Gazophylacium Catalano-Latinum
De Viquipèdia
El Gazophylacium Catalano-Latinum és un diccionari català-llatí, destinat a l’estudi d’aquesta darrera llengua, obra de Joan Lacavalleria i Dulach, imprès a Barcelona el 1696 per Antoni Lacavalleria, conegut impressor i germà de l'autor.
Taula de continguts |
[edita] Contingut i descripció de l'obra
El seu títol i dades complertes són: Gazophylacium Catalano-Latinum, dictiones phrasibus illustratas, ordine literario comprehendens, cui subjicitur irregularium verborum elenchus. Auctore Joanne Lacavalleria et Dulach V.I.D. Anno 1696. Barcinone: apud Antonium Lacavalleria, In Via Libraria.
Es tracta d’una obra de considerable extensió (1.037 pàgines, a doble columna), que té com a particularitat que aporta, per a la majoria dels termes catalans, una breu definició d’aquests, abans dels termes i frases llatins que exemplifica. Per tant, conté una gran quantitat de locucions, accepcions i frases, amb molta varietat lèxica. Els historiadors de la lexicografia el consideren el diccionari més important fins al Diccionari Labèrnia, de 1839.
Es considera que Joan Lacavalleria va ampliar i refondre el Diccionari trilingüe castellà-francès-català, del seu pare, Pere Lacavalleria.
Gazofilaci (Gazophylacium) significa tresor o el lloc on es guarda aquest. Aquest nom s'aplicava a molts diccionaris llatins, significant que constituïen un tresor de la llengua llatina, destinant-se a recollir i guardar-ne els mots i les frases, amb les seves elegàncies. En la mateixa línia, el 1611 Sebastián de Covarrubias titulà el seu diccionari com a Tesoro de la Lengua Castellana o Española
[edita] Referències a l'obra
En el poema "Al lector"[1], de Marià Aguiló, hi trobem una referència al Gazophylacium Catalano-Latinum i al seu ús com a obra d'aprenentatge del llatí:
- D’infant, la llengua del Laci
- m’ensenyava un reverend
- a cops de Gazophilaci,
- i abans que encetés Horaci
- n’esbucaren el convent.
[edita] Notes
- ↑ Vegeu el poema complet a Poesia catalana d'ahir i avui (en línia)
[edita] Bibliografia
- Germà Colon i Amadeu-J. Soberanas, Panorama de la lexicografia catalana: de les glosses medievals a Pompeu Fabra, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1991 (2ª ed.).
- Albert Rico i Joan Solà, Gramàtica i lexicografia catalanes, síntesi històrica. Universitat de València, València 1995.
- Manuel Llanas i Pont, L'edició a Catalunya: segles XV a XVII. Gremi d'Editors de Catalunya, Barcelona 2002.
- Antoni Ferrando Francès i Miquel Nicolás Amorós, Història de la llengua catalana, Ed. UOC, Barcelona 2005.
