Lo Gayter de la Muga
De Viquipèdia
Lo Gayter de la Muga va ésser l'heterònim utilitzat pel poeta empordanès Carles Fages de Climent (Figueres, 1902-1968) per tal de dissimular l'autoria dels seus cèlebres epigrames, sovint desvergonyits i de vegades injuriosos, que etzibaven una societat pudorosa i exigent amb la cortesia formal, com la catalana de la postguerra civil i el franquisme. Els epigrames de Fages eren, parafrasejant la popular dita d'avui "literàriament incorrectes".
Josep Pla[1] en el seu estudi sobre l'obra i personalitat del poeta, diu que "si hi ha epigrames mancats, xarons, dolents,escandalosos, literalment repugnants, al costat n'hi ha de perfectes, literàriament ben girats, admirables, que duraran tant com poden durar aquesta espècie d'històries humano-literàries".
Fages es va reconèixer sempre deutor de Cal·límac, el grec; dels llatins Juvenal, Catul, Horaci i Marc Terenci Varró, però, pel damunt de tots, del també llatí Marc Valeri Marcial, al qual, segons va escriure Fages "Tibul o Ovidi titllaren de xavacà i avui es considerat, al costat d'ells, com un admirable clàssic". Fages segueix el poeta llatí quan centra l'efecte de l'epigrama en un nom propi, quan usa versos de caire popular, i quan produeix el balanç moral, humorístic o crític de la composició; i també en el costum d'iniciar la breu estrofa amb un començament líric i concloure-la ràpidament en forma d'auculeus - d'agulló - de contundent contingut prosaic. La glòria poètica, les expectatives de qui ha d'heretat, els matrimonis per interès, l'adulteri, la dona ideal i l'erotisme senil figuren d'entre els temes més comuns en l'obra d'ambdós.
Una definició asèptica que s'adaptaria als epigrames de Fages de Climent, seria, segons Joan Ferrerós la següent: "composició breu, en vers, que expressa un pensament, reflexió o consell, de forma aguda i punyent, sovint però no pas sempre satírica i burlesca"[2].
Segons Narcís Sala [3], l'epigrama de Fages "respon a la lliçó orsiana de manifestar la màxima categoria que l'art sap extreure de l'anècdota, que el poeta, com a velada conclusió, arriba a expressar en els seus epigrames, i per això hi ha en ell aquella influència d'arrel grega, mostrant-se sentenciós, qualitat que ultrapassa la pura poètica - que n'és sols el vehicle - i que li afegeix una neta coincidència amb la paramiologia popular".
Per a Enric Casasses, els epigrames de Fages, "sempre directes, breus i genials, no són l'obra d'un literat que juga a fer epigrames, són autèntics epigrames en llur funció diguem-ne més pràctica: és molt més que poesia de circumstàncies; es poesia utilitària. Aquesta branca activa de la poesia, la poesia que intervé directament en la vida social concreta d'aquest o aquell individu o institució, sigui per qüestions d'afers públics o privats, sempre ha existit, i tingué una gran importància i produí autèntiques obres mestres, en provençal, en el moment constel.lat de trobadors. I Fages es dels pocs que l'ha revifada amb categoria"[4].
Víctimes conspícues dels dardells irònics de Fages van ser personatges com el filòleg Joan Triadú, l'Abat de Montserrat Aureli Escarré, o el mateix General Franco, pero també n'hi va haver per a la seva familia - el seu sogre -, els amics (artistes com Frederic Marès i Evarist Vallès, o literats com Octavi Saltor o Josep Maria de Sagarra) - i, naturalment, pels polítics.
D'entre tots els epigrames de Fages, cal potser recordar els que va dedicar precisament a Josep Pla (Es tan bonic l'Empordà / ample, esbatanat i llis / que l'home que escriu més pla / ha pres el nom del país) i al seu amic, Salvador Dalí (Oh Salvador encadenat / com Ataülf prop de Gala / romans fidel a la cala / Prometeu de Port Lligat ).
[edita] Enllaços externs
Carles Fages de Climent, el poeta de l'Empordà
[edita] Referències
- ↑ Carles Fages de Climent. L'epigramista, el poeta, l'home. Una vaga aproximació, Josep Pla, volum 38 de l'Obra Completa d'edicions Destino (Barcelona, 1980)
- ↑ Epigrames, Carles Fages de Climent, BRAU, 2002
- ↑ Els epigrames de Carles Fages de Climent. La vida i l'obra de Carles Fages de Climent. Narcís Sala, Institut d'Estudis Empordanesos, 1983
- ↑ Epigrames, Carles Fages de Climent, BRAU, 2002
