Joan Vilà i Valentí
De Viquipèdia
Joan Vilà i Valentí (Sallent, Bages 1925) és un geògraf català. Tot i que el 1947 es llicencià en història a la Universitat de Barcelona, es decantà per la geografia i completà els seus estudis a la Societat Catalana de Geografia, a l'Institut Français i a la universitat de Bordeus, tenint com a mestres Lluís Solé i Sabarís, Pierre Deffontaines, Salvador Llobet i Reverter i Louis Papy. Inicià els seus estudis en història econòmica medieval, però influiït pels seus mestres, aviat es decantà cap a la geografia regional de la Península Ibèrica i d'Amèrica llatina
Es doctorà a Madrid el 1956 amb una tesi sobre el Bages. El 1958 obtingué la càtedra de la universitat de Múrcia, però el 1965 conseguí la de la Universitat de Barcelona, on el 1966 hi creà el departament de geografia i el 1967 inicià la Revista de Geografía. Alhora, el 1966 creà els estudis nocturns i la delegació universitària a Palma de Mallorca, que després esdevindria Universitat de les Illes Balears.
El 1971 ingressà a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Col·labora en nombroses revistes especialitzades com Revista de Geografía i ha dirigit obres de divulgació i d'ensenyament de la geografia. Del 1980 al 1988 ha estat vicepresident de la Unió Geogràfica Internacional i és membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans. El 1994 va rebre la Creu de Sant Jordi.
[edita] Obres
- La péninsule Iberique (1968)
- Campo y ciudad en la geografía española (1970) amb Horacio Capel.
- El món rural a Catalunya (1973)
- Geografía de América Latina (coordinador, 1975)
- Introducción al estudio teórico de la geografía (1983)
