José María de Areilza
De Viquipèdia
José María de Areilza y Martínez de Rodas, Comte de Motrico (Portugalete, 3 d'agost de 1909 - † Madrid, 22 de febrer de 1998), polític i diplomàtic espanyol.
Era fill del Doctor Enrique de Areilza i de la Comtessa de Rodas. Va estudiar Dret a Salamanca i Enginyeria a Bilbao. Des de la seva joventut va ser membre de la Unió Monàrquica de Biscaia i en fou candidat al Congrés en 1934. Va ajudar a la fusió de Falange Española i les JONS. Va combatre a la Guerra civil espanyola en el bàndol nacional i va ser alcalde de Bilbao després de l'ocupació de la ciutat per les tropes nacionals fins a 1939.
Deixa l'ajuntament per a ser director general del recent creat Ministeri d'Indústria fins a 1940. El 1941 va compondre amb Fernando María Castiella Reivindicaciones españolas, que suposa la síntesi de les ambicions imperialistes del nou règim franquista en el marc del ordre mundial que aleshores era dominat pel Tercer Reich.
Posteriorment va ser nomenat ambaixador a Argentina (1947-50), Estats Units (1954-60) i França (1960-64). Va dimitir com ambaixador a París per discrepàncies amb el règim franquista i va ser nomenat el 1964 Secretari del Consell Privat de Joan de Borbó. El 1966 va ser escollit membre de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques. Per decisió del Rei Joan Carles I, qui el considerava un home lleial a la monarquia i experimentat en política internacional, Carlos Arias Navarro el va nomenar Ministre d'Afers Exteriors en el primer Govern de la monarquia el 15 de desembre de 1975, consagrant la seva tasca a l'acceptació de la monarquia i el seu projecte de canvi democràtic en l'àmbit internacional.
Al costat de Manuel Fraga Iribarne, Areilza va ser un dels "homes forts" d'aquest primer govern de la monarquia. Va fundar al costat de Pío Cabanillas el 1976 el primer Partit Popular, integrat després en la UCD, que va abandonar per les seves desavinences amb Adolfo Suárez. A les eleccions generals espanyoles de 1979 fou escollit diputat per la llavors Coalició Democràtica, creada un any abans per Manuel Fraga Iribarne. El 1981 va ser nomenat president de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa.
Es va presentar a les eleccions generals espanyoles de 1982 amb la UCD i va ser nomenat en 1987 membre de la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua. Se'l considera un dels artífexs de la Transició Espanyola.
[edita] Obres
- Reivindicaciones españolas (1941)
- Así los he visto (1974)
- Diario de un ministro de la monarquía (1977)
- Cuadernos de la transición (1983)
- Crónica de la libertad 1975-85 (1985)
- La Europa que queremos (1986)
- A lo largo del siglo 1909-91 (1992)
