L'amor de les tres taronges
De Viquipèdia
| L'amor de les tres taronges | |
| Títol original: | Lyubov k Tryom Apelsinam |
| Llengua original: | Rus |
| Gènere: | òpera |
| Música: | Serguei Prokófiev |
| Llibret: | Serguei Prokófiev |
| Font literària: | L'amore delle tre melarance de Carlo Gozzi |
| Actes: | quatre |
| Estrena: | 30 de desembre de 1921 |
| Teatre: | Chicago Opera Company |
|
Personatges:
|
|
|
|
L'amor de les tres taronges (op.33) (en rus, Любовь к трём апельсинам, en transliteració Lyubov k Tryom Apelsinam) és una òpera amb quatre actes composta el 1919 per Serguei Prokófiev sobre un llibret escrit a partir del drama L'amore delle tre melarance que Carlo Gozzi havia escrit el 1761 basat en un antic conte oriental. El llibret existeix en dues versions: una en rus i una en francès, traduïda del rus pel mateix Prokófiev.
Taula de continguts |
[edita] Gènesi
Poc després d'arribar als Estats Units, el 1918, Prokófiev va rebre de la Chicago Opera Company l'encàrrec de compondre una obra. Va complir la missió en sis mesos, però com el director del teatre havia mort entretant, no es va celebrar l'estrena, planejada per a 1919. Només dos anys més tard, Mary Garden, la famosa cantant i promotora de l'òpera als Estats Units, es va fixar en la partitura i va posar en marxa el projecte tan arriscat com ruïnós. Va arribar a Rússia sis anys després. Aquesta òpera fantàstica no va ser justament apreciada en el seu temps, i fins i tot alguns crítics van escriure que el seu autor va voler burlar-se de l'òpera com a gènere.
El cèlebre i revolucionari escenògraf Vsevolod Meyerhold havia descobert la peça de Gozzi gràcies a Apollinaire, i n'havia fet el títol de la seva revista d'avantguarda. És Meyerhold qui va fer descobrir a Prokofiev la peça de Gozzi.
Gozzi fou un escriptor aristòcrata venecià enamorat de l'antiga commedia dell'arte, amb personatges de caràcter popular, amb textos improvisats que feien de cada funció una experiència diferent. És per això que els personatges negatius, com la Fata Morgana, són els que s'expressen en versos clàssics i retòrics, tot i que Prokófiev va modificar alguna de les escenes d'aquesta faula canviant varies de les al·lusions del text original i afegint idees que van cridar poderosament l'atenció, perquè trencaven amb els codis teatrals tradicionals.
[edita] Estrena
S'estrenà el 30 de desembre de 1921 sota la direcció del mateix compositor en la versió francesa que el compositor havia elaborat junt amb Vora Janacopulos. L'èxit de públic va ser gran, però la crítica acerba, retreia l'absència de melodia. L'òpera va ser llavors representada a Colònia (1925), Berlín, Leningrad (1926), i Moscou (1927). A Barcelona es va estrenar al Teatre Tivoli el 9 de desembre de 1949.
Una suite simfònica, que contenia algunes de les millors peces de l'òpera, va conquerir en canvi ràpidament les sales de concert de tot el món. Només un quart de segle més tard, i amb el creixent prestigi del compositor, van reconèixer els teatres d'òpera el valor d'aquesta obra extraordinària. És l'òpera més representada de Prokófiev en el repertori internacional, i més ho seria sinó fos perquè és una obra complexe i amb un gran nombre de personatges.
[edita] Argument
L'òpera té un petit preludi orquestral i després una alegre escena introductòria: partidaris de la tragèdia disputen amb partidaris de la comèdia sobre la peça que volen veure. Llavors l'herald anuncia que el rei del País del Trèvol (el seu símbol són els trèvols de la baralla francesa) està desesperat perquè el seu fill ha caigut en una malenconia aparentment incurable, tots fan atenció sorpresos; cadascú creu que veurà la «seva» obra de teatre.
I així comença el conte, cal fer riure el príncep. Quan el príncep esclata en llàgrimes, és criticat pels partidaris de la comèdia, que s'han situat amb altres grups del preludi a ambdós costats de l'escenari. Criden a Trouffaldino per a que pugui alegrar al príncep amb la festa que ha organitzat. Però Léandre, primer ministre i enemic secret del rei (el seu símbol són les piques de la baralla), decideix sabotejar l'intent.
Un interludi, en general interpretat davant d'un teló amb símbols màgics, ens mostra les forces «superiors» que dirigeixen els actes dels personatges que participen en l'obra. Tchélio i Fata Morgana juguen a les cartes. El mag perd i amb ell el seu protegit, el rei, mentre que al protegit de Fata Morgana, el primer ministre, li somriu la fortuna.
La princesa Clarice instiga a Léandre per a que elimini el príncep per heretar ella el tron. Llavors el ministre planeja procediments «cruels» per matar-lo, per exemple fer-lo llegir històries «supertràgiques». Léandre informa a Clarice que Trouffaldino vol fer riure al príncep i la princesa desitja que li donin una dosi d'opi per impedir-ho. Tanmateix, el ministre afirma que no serà necessari, ja que la maga anirà en persona a la festa per impedir que el príncep s'alegri.
En l'escena següent apareix el príncep malalt i patint, amb una camisa de dormir llarga i ridícula, amb milers de medicaments davant seu. Trouffaldino se l'emportar a la festa, anunciada per una brillant marxa, on els cortesans aplaudeixen una grotesca desfilada d'animals, però el príncep continua seriós. Llavors Trouffaldino veu entrar a Fata Morgana, i de seguida esclata una disputa entre ambdós, el bruixot cau al terra de la manera més bufonesca. El príncep esclata en una rialla llarga i sonora. Fata Morgana, per venjar-se, el maleeix: el príncep s'enamorarà de tres taronges i les buscarà desesperadament per tot arreu.
El príncep empren un viatge per trobar les taronges, acompanyat de Trouffaldino, el qual obeint les ordres de Tchélio, voldria ajudar al príncep, però havent vençut Fata Morgana, només pot donar-li un consell: quan trobi les taronges, les ha de partir prop d'una font.
Un llarg interludi orquestral descriu el pelegrinatge del príncep. Arriba a un castell on surt victoriós d'algunes aventures, sobretot amb una cuinera amb aspecte salvatge subratllat còmicament amb una veu de baix. Finalment, el príncep troba les taronges promeses les quals tenen una mida sobrenatural. Fent un gran esforç les transporta per tot el desert. Però Trouffaldino no pot seguir per culpa de la set i finalment talla dues de les taronges de les que en surten dues princeses, Linette i Nicolette, però en no haver-hi cap font a les rodalies, moren de set. Trouffaldino fuig.
El príncep, que s'havia quedat adormit, desperta i comença a intuir que la tercera taronja oculta la seva felicitat. L'obre, i de la taronja surt la princesa Ninette. Un amor a primera vista uneix la parella. Però també Ninette morirà si no pot beure de seguida. Per fortuna, els espectadors (partidaris de la comèdia) li lliuren ràpidament un vas d'aigua. El príncep vol portar Ninette al seu palau, però la jove s'adona que no va vestida correctament. Per tant, el seu estimat parteix per tornar aviat amb robes principesques i un festeig.
Entretant apareix Fata Morgana i transforma Ninette en una rata. I Sméraldine, que pertany al grup de Fata Morgana i Léandre, adopta la forma de Ninette. Quan el príncep torna amb el seu pare, s'adona de l'engany, però en no poder-ho demostrar, el seu pare l'indueix a complir la seva promesa. Ha d'entrar al castell amb Sméraldine. Un nou interludi porta a Fata Morgana i a Tchélio a l'escenari: cada un tracta de vèncer l'altre amb llamps i trons. De nou sembla guanyar el bruixot, però intervenen els partidaris de la comèdia que no poden permetre que la peça acabi malament, i la tanquen en una torre.
El príncep ha de contreure matrimoni amb la presumpta Ninette a la gran sala del tron. Però sobre una de les cadires està asseguda una gegantina rata que escampa el pànic entre els assistents, però el totpoderós mag Tchélio torna a la seva forma original a l'autèntica princesa Ninette. Tots persegueixen Léandre, a Clarice i a Sméraldine, fins que cauen en una trampa, que Fata Morgana havia preparat per als seus enemics. El príncep es casa amb la veritable princesa i el poble saluda joiosament la jove parella.
