??s en una, si reconstru??m *b, aleshores necessitem acceptar un sol canvi de *m ??? b en una llengua de la fam??lia. Com que treballem suposant que les nostres reconstruccions haurien de necessitar el menor nombre possible de canvis fins a arribar als seus reflexos moderns, ac?? reconstruir??em *m.

[edita] Examen tipol??gic del sistema reconstru??t

En la darrera passa, el ling??ista pren tots els protofonemes que s'han reconstru??t seguint les passes 1-4, i prova fins on el sistema s'adiu amb el que es coneix correntment com imperatius tipol??gics. Per exemple, si els fonemes reconstru??ts s'adiuen en conjunt amb el sistema, el ling??ista hauria de desconfiar-ne, perqu?? les lleng??es generalment (per b?? que no sempre) tendeixen a mantenir la simetria en l'inventari dels seus fonemes:

p	t	k
b
	n	??
	l

En aquest sistema reconstru??t, hi ha nom??s una oclusiva sonora, *b, i tot i que hi ha una alveolar i una nasal velar, *n i *??, no hi ha la corresponent nasal labial. En aquest cas, haur??em de tornar a la passa 4 i avaluar de bell nou les anteriors conclusions. En aquest cas, haur??em de mirar de resoldre si hi ha cap indici que suggeresqui que el que hav??em reconstru??t abans com *b ??s de fet *m, o indicis que el que abans hav??em reconstru??t com *n ??s o no realment *d i *g.

Fins i tot un sistema sim??tric pot ser sospit??s tipol??gicament. Per exemple, l'inventari d'oclusives del protoindoeuropeu, tal com s'ha reconstru??t tradicionalment ??s el seg??ent:

	Labials	Dentals	Velars	Labiovelars
Sordes	p	t	k	k??
Sonores	(b)	d	g	g??
Sonores aspirades	b??	d??	g??	g????

Des de mitjan segle XX, un cert nombre de ling??istes ha argu??t que aquest sistema ??s, en el millor cas, molt sospit??s tipol??gicament. Afirmen que ??s molt inversemblant, o gaireb?? impossible, que una llengua tingui unes s??ries d'aspirades sonores (veu panteixosa) sense les s??ries corresponents d'aspirades sordes. Aquests ling??istes arg??eixen, doncs, en el camp de la tipologia, que necessitem avaluar de bell nou la reconstrucci?? tradicional del protoindoeuropeu. Una soluci?? possible fou la que presentaren Thomas Gamkrelidze i Viatxeslav V. Ivanov, els quals argu??ren que les s??ries tradicionalment reconstru??des com a sonores simples, s'haurien de reconstruir de fet com a glotalitzades ???b?? [implosiva|implosives]] (??, ??, ??), b?? ejectives (p??', t??', k??'). Les sordes simples i les s??ries d'aspirades sonores s'haurien de considerar, doncs, just sordes i sonores, i llur aspiraci?? no seria un tret distintiu. Aquest exemple de l'aplicaci?? de la tipologia ling????stica a la reconstrucci?? ling????stica s'ha arribat a con??ixer com la teoria glotal. T?? un gran nombre de defensors, per?? no ??s acceptada majorit??riament.

La reconstrucci?? de sons primitius i de llurs transformacions hist??riques ens permeten d'anar m??s enfora: podem comparar els morfemes gramaticals (afixos per a formar paraules i terminacions flexives), models de declinaci?? i conjugaci??, etc. La reconstruccio total d'una protollengua no documentada mai no pot ser completa (per exemple, la protosintaxi ??s molt m??s inabastable que la fonologia o la morfologia, i tots els elements de l'estructura ling????stica pateixen una erosi?? inevitable i una p??rdua gradual o una substituci?? al llarg del temps), per?? es pot aconseguir una reconstrucci?? parcial considerable com a prova de la relaci?? gen??tica.

[edita] Cr??tiques

Actualment hom reconeix una cert nombre de dificultats en el m??tode comparatiu, i la majoria de ling??istes s??n cauts envers les reconstruccions i les representacions de les relacions que s'han obtingut. Malgrat aquestes dificultats, els ling??istes segueixen usant el m??tode comparatiu.

D'altres ling??istes han proposat nous enfocaments per a determinar les relacions ling??istiques i reconstruir les protolleng??es, com ara la glotocronologia i la comparaci?? l??xical total de la lexicoestad??stica [2], la majoria de ling??istes les consideren equivocades, per?? en contrast amb les generacions anteriors de ling??istes hist??rics, els actuals reconeixen que els resultats assolits amb el m??tode comparatiu s'han de mirar amb escepticisme. Anthony Fox (1997), per exemple, afirma que:

"El m??tode comparatiu com a tal, no ??s, de fet, hist??ric; proporciona indicis de relacions ling????stiques a les quals podem donar una interpretaci?? hist??rica. ... [L'increment del nostre coneixement sobre els processos hist??rics implicats] probablement ha fet que els ling??istes hist??rics estiguessin menys predisposats a igualar les generalitzacions exigides pel m??tode amb la realitat hist??rica. ... Sempre que mantinguem [la interpretaci?? dels resultats i del mateix m??tode] a part, el m??tode comparatiu es pot seguir usant en la reconstrucci?? de les primeres etapes de les lleng??es."